Maleïda reputació

1
Eren les deu de la nit i en Jordi, com de costum, arribava tard a la festa d'aniversari del seu cosí Albert, un de la mateixa edat que ell. Va aparcar la moto davant de la porta del garatge i va trucar ràpidament a la porta. En entrar, un ambient carregat especialment pel fum del tabac el va envair i li donà escalfor a la cara i a les mans, les quals duia gelades pel fred. La casa era plena nois i noies de més o menys la mateixa edat que ell, i la majoria ja anaven mig contents a causa de l'efecte dels "cubates" que bebien com si fossin gots d'aigua.
- Bona nit, tio!- li digué l'Albert, l'amfitrió de la festa, fent-li un copet amistós a l'espatlla- per variar arribes tard!
- Sí, és que m'he entretingut...- va dir en Jordi intentant excusar-se.
- No passa res, cosinet estimat, que la nit és jove! Hi ha temps per a tot...
- Sí, tens raó...- digué en Jordi fent una mitja rialla.
- I què, tio? Fa temps que no parlem! Com van les novietes, eh?
- Uf, per ara malament. Fa poc ho vaig deixar amb una noia...
- A sí! Com es deia...? Mmmm...Laura?
- No, Maria - en Jordi pronuncià el nom amb un cert despreci.-
- És veritat...aquella que estava tant bona? Ostres, i perquè ho vau deixar? -l'Albert no podia amagar la seva passió per la xafarderia.
- Ah, res, es va cansar de mi i se'n va anar amb un altre- allò li va fer mal recordar-ho.-
- Ara sí que no sé què dir-te...- l'Albert se sentia culpable per haver insistit tan en el tema- però bé, poster aquesta nit trobes l'amor de la teva vida, no?
- Qui sap -respongué en Jordi somrient amb una certa ironia.
- Bé, me'n vaig a veure un ratet com va la gent!
- Sí, que n'hi ha que ja en porten una...

Els dos cosins es van despedir amb un altre cop amistós a l'espatlla i en Jordi decidí anar a inspeccionar el terreny a veure si trobava algú conegut amb qui compartir alguna conversa interessant; necessitava distreure's, no havia tingut un bon dia.
En arribar al menjador, va veure que tot eren parelletes de nois i noies que no es separaven per res del món i quan estava a punt d'anar-se'n a la cuina a buscar alguna cosa per menjar, la va veure.
No la coneixia, era la primera vegada que la veia; estava asseguda al sofà sense parlar amb ningú i tenia un got d'aigua entre les mans. En Jordi es quedà paralitzat observant-la i s'hi apropà poc a poc sense deixar de treure-li la mirada de sobre.
La noia se'n adonà, i mentre en Jordi s'hi acostava ella li aguantà la mirada uns segons, però de seguida la va apartar dels seus ulls i es començà a posar nerviosa i a mirar en totes direccions.
En Jordi no sabia què li passava, i en arribar al seu costat digué el primer que se li passà pel cap:
- Perdona, em puc asseure al teu costat? És que no trobo lloc per seure...
I quina estupidesa acabava de dir! Si tot el menjador estava ple de cadires buides! La noia mirà al seu voltant i se'n adonà, però no va dir res, i fent mitja rialla digué:
- És clar que sí - i es posà vermella.
- Bé, i com et dius?
- Maria, i tu?
- Jordi, encantat.
- Igualment!
- I quants anys tens?
- Disset, i tu?
- També - va dir en Jordi.
Tot seguit, va ser la Maria qui va prendre la iniciativa.
- I tu, què hi tens a veure amb en Jordi?
- Ah! Som molt bons cosins, ens ho expliquem tot!
- A sí? Doncs jo sóc una cosina seva, però llunyana...
- Ostres! A veure si encara serem família!
- Uf, vols dir? Jo diria que no!
Els dos van somriure. D'aquesta manera va començar la conversa entre ells dos, una conversa que duraria fins ben entrada la nit. Van parlar de tot i de res, de temes seriosos i intrascendents, i poc a poc s'anaven agafant més confiança l'un amb l'altre; van compartir rialles i abraçades, i cada vegada que es miraven als ulls sabien que alguna cosa estava naixent entre ells dos.

2
Quan la gent va començar a marxar, la Maria li digué a en Jordi que ella se'n havia d'anar perquè començava a ser massa tard i els seus pares s'enfadarien.
- Espera - va dir en Jordi, i se'n anà a buscar a l'Albert.
- Ei tio, tens una càmara de fotos per aquí?
- Sí, mira, allà - digué l'Albert tot assenyalant-la- però queden poques fotos perquè ja n'he fet un munt, eh?
- D'acord, gràcies!
Quan en Jordi tingué la càmara tornà amb la Maria.
- Somriu! - digué mentre li feia una foto- i ara els dos junts!
- Bé, ara sí que ja me'n he d'anar...
- Sí, sí, que a veure si et castigaran per cupla meva, i no ho voldria per res del món! Per cert, tens algun número de telèfon perquè et pugui localitzar?
- És clar, té - ella li donà una targeta de contacte.-
- Et trucaré...
- Bé...doncs ara sí, eh? - la Maria volia que aquest moment passés com més aviat millor; tenia por de no saber res més d'en Jordi, i ella ja sabia perquè ho pensava.
- Espero veure't aviat!
- Jo també...- en dir això els dos es van deixar caure en braços de l'altre i es van dir adéu; havia estat una abraçada curta però intensa, i els dos van pensar que la pròxima vegada que es trobessin no s'acomiadarien de la mateixa manera.


Quan la Maria hagué marxat, en Jordi anà a buscar a l'Albert que estava recollint els gots buits de sobre de la taula.
- Ei, com t'ho has passat? -preguntà l'Albert.
- De conya- respongué el seu cosí mentre estirava els braços i es deixava caure sobre el sofà- per cert, tens alguna mena de poders mentals per endevinar el futur? Fes-t'ho mirar, fes-me cas...
L'Albert, en sentir això, quedà molt impressionat i confús, i pensà que una de dos: o s'estava tornat realment boig o encara li durava l'efecte de la cervesa.



3
A les tantes de la matinada en Jordi arribava a casa; aparcà la moto al garatge i anà directament a l'habitació. Estava totalment cansat, però no podia deixar de pensar amb la nit que havia passat amb la Maria; els seus ulls, els seus cabells, la seva olor...
però de sobte, uns pensaments intrusius van començar a aparèixer a la ment d'en Jordi.
Ell, enamorat? D'una noia que no era com les famoses barbies? Què dirien els seus amics? Potser se'n riurien d'ell i el deixarien de costat...
Era cert. La Maria era molt bona noia, molt simpàtica, etc. però en Jordi sabia que no era el prototip de noia que sempre havien tingut ell i els seus amics. Ella li agradava molt però...ostres, quin embolic! Què pensaria la gent d'ell? Cada vegada aquests pensaments anaven a més, i finalment en Jordi decidí que quan l'Albert revelés les fotos, els ensenyaria als seus amics a veure què en deien; així doncs, va jurar-se a ell mateix que no la trucaria fins que no sapigués la opinió dels seus companys. Ell depenia massa dels altres i no podia permetre's el luxe de córrer aquesta mena de perills.


Dos dies després de la festa en Jordi trucà a l'Albert.
- Sí?
- Hola Albert, sóc en Jordi.
- Ei! Com estàs, tio?
- Bé, gràcies. Escolta, et volia demanar una cosa...
- Ah, digues.
- Ja has revelat les fotografies de la festa?
- Sí. Bé, aquesta tarda les he d'anar a recollir.
- Et puc acompanyar?
- Sí, és clar...però què t'agafa ara amb les fotos?- l'Albert començava a sospitar de tanta insitència.
- Res, ja t'ho explicaré.
- D'acord; quedem a les cinc a casa meva?
- Sí, perfecte.
- Doncs fins després Jordi, adéu.
- Adéu.


A les cinc en Jordi arribava a la porta de casa de l'Albert i trucà al timbre.
- Hola Jordi! Passa, passa, que m'estic acabant d'arreglar.
- Estàs sol?
- Sí, els meus pares no venen a sopar avui. Et vols quedar?
- D'acord.
- Bé, espera'm al menjador que ara vinc.
En Jordi s'assegué al sofà i mirà al seu voltant. Quants records que li portaven aquelles quatre parets on havia passat tans bons moments feia tant sols dues nits! Ho necessitava explicar tot a l'Albert, no podia callar-s'ho més; al cap de cinc minuts aquest tornà.
- Ja estic llest - va dir- anem.

En sortir de la botiga van començar a mirar les fotografies.
- Mira que guapo que surto en aquesta foto! - digué l'Albert rient.
- Sí, i tan...- en Jordi només buscava la que li interessava, la de la Maria. Finalment, la trobà, la mirà i digué:
- Albert, necessito parlar amb tu.


4
- M'has deixat de pedra- va dir l'Albert encara sorprès pel que li acabava d'explicar el seu cosí.
- És que tio, estic desesperat! Cada nit somio amb ella, amb que la beso i l'acaricio...no ho puc evitar! Em té realment enamorat...
En Jordi havia explicat al seu cosí que se sentia molt atret per la Maria, però en cap moment va comentar-li les pors que sentia pels seus amics, així doncs, el seu neguit poc a poc s'anava fent més gran a dins seu; i és que no podia explicar-li allò, no podia! Es deia a ell mateix.
- Tranquilitza't tio. Mira, farem una cosa- digué l'Albert.
- Quina?
- Doncs ara mateix la truco.
- Què? Estàs de broma, no? Ara no, Albert, no estic per tonteries...
- Tu diràs el que vulguis però faré el que a mi em passi pel cap- digué l'Albert mentre marcava el número de telèfon de la Maria.

- Sí, digui?
- Maria?
- Sí, jo mateixa.
- Ah, hola Maria sóc l'Albert
- Hola Albert! Quina sorpresa! Com estàs?
- Bé, gràcies! Mira, et trucava per comentar-te una cosa...què fas aquesta nit?
En sentir això, en Jordi començà a fer gestos exagerats de súplica demanant a l'Albert que no ho fes.
- Doncs...de moment no tinc plans. Per?
- Mira, és que avui no hi són els meus pares i era per si volies venir a sopar; així xerrariem una estona, que fa temps que no ho fem i això convé de tan en tan.
- Sí, tens raó. Doncs bé, d'acord. En quina hora vinc?
- Per allà a les deu si et va bé.
- Perfecte. A casa teva, no?
- Sí, a les deu a casa meva.
- D'acord, fins després doncs. I gràcies!
- De res dona, fins després!
- Adéu.
- Adéu.

- Jo a tu et mato! -digué en Jordi quan l'Albert penjà l'aparell.
- A veure...quina hora és?- va dir mirant el rellotge i ignorant les paraules d'en Jordi- les sis! Déu meu! Corre, que tenim molta feina a fer!
- Però què t'empatolles tu, ara?- en Jordi no entenia res de res.-
- Doncs que hem d'anar per feina a fer el sopar i a prepara-ho tot per aquesta nit...
- Però, exacta
ment, quins plans tens?
-Mira...ara prepararem el sopar, després tu aniràs a canviar-te i a posar-te ben guapo; a les deu vindràs cap aquí i si la Maria és puntual, no com altres- l'Albert feu una petita rialla- ja estarà aquí. Tu faràs com si no sabessis que ella ve a sopar, i li diràs que només et pensaves que seríem nosaltres dos; llavors, jo et trucaré al mòbil i et diré que se m'ha fet tard i que no arribaré a l'hora però com que em sabrà greu que hagueu vingut per a res, us diré que hi ha una clau amagada a la torreta del costat de la porta, que entreu a casa i que si voleu començar a sopar ho feu. Alguna pregunta?
- No, està tot clar, però...
-Va, Jose, anem a fer el sopar que se'ns farà tard- va dir l'Albert sense deixar que en Jordi obrís la boca.

5
A les deu en punt en Jordi arribava a la porta de casa de l'Albert; la Maria encara no hi era però segur que estava a punt d'arribar. En Jordi no podia parar quiet, i anava carrer amunt, carrer avall com un captaire perdut en la foscor. La nit era fresca i una suau brisa provinent del nord acariciava les galtes d'en Jordi que ja començaven a adquirir un to vermellós a causa del fred. No es sentia cap soroll que irrompés la tranquil·litat del carrer, però això encara posava més nerviós a en Jordi que tan sols podia pensar en què li diria a la Maria quan el veiés allí. De sobte, la va veure arribar.
- Hola! Ostres no sabia que a tu també t'havia invitat!- digué la noia sorpresa.
- Doncs la veritat és que a mi m'havia dit que estariem ell i jo sols- va dir en Jordi amb la més naturalitat possible.
- Hahaha! Ens ha enganyat de mala manera, doncs!
En dir això, el mòbil d'en Jordi començà a sonar.
- Si?
- Hola Jordi, sóc l'Albert.
- Ostres Albert! Justament ara parlàvem de tu...- la Maria dedicà una mitja rialla a en Jordi.
Els dos cosins van mantenir la conversa que ja havien pactat; en Jordi intentava actuar amb la màxima discreció però es notava que estava nerviós perquè la veu li tremolava lleugerament. Per sort, però, semblava que la Maria no s'adonava de res.
- D'acord, Albert, doncs fins després. Adéu.
- Adéu, i no feu maleses, eh?- es despedí l'Albert amb picardia.
En Jordi penjà el mòbil.
- Era l'Albert. M'ha dit que se li han complicat les coses i que vindrà més tard...
- Vaja...-va dir la Maria- doncs...
- Però m'ha dit que a la torreta del costat de la porta hi ha una clau, que si volem entrem i si tenim gana sopem, que ell ja vindrà- ara en Jordi creuava els dits suplicant que la Maria es fes enrere i se'n anés.
- Ah! Fantàstic! Doncs vinga, anem?

Van agafar la clau i van entrar a la casa. A l'entrar, una olor molt bona provinent de la cuina els donà la benvinguda i els invità a entrar.
- Mmmmm! Quina olor més bona! - va dir la Maria- què ens deu haver preparat el nostre estimat cosinet per sopar?
- Jo crec que ja sé què és...-digué en Jordi fent-se l'interessant.
- Doncs jo també ho vull saber! - la Maria va córrer cap a la cuina.

Al cap d'una estona d'esperar van decidir començar a sopar. Entre els dos havien parat la taula, havien posat espelmes per donar ambient i havien encès un encens amb olor a lavanda que tant agradava molt a la Maria.
- Em sap una mica de greu que l'Albert ens hagi preparat el sopar i que ara no sigui amb nosaltres...
- Ja, a mi també, però m'ha dit que no ens preocupem que ell ja vindrà.
Així, durant la resta del sopar, van parlar de tot tipus de temes i van riure's de tot; semblava que la nit de feia tres dies tornava a repetir-se i que aquella estranya sensació que havia sorgit entre ells tornava a renéixer.
En acabar de sopar van recollir la taula, van rentar els plats i van seure al sofà.
- Vols mirar alguna pel·lícula?- proposà llavors en Jordi.
- Bona idea! A veure quines té...
- Vine, mira.
Els dos van començar a llegir els títols de les pel·lícules en veu alta però cap els acabava de fer el pes.
- Ostres, no sabia que l'Albert fos tan romàntic!- comentà sorpresa la Maria.-
- Ui, no el coneixes prou!
Els dos van riure. Finalment, van decidir mirar una pel·lícula que segons la sinopsis els va semblar força interessant i s'assegueren de nou al sofà; primer, un al costat de l'altre mantenint una petita distància respectuosa, però poc a poc van anar apoiant-se un amb l'altre fins que la Maria acabà recolzant amb una certa timidesa el seu cap sobre l'espatlla d'en Jordi. Aquest, de sobte, la mirà als ulls, s'acostà a ella i la besà. Feia tan de temps que els dos desitjaven fer allò! Però de sobte, els amics d'en Jordi van tornar a irrompre el pensament d'aquest. Ell encara no els havia ensenyat la foto i...què dirien? I si no els hi agradava el físic de la Maria i se'n reien d'ell? La reputació, doncs, deixà de nou a en Jordi fora de joc i va poder més que l'amor que sentia per la Maria. Amb això, en Jordi apartà els seus llavis dels d'aquesta i digué:
- Ho sento...és que entre la música i tot...no tornarà a passar, perdona'm...
En sentir aquestes paraules, la Maria quedà molt desconcertada; pensava que a en Jordi li havia agradat i que també volia que passés alguna cosa entre ells però ara acabava d'adornar-se de que estava equivocada. Va decidir anar-se'n com més aviat millor ja que sabia que no podria reprimir les llàgrimes que estaven a punt de caure-li galtes avall i la última cosa que volia en aquell moment és que en Jordi la veiés plorar. Agafà la jaqueta i el bolso, sortí de casa sense mirar enrere i amb un cop sec tancà la porta.

Una llàgrima va caure dels ulls d'en Jordi. Però què acabava de fer? La Maria era la noia que ell estimava, per la que s'havia tornat boig com mai, i ara que l'havia besat i que quasi era seva s'havia deixat endur un altre cop per la reputació!
Comença a plorar de ràbia i així estigué tota la nit, fins que es quedà adormit.

6
Quan l'Albert arribà a casa pel matí es trobà a en Jordi estirat al sofà dormint sobre un coixí tot xop. De seguida va pensar que alguna cosa no havia anat bé i despertà a en Jordi amb un lleuger balanceig.
- Ei...bon dia Jordi, què ha passat?
En Jordi obrí els ulls, s'aixecà d'una revolada del sofà i digué:
- Que què ha passat? De debò que ho vols saber?
- Sí, explícam-ho.
- Doncs el que passa i el que ha passat és que sóc un autèntic idiota!
- Va, no diguis això, Jordi...explíca't.
- No hi ha res a explicar...simplement que sóc un idiota, ja t'ho he dit. I no em preguntis res més perquè tot està explicat, d'acord?- en Jordi estava molt alterat i rabiós amb ell mateix. Anà a buscar les seves coses i se'n anà cap a casa sense dir res i deixant a l'Albert amb un pam de nas. Aquest, llavors, decidí trucar a la Maria. Havia de saber el que havia passat. Tant greu havia estat?
La Maria despenjà el telèfon però no digué res.
- Maria?
- Sí...què vols, Albert?- va dir aquesta amb una veu trista i apagada.-
- Què ha passat aquesta nit? Explíca-m'ho, sisplau!
- Pregunta-li al teu estimat amiguet i cosinet Jordi, a veure què et diu ell...- la ironia dominava ara a la veu de la Maria.
- Ja li he preguntat, però no m'ha volgut explicar res!
- Doncs jo no tinc res a dir...ho sento però hauré de penjar...- a l'instant, la Maria arrencà a plorar desconsoladament.
- Ei, ei, ei! No ploris! Mira, fem una cosa...em canvio de roba i vinc a casa teva en un tres i no res i en parlem, d'acord?
- Sí, sisplau...
- Doncs fins ara, i no ploris per favor que no soporto veure't plorar...
- Fins ara, Albert...- la Maria penjà el telèfon i l'Albert deixà anar un llarg sospir.

Al cap d'una mitja hora aproximadament, l'Albert arribà a casa de la Maria. Ell obrí la porta lentament; tenia a la cara una gran expressió de tristesa i els seus ulls vermells la delataven, ja que es notava que havia passat hores i hores plorant.
- Com estàs?- digué l'Albert en veure-la.
La Maria no va respondre, sinó que tan sols es limità a fer un sospir mentre acotava el cap i amb un gest indicà al seu cosí que entrés. S'assegueren al sofà i estigueren una estona amb silenci absolut. L'Albert començava a estar-ne una mica tip de que ningú li volgués explicar res i cada vegada estava més irritat amb l'actitud que estaven adoptant en Jordi i la Maria, semblaven nens petits! Així doncs, s'aixecà del sofà i començà a cridar:
- Però es pot saber què és el que ha passat? Arribo a casa, em trobo a en Jordi dormint sobre un coixí xop, el desperto, li pregunto com ha anat la nit i em diu que és un idiota i que no hi ha res més a dir, i després et truco a tu perquè m'ho expliquis i resulta que tampoc me'n vols dir res...què passa, que us heu posat d'acord?!
- Tranquil·litza't, Albert!- digué la Maria finalment en veure com de nerviós estava el seu cosí- ho sento, ara t'ho explicaré tot, però calma't sisplau, que no em vull posar més nerviosa del que estic!
- D'acord, ho sento...però explíca-m'ho d'una vegada per totes.

La Maria començà a explicar tot el que havia passat la nit anterior, i la cara de l'Albert s'anava desfigurant poc a poc a mesura que avançava l'explicació. En acabar, l'Albert es quedà de pedra i sense paraules. Però en Jordi era idiota?, va pensar. Faig el numeret de que arribaré més tard, li deixo la casa a punt per un sopar romàntic, quedo amb la noia que estima perquè estigui amb ella, després la besa, i finalment li diu que ho sent i que no tornarà a passar?! Aquests pensaments van provocar que l'Albert acabés explotant en veu alta:
- Però aquest nen és idiota o què?!
- Calma't, Albert!- jo potser em vaig confondre perquè el notava molt carinyós amb mi, però potser ell és així amb les seves amigues i jo vaig interpretar-ho malament...li he demanar disculpes, no puc enfadar-me amb ell perquè no m'estimi! Ara mateix el truco...
- No!- cridà l'Albert- ha de ser ell qui s'ha de disculpar, tu no has fet res!
- Però no és just! És un error meu!
- Això és el que tu et penses...- amb això semblà que l'Albert pensava de nou en veu alta. La Maria s'estranyà.
- Què vols dir amb això?- digué arrufant les celles.
- Res. Me'n v
aig a veure en Jordi. Després et faig un truc.- l'Albert agafà la jaqueta i obrigué la porta.
- Però...
Un cop sec feu callar a la Maria i la deixà amb la paraula a la boca. Què havia volgut dir l'Albert amb "això és el que tu et penses"?

7
L'Albert caminava ràpidament cap a casa d'en Jordi. No podia treure's del cap tot el que li havia explicat la Maria. Perquè havia actuat d'aquella manera en Jordi quan besà a la Maria? No era això el que volia? Aquests dubtes l'acompanyaren durant tot el camí. En arribar, trucà a la porta i obrí en Jordi.
- Hola...-digué aquest avargonyit i amb la veu apagada- ho sento per lo d'abans, Albert, és que estava nervi...
- Podem parlar?- digué l'Albert secament sense deixà acabar a en Jordi.
Aquest feu un gest fent entendre a l'Albert que passés. En entrar, no pogué més i digué:-
- Tu ets idiota o te'l fas, Jordi? Et preparo el sopar, quedo amb la persona que estimes, a casa meva, sols, la cita perfecta! I vas tu, i després de fer el pas de besar-la, t'apartes d'ella i li dius que ho sents i que no tornarà a passar?! Definitivament, ho ets!!!
En Jordi sospirà.
- És que...- no sabia com començar a explicar-se- jo m'estimo moltíssim a la Maria, és més, estic boig per ella i m'encantaria que sortíssim junts, però...
- Però, què?!
- Doncs que...els meus amics.
- Què els hi passa?! Què tenen a veure amb la Maria i amb tu?!- l'Albert tenia por d'explotar en qualsevol moment.
- El què diran...- digué en Jordi a sota veu- la Maria m'agrada molt però reconec que no és molt guapa físicament i...potser ells se' n riuen d'ella i de mi i...
En sentir tot això, l'Albert no va poder més:
- Ho sabia! Ara ja sí que flipo colors!!! Jordi, però tu t'has sentit?!!! N'ets conscient del que acabes de dir?!!! M'acabes de dir que li has fet aixó a la pobra Maria i que amagues els teus sentiments envers ella per el què diràn els teus amics!!! Saps què et dic? Que ets un egoista i que no et mereixes que ni ella ni cap altra noia t'estimi!!!
L'Albert se'n anà amb un cop fort de porta.
En Jordi començà a plorar desconsoladament igual que la nit anterior mentre la ràbia vers a ell mateix el consumia per dins i l'ofegava per moments; no tan sols havia perdut la Maria, sinó que ara acabava de perdre a un dels seus millors amics.

8
A les sis de la tarda de l'endemà, en Jordi decidí sortir amb els seus amics per distreure's una mica i perquè no li diguéssin que no li veien el pèl. Al carrer, el sol brillava magestuosament en el cel i provocava una xafogor que feia espetegar les pedres. En Jordi va treure la moto del garatge i es dirigí cap al bar el qual era sempre el seu punt de trobada. Pel camí, un munt d'idees li distreien l'atenció; estava destrossat amb tot el que havia passat aquells últims dies i a més a més ara no tenia ningú amb qui poder desfogar-se: sempre ho havia fet amb l'Albert.
Quan va arribar al bar tota la seva colla ja l'esperava a la porta amb les motos aparcades.
- Hola tio! Per fi se't veu el pèl!
- Ei, hola...com anem?
- Buf nosalters bé però tu crec que no massa...t'has vist? Hahaha fots una cara de depressió! Vinga, que això ho arreglarem amb un parell de cervesetes, ja ho veuràs...
En Jordi al principi no tenia la intenció de beure però al mirar al seu voltant com tots els seus amics estaven bebent, va pensar que potser una mica no l'hi faria mal i li trauria per una estona aquell malestar que portava acumulat. Però, com sempre, després d'una en vingué una altra i així fins que acabà amb una trompa que no s'aguantava dret.
De sobte, en Jordi ensopegà amb alguna cosa i la cartera li caigué al terra quedant estesa completament. Un dels seus amics, en veure-ho, la recollí i començà a tafanejar tot el que hi havia; al cap d'una estona, trobà la fotografia de la Maria i en Jordi i exclamà:
- Uala Jordi, qui és aquest "cardo"? Déu meu que malament que la van pa...
- És una cosina d'un cosí meu- el tallà en Jordi, però en observar la reacció que havien tingut els seus amics en veure la fotografia i l'estat d'embriaguesa en què es trobava digué:
- Ja sé que és molt lletja, tios! Si és que porto la seva foto aquí perquè li he de donar al meu cosí i bufff...vosaltres sabeu el malament que ho passo quan he d'obrir la cartera i me la trobo aquí al davant?- en sentir això, els seus amics esclataren en rialles i ell s'hagué de seure perquè quasi caigué esmorteït al terra; de sobte, sonà el mòbil d'en Jordi.
- Sííííí?- despenjà ell fent-se el graciós.
- Hola Jordi, sóc la Maria...
- Ualaaaa! Juztamennnn arga parrllaabem de tuuuuu- amb prou feines podia articular les paraules.
- Qui és, Jordi? La lletja de la foto?!- sonà de fons.
- Xxxxxxxt! Sí, però calliiieeuuu!!!- contestà ell posant l'índex verticalment davant la seva boca en senyal de que calléssin- parla guapa, què vols?- digué llavors dirigint-se al telèfon i amb una veu seductora; però la Maria havia penjat- la guarra m'ha penjat!!!
- Truca-la, tio, que així ens divertirem una estoneta més, hahaha!- els seus amics s'ho estaven passant d'allò més bé.
- Bona idea! - i es disposà a marcar el número, ja que cada vegada era menys conscient dels seus actes.
- Maria, ets tu? És que hem penso que abans s'ha tallat...
- No, Jordi, no s'ha tallat, sinó que he penjat jo.
- I per què reina meva?- els seus amics es posaren a riure.-
- No em pensava que fossis així...jo et veia com un bon noi, però entre la nit passada i aquesta m'has demostrat que ni com a persona ni com a altres coses no vals res de res!- la Maria esclatà en plors- volia arreglar les coses entre nosaltres dos per quedar, almenys, com a bons amics, però ara és igual...preferiria no haver-te conegut mai!
- Ei, va tia...no em ratllis!
La Maria penjà el telèfon a l'instant. No es podia creure el que li acabava de dir en Jordi.
- Què, tio? La típica nena pesada i lletja que et diu que ets un cabronàs perquè no l'estimes?
- Sí, una d'aquestes, hahahaha! Què volen si són lletges, que els hi anem al darrere?

9
L'endemà al matí en Jordi es despertà molt cansat i amb molt mal de cap. La ressaca de la nit anterior el tenia destrossat, i per molt que intentés pensar en el que havia passat no aconseguia recordar res. S'aixecà del llit i pujà la persiana; el sol que entrà per la finestra li feu tancar ràpidament els ulls que tenia mig tancats a causa de la son que encara el dominava; i, de sobte, sonà el telèfon.
- Sí?
- Hola Jordi, sóc l'Albert.
- Tio, hem de parlar i solucionar els nostres problemes...no soporto estar de mal rotllo amb tu...
- I tan que hem de parlar! I molt seriosament- el to amb què l'Albert digué aquestes paraules no va ser precisament de reconciliació, fet que provocà que en Jordi s'intimidés més del que estava.
- D'acord, gràcies...on quedem?
- M'és igual; en un lloc tranquil, on ningú ens pugui molestar.
- Quedem al parc i busquem algun lloc per anar, doncs?
- Molt bé. A les cinc?
- Sí, a les cinc està bé.
- Doncs fins després, adéu- l'Albert penjà abans de que en Jordi es despedís; aquest suspirà, i es posà a recordar les simples trucades que es feien quan eren amics, quan es trucaven per qualsevol tonteria o excusa i es podien passar hores i hores penjats a l'aparell. I aquella vegada havia l'Albert havia estat tant fred! Però sabia que aquella tarda tindria una oportunitat per arreglar les coses amb el seu cosí, així que l'hauria d'aprofitar al màxim per acabar amb tot allò d'una vegada per totes.

A les cinc menys deu, en Jordi sortí de casa; no volia arribar tard, ja que sabia que allò encara faria que l'Albert s'enfadés més del que ho estava i això era l'últim que volia. Quan va arribar al parc on havien quedat, però, el seu cosí encara no hi era, i això tranquil·litzà per uns moments a en Jordi, que estava molt nerviós perquè no sabia com s'hauria de comportar quan es trobés amb l'Albert.
A les cinc en punt, aquest arribà i, sense saludar, digué secament:
- On anem?
- Si vols podem pujar al mirador...allí s'hi està tranquil i no hi ha quasi ningú.
- Doncs anem.

Pel camí no es van dir res, però en Jordi no podia suportar aquella situació ja que se sentia molt incòmode i...mai s'havia sentit d'aquesta manera amb l'Albert; era tan estrany!
- Albert, sisplau, vull arreglar les coses entre nosaltres. No aguanto més aquesta situació!
- Jo també vull, Jordi, però t'he vingut a parlar sobre un altre tema.
- Sobre quin tema?- aquest s'estranyà.
- Del que va passar ahir a la nit.
- Ahir a la nit? Què va passar ahir a la nit?
- Tan borratxo anaves que no et recordes ni del que vas fer?- en sentir això, en Jordi es quedà glaçat.
- Et juro que no sé de què em parles.
- No saps el mal que li has fet a la Maria...-digué l'Albert molt decepcionat.
- Què? La Maria? Està bé? Què li ha passat?- ara, en saber que la Maria hi estava implicada, la preocupació d'en Jordi es feu molt més gran; s'imaginava el pitjor.
Amb això, l'Albert explicà al seu cosí tot el que havia passat la nit anterior, i aquest no podia creure's el que estava sentint. En acabar, començà a plorar de ràbia.
- Déu meu, Albert, jo no volia fer-ho! Et juro que tot el que vaig dir no ho deia de debò! Mai he pensat això de la Maria i mai ho faré! M'has de creure, Albert, sisplau...no sabia el què em deia!- en Jordi es desfeia entre llàgrimes- Sisplau...
L'Albert estava segur que en Jordi no mentia ja que el coneixia molt bé i sabia que no era tan mala persona i que no ho havia fet volent; finalment, es compadí d'ell i l'abraçà fortament entre els seus braços. Sabia que en Jordi ho necessitava i ell, en el fons, també.
- Sento molt el que us he fet a tu i a la Maria, Albert; i és que els dos sou tan bones persones! Mai podré ser com vosaltres...- en Jordi seguia plorant desconsoladament.
- No, Jordi, tu ja ets una bona persona i, precisament, com a persona que ets tens dret a equivocar-te i a rectificar els teus errors...!
En sentir això, en Jordi abraçà més fortament al seu cosí, s'acostà a l'orella d'aquest i li digué entre llàgrimes
:
- Gràcies per tot, gràcies per ser així...

10
- I què he de fer perquè em perdoni?
- Jo crec que el primer que has de fer és parlar amb ella i aclarar les coses com més aviat millor.
- Però ella no voldrà parlar amb mi...i ho entenc.
- No, Jordi, si li dius que vols parlar amb ella, ella t'escoltarà, n'estic segur; ara sí, no et nego que no t'ho posi fàcil.
En Jordi sospirà.
- Però...i què li dic? No sé ni per on començar...!
- Doncs tot el que penses. Des de per què has actuat d'aquestes maneres fins el que sents per ella.
- Però jo sé que quan la tingui davant meu no sabré què dir-li i no seré tot el sincer possible. Em costarà molt...
- Si vols recuperar com a mínim l'amistat entre la Maria i tu ho hauràs de fer; és el preu que cal pagar.
Finalment, en Jordi es decidí i marcà el número de la Maria. Un to, dos tons, tres tons...no l'agafarà, pensava.
- Sí?
- Hola Maria...sóc en Jordi.
- En Jordi? I què vols ara de mi?
- Només volia saber si podríem quedar demà una estona per parlar...
- Parlar de què? Tenim alguna cosa a parlar tu i jo?- la Maria intentava fer-se la dura amb en Jordi, però en realitat es moria de ganes de quedar amb ella tot i el mal que li havia fet.
- Sisplau, Maria, necessito parlar amb tu i intentar solucionar les coses entre nosaltres...
- Està bé, però no et pensis que tot ho arreglaràs d'aquesta manera...on i a quina hora?
- No ho sé...t'està bé al mirador a les vuit?
- D'acord, però només tindrem una hora perquè a les nou he quedat- això també fou una mentida que la Maria utilitzà com a tàctica per fer-se, de nou, la dura.
- Doncs...fins després.
- Adéu.
En penjar el telèfon, en Jordi es quedà una estona pensatiu abans d'explicar a l'Albert el que li havia dit. Pensava què faria i què li diria a la Maria quan la tingués al davant. Finalment, l'Albert el feu despertar d'entre els seus pensaments.
- Ei, què t'ha dit?
- Res, hem quedat al mirador a les vuit però diu que només tindrem una hora perquè a les nou ha quedat...- l'Albert feu mitja rialla d'amagat, ja que coneixia prou bé a la Maria i sabia que això era una mentida piadosa de les seves...
- L'he perdut, Albert! Ella ja no vol saber res més de mi! I sé que tot ha estat només per culpa meva...perquè sóc tan idiota, Déu meu?!- en Jordi tornà a esclatar en plors i l'Albert l'abraçà de nou i en silenci, ja que pensà que a vegades aquest era el millor consol, i el deixà plorar, fins que en Jordi, rendit, s'adormí entre els seus braços.

11
A les vuit en Jordi arribà al mirador; tot ell tremolava de nervis i les cames li feien figa. No podia parar de pensar en què li diria a la Maria...per on començaria? Seria capaç de ser del tot sincer? Tot plegat era massa difícil. Al cap d'una estona, la va veure arribar.
- Hola- digué en Jordi.
- Hola.
- Seiem...?
- Com vulguis- en Jordi entenia que la Maria estigués molt enfadada amb ell però sabia que si aquesta no canviava l'actitud amb ell encara se li faria tot molt més difícil, així que s'armà de valor i li ho demanà.
- Bé, jo...per començar, sisplau, ja sé que t'he fet molt de mal però...no estiguis així amb mi, perquè sinó encara se'm fa més difícil dir-te el que et vull dir...
La Maria no digué res, però pensà que intentaria estar una mica més amable amb ell, ja que en el fons entenia com es sentia. Seguidament, en Jordi es disposà a parlar.
- Doncs el que vull fer és explicar-te tot el què ha passat i el perquè de les meves formes d'actuar...bé, el dia de la festa de l'Albert, quan ens vam conèixer, doncs...sincerament, em vaig enamorar molt de tu...- en sentir això, la Maria s'enrojolà, però de seguida continuà atenta a l'expolicació d'en Jordi.
- Llavors aquella nit, quan estava sol a casa, no podia deixar de pensar en tu...en els teus ulls, els teus cabells, els teus llavis...m'havia penjat de tu, però...de sobte, em van venir al cap els meus amics i...- a partir d'aquí en Jordi ja no sabia com continuar, però sabia que ho havia de fer- bé, és que els meus "amics" són aquells típics que només van amb noies rosses i primes...ja m'entens...i tu per mi ets guapíssima- això ho digué amb la mà al cor i amb veu decidida- però...tenia por del què dirien de tu i...- ara en Jordi ja no gosava mirar a la cara a la Maria, ja que es sentia realment avergonyit d'haver pensat allò- i...vaig pensar que com que ens havíem fet una fotografia a la festa, els hi ensenyaria a veure què els hi semblaves i...- però en Jordi no va poder continuar i començà a plorar de ràbia, s'aixecà, i se'n anà. No podia explicar-li tot allò a la Maria! Era realment vergonyós!
La Maria, llavors, s'aixecà d'una revolada i va córrer a aturar-lo.
- Jordi, sisplau, no marxis! Vull que m'ho continuïs explicant...
- No puc, Maria! Vaig ser un idiota al fer tot això! Era jo qui t'havia d'estimar, no els meus amics! Perquè ho vaig pensar?! Perquè ho vaig fer?!
- Molts nois ho haurien fet...sempre teniu por del què diràn, sobretot els vostres amics...a més, estàs tenint el valor d'explicar-m'ho tot i això no ho fa un qualsevol...-la Maria el mirà als ulls en dir-li això, i en Jordi, llavors, es sentí una mica més segur i amb forces per seguir- sisplau, Jordi, segueix...
En Jordi feu un breu sospir, i després de pensar-s'ho durant uns segons s'assegué i es disposà a continuar amb l'explicació.
- Està bé...al cap de tres dies...- en Jordi li explicà la resta, fins a la nit de la borratxera.
- A partir d'aquí ja no recordo res, només sé el que em va explicar l'Albert ahir...però vull que sàpigues que tot el que vaig dir no era veritat, i que és tot el contrari del que penso! Estava tan borratxo que no sabia el què em deia...de debò, Maria, m'has de creure!
- Jordi, jo...
- Un moment, sisplau...encara t'he de dir més coses- digué en Jordi sense deixar parlar a la Maria; llavors, aquesta feu un gest d'assentiment amb el cap fent-li entendre que continués.
- Jo et volia dir que...que estic molt enamorat de tu, que des de la nit de la festa que m'agrades i que no puc viure sense tu...sé que t'he fet molt de mal però et juro que no tornarà a passar, que rectificaré els meus errors i que canviaré...! T'estimo moltíssim, Maria...
- Jordi...
- Tu m'estimes?
- Jordi, jo...- abans de que la Maria pronunciés una paraula més, en Jordi s'apropà a ella i la besà; ella, però, s'apartà d'ell i digué:
- Ho sento, Jordi, me'n he d'anar.

12
Després d'unes hores pensant en la conversa que havia tingut amb la Maria, en Jordi decidí quedar amb l'Albert i explicar-li tot allò que duia a dins i que alhora no el deixava quasi ni respirar. Es sentia sol, mala persona, trist, decepcionat amb ell mateix, culpable de tot el que havia passat...tot, tot allò calificat d'adjectiu negatiu en Jordi s'ho atribuïa a la seva persona.
L'Albert l'escoltà amb molta atenció en tot moment, i, en acabar, decidí anar a parlar amb la Maria d'amagatotis d'en Jordi per tal de mirar de convèncer-la de que pel camí de la venjança no s'anava enlloc, ja que sabia que l'únic que estava fent ara la Maria era intentar pagar amb la mateixa moneda tot el que li havia fet en Jordi.

- Maria, entenc que estiguis dolguda amb en Jordi per tot el que t'ha fet, però...no et sembla que aquesta actitud és massa infantil?
- Sí, és clar, però no puc perdonar-lo així com així! Me l'ha fet molt grossa, saps?
- I tant que ho sé, Maria, i de primera mà, però escolta'm a mi...per què no em fas cas i li dónes una oportunitat? N'hi has donat moltes, d'acord, però ell ha fet el gran esforç d'obrir-te tot el seu cor i d'explicar-t'ho tot amb pèls i senyals...no creus que se l'ha guanyat? -l'Albert feu cara de gosset abandonat mig en broma per intentar persuadir d'una vegada per totes a la Maria.
- Està bé, un cop més passaré per sobre del meu orgull i cediré...ja saps com en sóc d'orgullosa i tossuda....
- És clar, ets taure!- l'Albert feu una rialla i a la Maria se li dibuixà un tímid somriure als llavis- vinga, agafa el telèfon i no t'ho pensis més.

13
Després d'unes quantes trucades de penediment i perdó, en Jordi i la Maria decidiren quedar de nou per acabar de llimar tots els conflictes que havien succeït entre ells i per donar una nova oportunitat a la relació que havia començat a florir durant aquella nit que havia estat tan màgica pels dos i que ara havia estat interrompuda per tots els problemes que havien tingut fins aleshores. En veure's, els dos van sentir allò tan bonic i especial que no es pot descriure amb paraules i que, com tots ja sabem, només es sent quan un està enamorat, i, després de resistir-se una estona i mirar-se directament als ulls, els dos es van fondre en una llarga i tendre abraçada.

- Vols que t'expliqui un secret?- digué en Jordi.
- Mmmm...d'acord- contestà la Maria mig riallera.
- Doncs que la nit de la festa, just entrar per la porta, l'Albert i jo vam estar parlant i al final de la conversa em va dir una cosa que em va fer pensar.
- A sí? I quina cosa és aquesta?
- Que potser aquella nit trobaria l'amor de la meva vida.
- I què en penses ara?
- Que s'hauria de dedicar a la bruixeria.
- Hahahaha! I això?
- Doncs que potser no em creuràs però...aquesta vegada -digué apropant-se poc a poc a l'orella de la Maria- ha tocat en el blanc- i en dir això, la besà suaument als llavis.