La rosa, la flor de les etapes de la vida

LA ROSA, LA FLOR DE LES ETAPES DE LA VIDA

1. Toquen al timbre de la botiga. Deu ser algun comprador matiner que ens ve a buscar a alguna de nosaltres. Qui serà l'escollida? Començo a sentir un petit neguit que em transcorre per tota la tija... tant de bo em comprin a mi! Tinc ganes de sortir al carrer i veure que brilla el sol mentre la gent agraeix la seva companyia i escalfor...
La nostra estimada florista ve cap a nosaltres. "Tria'm a mi, sisplau, tria'm a mi!", penso amb totes les meves forces. Sí! Ho he aconseguit. Ara em porta cap al taulell de la botiga on m'hi espera el meu nou amo. Quina història em deu esperar? Una noia jove i riallera em somriu quan em veu, i jo, tota cofoia, em torno més vermella i fresca.
Una vegada som fora de la floristeria, la meva mestressa em porta al cotxe i engega el motor. Buf, quina calor que fa aquí dins...! Passa una estoneta i sento que em falta aigua, però quan començo a sentir-me desmaiada, el soroll del cotxe s'atura. Ja debem ser al nostre destí. Quins nervis! Baixem del cotxe i ens dirigim cap a unes portes que, quan t'hi poses davant, s'obren soles. Que genials, aquests humans! Quan entrem, una blancor m'enlluerna. Tot és blanc: les parets, les portes, els vestits...uix, i aquesta olor?
Ostres! Tot això em recorda a alguna cosa...és clar! Dec estar en un hospital, perquè ara que ho recordo, una companya de la floristeria ens havia explicat que ella hi havia estat una vegada però que no li havia agradat massa l'experiència; però bah...segur que exagerava per fer-se la interessant!
Mestressa i jo entrem en una mena de caixa molt estranya que quan apretes un botó es tanquen les portes i després parla sola i puja cap amunt. Mare meva, aquests humans ja no saben què inventar...Finalment, per fi sortim d'aquella caixa agoviant i ens dirigim cap a un passadís. Tot segueix sent molt blanc, però començo a sentir crits i plors de criatura, com els que feia la filla petita de la florista! Entrem a una habitació i una alenada de llum i felicitat m'acaricia els pètals. L'escena que veig, és, de totes totes, digna de postal de Nadal: una mare estirada sobre un llit guarda entre els seus braços el seu fill petit, un nadó tot just acabat de néixer que dorm profundament; al costat, abraçant-los als dos, un pare que plora d'alegria tot acariciant la careta del recent nascut. Que tendre tot plegat!
Quan la nova mare ens veu entrar, se li dibuixa a la cara un gran somriure. "Felicitats, germaneta!" sento que diu la meva mestressa mentre m'acosta amb la seva mà a la de la seva germana. Que contenta i feliç em sento! És clar, he vingut a felicitar a uns nous pares i a donar la benvinguda al món a un nadó! Ostres, l'experiència no podia ser millor...així doncs, de tan contenta com estic, noto com la meva olor i la meva vermellor augmenten per segons. Tot seguit, em posen a dins d'un gerro d'aigua. Buf, per fi! Ara si que començava a ofegar-me...
Finalment m'han deixat damunt de la tauleta de nit. Sé que aquí s'acaba la meva experiència, però realment, sento que ha valgut moltíssim la pena. Ara només he d'esperar a pansir-me i morir-me, però sé que mentre pugui, faré de centinella als joves pares i al petit bebè, obsequiant-los amb la màxima vermellor i olor que els pugui oferir. Ara, el nadó m'observa des del bressol i em regala un somriure d'aquells tan dolços i innocents. Sigues benvingut al món petitó!


2. I que nerviosa que estic!- comento a les meves companyes-. Però sé que m'he de calmar perquè si no m'estarrufaré massa i...encara em cauran pètals!
Observo com la florista enllesteix els últims preparatius per posar la parada a la plaça, i és que avui és un dia especial a Catalunya, per grans i petits, per roses i per llibres, però sobretot, per enamorats i enamorades; és Sant Jordi!
Així doncs, florista, companyes i jo, sortim a la plaça a celebrar la diada. Avui també han vingut la Carla i la Mercè, les filles de la florista, a ajudar a la seva mare, ja que serà un dia de molta feina.
En sortir a la parada de la plaça, ens posen a dins d'unes bossetes transparents amb la senyera dibuixada, ens lliguen amb un cordill i...ostres, fins i tot ens posen una espiga d'acompanyant! Déu ni do que contenta que em sento vestida així i és que, modèstia a part, segur que estic molt bufona! I ara, des d'aquí estant, veig com la Mercè lliga al cordill un tros de cartolina amb un poema. Que bonic! Ja podrà estar contenta, ja, la noieta que em rebi...
A la plaça del poble tot és festa i alegria; grans i petits han sortit al carrer amb un gran somriure als llavis. Els nens, molt entusiasmats, miren bocabadats les parades que tenen llibres amb els personatges que a ells els agraden de la tele, de còmics, etc. mentre que els més grans fullegen les novel·les més anomenades del moment. Tot plegat, és un dia dedicat a la cultura on el sol també ens acompanya a tots plegats, ja que avui és un dia de primavera d'aquells que inviten a sortir al carrer a fer una passejada.
A part de les parades de llibres també n'hi ha, evidentment, de roses i...ostres! Sabeu què? Un company m'acaba de guinyar l'ullet des de la parada del davant...Uiiiiixxxx!!! I quina vergonya! No ho expliqueu a ningú, eh? Que encara es pensarà que me l'he cregut a aquest!
Durant tot el matí la meva florista i les seves filles han tingut molta feina i és que ha sigut un no parar. A mi encara no m'han venut, però ja m'està bé, ja, perquè així xafardejo tot el que passa davant meu. Si voleu us explicaré una coseta...però jo no us he dit res! Es veu que mentre la Mercè ha estat aquí a la parada, l'ha vingut a visitar un amic seu i, si voleu que us sigui sincera, la noia no sap pas dissimular! De seguida l'he vist com de vermella es posava quan ha vingut a saludar-la i, quan l'estimat amic ha marxat, la mirada de la Mercè s'ha perdut en el no res d'entre la multitud.
I mireu, parlant del rei de Roma, el company de la nostra enamorada ja torna a ser aquí!
Comencen a parlar però des del lloc on estic jo no sento res perquè hi ha molt de remombori al meu voltant. Però de sobte, veig com la Mercè s'acosta cap a mi, m'agafa i...em ven al noiet! Ostres, i ara que el tinc a prop, no està pas malament, eh? Però pobra Mercè, s'ha quedat ben pansida quan ha vist que hem marxat...no t'entristeixis dona, que hi ha molts peixos a la peixera!
Ara em sento molt confosa; on deurem anar? Per a quina noieta serè? O ves a saber, potser sóc per la seva mare! De seguida ens esmunyim cap a dins d'un edifici que queda a prop de la plaça. En entrar al portal, deixo de sentir la remor de la festa que hi ha a fora i l'escalfor del sol deix d'acariciar-me els pètals. Pugem les escales i arribem al replà del segon pis; el meu mestre treu les claus de la butxaca i al travessar la porta de casa seva m'envaeix una olor boníssima provinent de la cuina que em fa fer rau-rau a la tija. Ens dirigim cap a l'habitació del noiet i mentre passem pel passadís vaig observant tots els quadres de la paret amb fotografies d'aquest i de la seva família. Com li agradarien a la Mercè! El meu mestre agafa un regal que hi ha a sobre del seu escriptori i sortim de casa seva. Ara baixem les escales i...para, para, no saltis tant que em marejo! Buf, sort que ja som al portal, perquè Déu ni do quina baixadeta m'has fet passar, noiet!
Tornem a sortir al carrer i el sol em torna a saludar. Noto nerviós al meu amo perquè la mà amb què em subjecta no para de tremolar; tot plegat és un misteri, però...de sobte, ens comencem a dirigir cap a la parada de la meva florista! En arribar veig com el noiet fa senyals a la Mercè perquè s'acosti; quan aquesta arriba, el noiet em posa a la mà de la noieta juntament amb el regal i...agafeu-vos fort, que li diu que l'estima! Ostres, i que bonic tot plegat...ara sí que puc dir que avui és un dia rodó per a tots. De la resta que passa entre ells no en sé res més perquè he preferit donar-los la intimitat que es mereixen tot i que...de la manera que sóc, m'ha costat molta força de voluntat, tot sigui dit! I és que...una s'ha de reconèixer els seus propis mèrits, no?

3. No sé perquè, sento que avui no serà un bon dia. El temps, com si ja conegués el que passarà, sembla adequar-se a la situació; des del meu lloc estant, puc sentir els xiulets del vent fred i humit i les gotes de pluja que repiquen contra els vidres de l'aparador. A través dels vidres veig algú que passa de tan en tan amb el cap acotxat i amb les mans a la butxaca apresant-se per arribar aviat a casa. Sento com les campanes de l'església repiquen amb un ritme monòton i mortuori. Miro el rellotge de la botiga; tan sols són les nou del matí, i la florista encara no ha arribat. Al cap d'una estona, sento com al pany de la porta hi gira una clau; és la florista, i només en veure-la arribar presento que alguna cosa no va bé. Durant tot el matí quasi ningú ha entrat a la botiga, i el silenci ha regnat al meu voltant; mentres, he observat a la mestressa com feina la feina, i llavors he entès el que estava passant: estava fent una corona de flors per algú que acabava de perdre la vida. En adonar-me'n, jo també m'he entristit molt, i la meva vermellor ha disminuït en segons.
Després de dinar, la florista ha vingut tota vestida de negre i el seu aspecte m'ha impactat. Estava acostumada a veure-la sempre contenta, riallera i amb les galtes més
aviat vermelles, però avui el seu rostre era pàlid i sense expressió. He vist com carregaven la corona de flors a la furgoneta de la floristeria i abans de marxar, la mestressa m'ha agafat i m'ha portat amb ella. Durant el viatge he tingut por; sabia que el meu destí avui no seria ni de bon tros agradable per mi, i alhora temia no estar a l'altura de les circumstàncies.
Quan hem arribat davant de l'església, una munió de gent s'aplegava a les portes d'aquesta. Els seus vestits negres de dol contrastaven amb la blancor de la façana de l'edifici i amb la grisor dels núvols; havia deixat de ploure. Al cap d'uns moments, les campanes tornav
en a repicar melancòliques i uns homes sortien de l'església duent un taüt a les espatlles. S'ha produït un silenci sepulcral entre els presents, i de fons he sentit els plors tímids de la viuda. Llavors la florista m'ha posat en mans d'aquesta i a l'agafar-me, he notat la tristor i la feblesa que florien dins seu. Hem pujat al cotxe i ens hem dirigit al cementiri per dir l'últim adéu al difunt, i al llarg del camí la meva nova mestressa no ha pogut evitar el plor.
L'escena al cementiri no podia ser més tètrica: ens hem reunït tots davant del nínxol on reposaria el cos inert i sense vida per sempre més, i ningú ha pogut sufocar les llàgrimes que els corrien galtes avall. Finalment, la meva trista mestressa m'ha col·locat a sobre del taüt del seu marit difunt, i la peça de marbre que tancava el nínxol m'ha tapat la llum i l'aire fred que encara bufava a fora. Ara, aquí sola i entre la foscor, sento com les gotes d'aigua tornen a mullar els carrers del poble, i noto com poc a poc em vaig afeblint i apagant. Només em queda reposar aquí fins a pansir-me i morir-me, però sé que simbolitzo l'amor que sent la viuda cap al seu marit difunt, i aquest sentiment m'allibera dels meus mals. Poc a poc vaig tancant els ulls, perdo la noció del temps, i, finalment, descanso en pau. Adéu, i fins sempre més.