Frederic

FREDERIC

Era un vell testarut i maleducat; vivia sol, gairebé no sortia de casa i ni tan sols deixava que els raigs de llum entréssin a casa seva, com si d'instrusos es tractéssin. Ningú, cap veí, es dignava a dirigir-li la paraula, ja que sempre que ho havien intentat n'havien sortit un pèl escaldats i, pel que havien observat i comentat, no tenia família, o almenys no hi tenia tracte. "No m'estranya -comentava sempre la senyora Paquita- amb les males puces que gasta, qualsevol s'hi acosta."

Les poques vegades que l'havien vist sortir de casa era a la mitjanit, quan ja era impossible que el Sol toqués la seva blanca i arrugada pell, com si temés que l'astre rei el pogués ferir. Encabit dins la seva gavardina i amb les ulleres de cul de got mig trencades, fugia com un llop en la negra nit, deixant enrere el rastre de fum de la seva pipa que mai deixava de fumejar.

El carter mai tenia cartes per a ell, és més, ni tan sols el seu nom sencer figurava a la seva bústia; tan sols el de pila: Frederic. Aquest era, doncs, l'única dada verificable que els veïns tenien del misteriós vell que vivia a l'atic 2a.

Un bon dia, però, el testarut Frederic trobà una carta al passadís de casa seva; deuria haver lliscat fins allí a l'haver-la introduït amb força per sota la porta. El vell arquejà les celles estranyat mentre s'acotxava a recollir el sobre marronós de terra i rondinà: "Qui coi té ganes de molestar-me?"
S'assegué a la seva butaca del menjador, a la qual hi passava hores i hores devorant llibres de temàtica diversa, i deixà la carta sobre la tauleta petita de fusta que tenia al davant. Es serví una copa de whisky i mirà el vell rellotge que penjava de la paret; eren les nou de la nit.

Després de llargues mirades de reüll a aquell sobre que semblava demanar a crits de ser obert, el vell accedí a agafar-lo mentre deixava anar un sospir de resignació, com si aquella carta hagués guanyat una batalla amb la seva persona. Examinà el sobre i observà que no hi figurava cap remitent. Seguidament, es disposà a llegir-la mentre es canviava les ulleres de cul de got per unes de quadrades i veia amb sorpresa que la lletra de l'escrit era gran i deformada.

Hola Papa. Sóc en Pau. Ja sé escriure el teu nom: FREDERIC.

En llegir aquestes paraules, el vell quedà glaçat i durant uns segons es quedà sense respiració. "Papa?!"-exclamà. -"Però què coi és això?!"
Un acte reflex el feu dirigir la mirada cap al calendari que tenia penjat a la paret, però comprovà que el dia dels Sants Innocents encara quedava prou lluny. El vell Frederic, enfurismat i rabiós, trencà la carta en mil bocins i la llançà a les escombraries de la cuina mentre feia un altre glop d'aquell whisky que, a causa del glaçó desfet, s'havia aigualit gairebé del tot.
Aquella nit no pogué aclucar l'ull. "Qui té els sants pebrots de burlar-se de mi d'aquesta manera?"- pensava.- "Segur que és alguna veïna xafardera que no té cap més feina que fer la murga a la resta".

Quan els raigs de llum començaven a penetrar tímidament per les petites escletxes de la persiana, el senyor Frederic es depertà de cop. Amarat de suor com estava, recordà el malson que acabava de tenir en els únics cinc minuts que havia aconseguit agafar el son: un nen petit i llardós vestit amb una bata tacada de pintura, s'agafava als seus pantalons mentre plorava i somicava que volia un cavallet de fusta. En Frederic feu una ganyota de menyspreu i s'aixecà del llit. Procuraria estar tot el dia ocupat, pensava; volia oblidar-se d'aquella maleïda carta d'una vegada per totes.


Durant aquell dia, en Frederic aconseguí distreure els seus pensaments llegint sense parar; els llibres s'havien convertit en el seu refugi per protegir-se de tot aquell món que l'envoltava. Tot i així, no pogué evitar que un pensament el neguitegés. Rebria una altra carta aquella nit?
En tocar les nou, el silenci es feu a casa d'en Federic. Apagà la televisió i l'estrector de la cuina i parà l'orella per tal de sentir si es produïa el més mínim moviment. Però res.
Així doncs, al cap d'uns segons d'espera engegà de nou tot el que havia apagat i continuà fent-se el sopar mentre, molt profundament, sentia una petita tristor.
Després d'un sopar lleuger i d'un got de whisky com cada nit, el vell Frederic decidí anar a dormir al comprovar que no feien res de bo a la televisió. Al anar a apagar tots els llums de la casa, però, es trobà amb una grata sorpresa: un sobre idèntic al de la nit anterior restava al terra del passadís.

Hola papa, sóc en Pau. Avui ja faig 10 anys. Estic molt content! La mama m'ha dit que em comprarà una bicicleta perquè ja sóc gran. Ah sí! la Lluna ha tingut 5 fills, però la mama els vol donar perquè diu que ja en tenim prou amb una gossa sola. Però bueno, no estic trist perquè els donarem als meus amics, així tots podrem sortir a passejar-los.

Adéu papa!


En Frederic llegí la carta i es sentí commocionat. No sabia qui estava mofant-se d'ell d'aquella manera, però realment ho estava fent del tot bé, ja que en aquesta carta podia apreciar la diferència del traçat de la lletra amb la de la carta anterior: teòricament en Pau s'havia fet més gran i havia après a escriure millor.



Els dies anaren passant i cada nit, a les nou en punt, un sobre apareixia per sota la porta de casa del senyor Frederic. A poc a poc, aquelles cartes es van convertir en la il·lusió i l'esperança de l'home testarut i vell que no tenia cap mena de relació amb ningú que no fos amb ell mateix.
Però mai havia espiat per l'espiell; mai havia obert la porta per veure qui era l'autor d'aquella història. Es sorprenia a ell mateix per estar adoptant aquella actitud però és que, realment, sentia una por immensa dins seu. Ell no podia ser pare, és clar, però, quin sentit tenia seguir fent-li aquella mena de broma? Qui es dedicava a escriure-li una carta cada dia i a passar-li per sota de la porta a les nou de la nit?
De sobte, un seguit de botzines procedents del carrer interromperen els pensaments del senyor Federic. El vell, una mica empipat però alhora curiós, s'acostà al balcó que donava al carrer i dirigí la mirada cap a aquest: un camió de mudances estava aturat davant de la porta del seu edifici i interrompia el tràfic que, justament aleshores, es trobava en hora punta. Amb tot, observà com un home i una dona d'uns cinquanta anys entraven a l'edifici després de que donessin uns quants bitllets al camioner, que s'allunyà una mica rabiós per la insistència de la resta de conductors.

Estimat pare,
Avui he sentit una enorme necessitat d'escriure't tot i saber que potser mai llegiràs aquestes cartes. Potser aquest és el motiu que fa que em senti lliure d'explicar-te tot el que sento i tot el que visc dia a dia, o potser és perquè tinc la petita esperança de que algun dia et trobaré i llavors m'agradarà que sàpigues què ha estat de la meva vida.

M'he enamorat. D'uns ulls blaus com el mar i d'uns cabells rossos com l'or. Oh sí, d'una noia realment bella! Tot ha estat molt ràpid. Estava amb els amics de l'institut prenent un cafè i, de sobte, ha entrat i ens ha preguntat tímidament on podia trobar al director del nostre centre. Jo he accedit a acompanyar-la i pel camí m'ha explicat que és nova a la ciutat i que a partir d'avui vindrà al nostre institut. Oh, gràcies a Déu!
Es diu Laura i m'ha robat el cor tan sols veure-la. Pare, avui em sento feliç! Tan de bo, però, fossis al meu costat per poder compartir amb tu aquesta felicitat que sento.

El teu fill que t'estima,

Pau


En Frederic esboçà un somriure en llegir aquella carta. Tot i saber que aquell Pau era un noi fictici, es sentia feliç per ell, com quan s'alegrava per alguna victòria dels herois dels seus llibres preferits; i és que així és com es sentia útlimament el vell Frderic: protagonista d'una novel·la que no sabia quan ni com tindria fi. L'únic que sabia, però, és que tota aquella història estava entendrint el seu cor. Ja no es sentia tan rabiós com abans, quan simplement s'enfurismava amb el vol d'una mosca. Ja no era el mateix vell amargat que rondinava per tot. Ja no pensava que la vida no tenia sentit. Ara, les cartes d'en Pau, eren un motiu per viure.

Benvolgut pare,
Avui és un dels dies més feliços de la meva vida: em caso amb la Laura! Recordes quan et vaig explicar que l'havia coneguda al bar? Doncs a partir d'aquell dia ens vam fer inseparables i ens vam enamorar bojament l'un de l'altre. Vam començar a sortir junts i finalment hem decidit que volem compartir la nostra vida plegats. És fantàstic, no et sembla? Estic molt nerviós i he decidit escriure't quatre ratlles, però estic segur del que faig i sé que la vull fer feliç per sempre.

Tot i així, ja saps com m'agradaria que fossis aquí; que em donéssis un cop a l'espatlla i em diguéssis que tot anirà bé, que de ben segur que ella és la dona de la meva vida. Però de res serveix lamentar-se. Segueixo tenint l'esperança de que algun dia m'abraçaràs i em donaràs l'enhorabona que avui no em pots donar. En fi, això és tot per avui. Estic com un flam!

Amb molt de carinyo,

Pau


Cada dia les cartes del Pau eren més i més sorprenents. I seguien sent puntuals: a les nou del vespre de cada dia, un sobre apareixia per sota la porta. Però, què passaria el dia que s'acabéssin aquelles cartes? Què seria d'ell, ara que només vivia per en Pau?


Estimat pare,
Em toca comunicar-te una cosa que espero que et faci molta il·lusió: acabes de ser avi!
No saps el feliç que em sento ara mateix, però la veritat és que també estic molt descol·locat. Sóc pare! Encara no m'ho crec. Per sort, el part ha anat molt bé i la Laura ara dorm profundament aquí al meu costat. Pobra, ha quedat esgotada.

Bé, i et preguntaràs, nen o nena? Doncs és un nen; preciós, per cert. I saps com es diu? Frederic, com el seu avi. Com tu.

Pau

Aquella carta deixà descol·locat al senyor Frederic. Es convencia a sí mateix que tot allò ea una mentida, sí, però, sí més no
, sentia que tota aquella història començava a anar-se-li de les mans, tant a ell com al seu autor. I estava mort de por. Cagat. Què passaria si tot allò fos veritat? Per més que hi pensava, però, no podia creure-s'ho. De fet, no recordava res del seu passat. L'odiava amb tanta força que havia aconseguit que la seva ment no recordés res de res; l'havia convertit en una tabula rasa i volia que fos així per sempre més.
L'endemà d'aquella carta, però, el senyor Frederic no en rebé cap. Esperà i esperà ansiosament que un sobre aparegués per sota de la seva porta en qualsevol moment, com cada nit, però les hores anaren passant i res ni ningú s'acostà a l'entrada de casa seva. Ni el dia següent. Ni l'altre.

El vell Frederic caigué en una depressió. Es sentia com un gos abandonat, sol i trist. Necessitava les cartes d'en Pau; sense aquestes, ell ja no tenia cap alicient per seguir en vida. Com el nadó que necessita la llet per créixer. Com el drogaadicte que necessita la droga per viure.

I plorà. Plorà com un nen plora quan li arrabassen la seva joguina preferida. Feia tant de temps que no ho feia, que fins i tot es sorprengué al notar el gust salat que tenien les llàgrimes quan una d'aquestes li caigué suaument a sobre els llavis. No ho recordava. Com res. Com tot.

I així passà dies i dies. Fins que, una nit qualsevol, mentre el senyor Frederic es feia un trist ou ferrat amb uns quants xampinyons per acompanyar, sentí una remor que li era coneguda. Esperançat, sortí de la cuina esperitat i corregué cap al passadís de l'entrada. I allí estava. Un sobre marronós tornava a romandre al costat de la porta. El vell dirigí una mirada ràpida al rellotge del menjador amb un ampli somriure i comprovà que eren les nou en punt. Per fi.


Estimat pare,
Sé que he estat molt de temps sense escriure't, però és que des de que tenim a en Frederic que el temps se'ns tira a sobre. L'hauries de veure, ja comença a fer els primers passos i a dir "mam" quan té set. És tan preciós...la Laura i jo estem molt feliços, pare. I segur que tu també n'estaries, de feliç.

Tan de bo un dia conegui el seu avi...aquell al qual li deu el seu nom.

Pau

I tant que n'estava de feliç. Com mai abans. I és que ara, amb la carta d'en Pau a les mans, sabia que havia arribat l'hora de prendre una decisió. Demà descobriria qui era l'autor d'aquella història. Li havia de donar les gràcies per tots els moments que li havia fet viure, encara que fos gràcies a una mentida amb regust a llaminadura.

L'endemà al matí el senyor Frederic es despertà més d'hora que mai. El dia se li feu interminable; les hores se li feren eternes; només esperava que arribessin les estimades nou del vespre. Finalment, el rellotge de paret indicà que l'hora esperada havia arribat.
El vell s'acostà silenciosament a l'entrada i posà l'orella a tocar de la porta per tal de sentir el més mínim moviment que es produís a fora. Però res, ni una mosca.

"No, no pot ser!", pensava el vell Frederic. Tancà els ulls i desitjà amb totes les seves forces que alguna persona, qualsevol, s'acostés a la seva porta i li dongués alguna explicació sobre tot allò. De sobte, sentí unes passes. Exaltat, el senyor Frederic obrí la porta i es trobà, cara a cara, amb una dona que duia un sobre a la mà.

Durant uns segons, el temps es paralitzà. De què li sonava la cara d'aquella dona? L'havia vist alguna vegada, però no sabia ni quan ni on. Finalment, en Frederic aconseguí que unes paraules sortíssin d'entre els seus llavis tímidament: "Així doncs, ets tu?"

El senyor Frederic feu entrar a la dona a casa seva i la conduí fins al menjador sense dir ni una paraula més. Quan estigueren els dos asseguts, cara a cara, es miraren als ulls durant uns instants i, finalment, la dona digué: "jo sóc la Laura, la dona del teu fill".

Durant les següents hores, la Laura explicà al senyor Frederic que feia un temps que havia descobert que el pare d'en Pau era viu i que vivia encara al país; així doncs, havia decidit lluitar fins a trobar-lo, ja que sabia que aquell era el desig que més anhelava el seu marit. Gràcies a l'ajuda d'una amiga i a una llarga recerca, la Laura aconseguí saber on vivia en Frederic i decidí que s'instal·larien a prop seu amb l'excusa de que s'havia canviat de feina i de que necessitava canviar de domicili.
Així doncs, ara ho recordava: era la dona que havia vist aquell matí amb el camió de les mudances!, pensà en Frederic. Però seguí escoltant el que aquella nouvinguda li explicava.

"No sabia com era vostè, així que vaig decidir informar-me a través dels veïns. Però, per sorpresa meva, tots em comentaren que vostè mai sortia de casa i que era un pèl testarut - la Laura mirà la cara que feia en Frederic al sentir allò, però veié que aquest ni tan sols s'immutà- així que decidí que m'acostaria a vostè d'una altra manera: entregant-li algunes de les moltes cartes que el seu fill li havia escrit i que vostè, pel que vam saber més tard, mai havia rebut. I és que un dia qualsevol, mentre en Pau i jo erem a casa, es presentà un carter amb totes les cartes que el meu marit li havia enviat. En Pau m'explicà tota la història i després decidí enterrar per sempre el seu passat. Però jo, al sentir-lo parlar, vaig saber que al seu pare era la cosa que més desitjava en el món, així que vaig decidir que lluitaria fins al final. I aquí em té".

Seguidament, la Laura explicà al senyor Frederic que la mare d'en Pau havia mort feia dos anys i que mai li havia comentat res que tingués a veure amb ell. Però un dia en què la Laura anà a recollir tots els objectes que quedaven a la casa abans de que la posessin a la venta, trobà una caixa a sota del llit de la seva difunta sogra on hi havia guardades una vintena de cartes i una fotografia en blanc i negre d'un noi vestit de soldat. En Pau mai va saber de l'existència d'aquelles cartes perquè sabia que se'n voldria despendre d'elles, però ara que la Laura les havia trobat i que sabia que serien una gran pista per trobar al senyor Frederic, no estava disposat a perdre-les.

Finalment, el senyor Frederic començà a recordar imatges de quan era jove. Quan va fer la mili...sí, quan va fer la mili va estimar a una dona com mai havia estimat. Va estar enamorat d'ella com mai ho havia estat. I el seu nom era Marta. Ara ho recordava, sí, era rossa com l'or i blanca com la neu. I els seus ulls de color mel...Aquella dona l'havia fet embogir com mai abans; només ella havia estat la posseïdora del seu cos.
Però, què havia passat? Era cert, ara ho recordava. La Marta l'havia deixat mentre ell feia el servei militar. Per carta. I allò el va fer caure en un pou del qual mai n'aconseguí sortir. Sense la Marta, la seva felicitat havia acabat per sempre.
El senyor Frederic tornà la ment al menjador de casa seva. Tenia davant a la Laura, la dona del seu fill.
-Però ella em va deixar. La Marta em va deixar!
-Ella t'estimava. Mai va deixar de fer-ho.
-Què?
La Laura li atansà un sobre vell i brut.

Estimat Frederic,
No sé si mai podràs llegir aquesta carta, però si algun dia ho fas podràs entendre el perquè de tot plegat. De ben segur que fa poc deus haver rebut la meva última carta, la que diu que no t'estimo i que et deixo per un altre. Tot això és mentida, amor meu. Tu ets l'únic que m'ha robat el cor i mai més ningú podrà fer-ho, n'estic segura.

Però estic embaraçada de tu. I el meu pare ho sap. Ha jurat que quan sàpiga qui és el responsable li farà pagar car. Així que no vull que corris aquest risc, Frederic, no per mi. Vull que siguis feliç i que visquis el més bé que puguis, així que he decidit fer-te creure que no t'estimo per allunyar-te de mi; perquè així sé segur que mai més tornaràs.

Prometo cuidar del nostre fill i fer que sigui un noi fort i sa, amb un bon futur. Ell serà l'únic que em quedi de tu, però per sempre més recordaré tot el que he viscut al teu costat. Tot el que m'has fet sentir. Tot el que t'he estimat, t'estimo i t'estimaré. Espero que algun dia em puguis perdonar per tot això.

Sempre teva,

Marta

El senyor Frederic alçà els ulls i mirà a la Laura: una llàgrima queia dels seus ulls. Silenciosament, ella s'aixecà de la butaca i l'abraçà amb totes les seves forces. No hi havia lloc per les paraules.

Més tard, el senyor Frederic va saber que totes aquelles cartes que el seu fill li havia enviat mai li havien arribat perquè la Marta, conscient de que allò faria obrir una profunda ferida a en Frederic, va anar-les guardant una a una fins que aquest deixà d'escriure al seu pare. Abans de morir, però, va creure injust que el seu fill no tingués l'oportunitat de conèixer al seu pare, que creia que els havia abandonat a la seva mare i a ell, i decidí que faria arribar-li totes aquelles cartes per correu.
Per fi, tot allò començava a cobrar sentit.





La Laura servia la sopa de galets de Nadal mentre en Pau ensenyava al seu fill com es deien els planetes del sistema solar.
-Mercuri, Venus, Terra...què més, papa?
-Mart- respongué el senyor Frederic amb un somriure.
-Avi, allí no es on viuen els extraterrestres?
-Això diuen- assentí en Frederic. - Què et sembla, obrim els regals mentres la teva mare ens serveix la sopa?
-Sí!

Els dos Frederics, el gran i el petit, s'aixecaren de la taula i s'acostaren a l'arbre de Nadal, il·luminat amb un munt de llums de color que feien que adquirís diferents tonalitats.
- A veure, què tenim aquí? - digué el vell Frederic.- Mira Fede, un regal per tu!
El petit agafà el regal que el seu avi li estava donant; estripà el paper tot emocionat, l'obrí i exclamà amb sorpresa: "un cotxe teledirigit! Gràcies avi!"

El vell Frederic mira al seu nét amb un ampli somriure i després dirigí la mirada cap al seu fill, que els observava des de la taula. Aquest, amb llàgrimes als ulls, li tornà el somriure al seu pare.

Era el primer Nadal que el vell Frederic passava en família. Però aquell no seria l'últim, n'estava segur.