Mai

Feia ben bé un mes que no ens parlàvem, ara ho pensava i em posava les mans al cap, però si era la meva millor amiga! Les coses no podien continuar d' aquella manera, havia de fer-hi alguna cosa ràpid.
Em vaig aixecar del meu llit i em vaig vestir, vaig baixar les escales de l' edifici, amb poc mes d' un minut ja era a baix, vaig obrir la porta i vaig sortir al carrer, feia un fred glacial i queien unes gotes fines que s' em clavaven com agulles punxegudes a la cara, em va venir un calfred i vaig pressentir que alguna cosa no rutllava. Tot i així vaig entaforar les meves mans a les butxaques, em vaig pujar la cremallera fins a dalt de tot i em vaig posar la caputxa, vaig riure entre mi pensant en que l' Anna, si encara fóssim amigues, em diria que semblava un esquimal. Vaig agafar el camí cap a casa l' Anna, no vaig tardar gaire en arribar-hi, vaig girar la cantonada del seu carrer i la vaig veure allà plantada amb el seu xicot, vaig sentir el meu nom i vaig decidir amagar-me a la cantonada per provar de sentir alguna cosa. No vaig trigar gaire a sentir la veu de l' Anna:

-N' estic farta, no la suporto, aquest cop s' ha passat, al menys podria demanar-me perdó no?
-I per que no hi vas tu a parlar-hi, segur que no s'ho està passant gaire bé.
-Doncs que segueixi passant-s'ho malament a mi tant m' hi es.
-No ets justa, i saps que fer-te mes amiga d' una altra davant d' ella es jugar brut.

Ja havia sentit prou, no crec que hagués pogut suportar sentir una altra resposta com les anteriors per part de l' Anna. Les llàgrimes ja queien i vaig córrer de volta a casa. En arribar em vaig estirar al sofà i vaig plorar fins assecar-me. Va sonar el timbre, m' hi vaig posar, una veu em va dir:

-Aquí et deixo una carta, és per a tu, llegeix-la amb calma.

Vaig baixar com una bala les escales, però a la porta no hi havia ningú, vaig mirar a terra i res, vaig sortir una mica mes, i em vaig fixar en la porteta del jardí, hi havia alguna cosa enganxada, segurament l' anunci d' una nova junta de veïns que aquell home tant pesat del tercer pis havia convocat, m'hi vaig apropar i vaig comprovar amb sorpresa que m' equivocava de fit a fit, era un sobre i amb una lletra molt maca hi posava: PER L'ALICIA ESQUIMAL.
Em va sorprendre tant que em va caure de les mans, "per l'Alícia esquimal" ho deia, així era com em deia l' Anna, la vaig recollir del terra desconfiada i vaig córrer cap a dalt, un cop hi vaig ser, seguda al sofà i amb les mans tremoloses dels nervis i de la por del que podia haver escrit allí dins, vaig obrir la carta, deia així:

Hola, esquimalet
Com estàs? Segur que molt bé, oi? Bé, perdona aquesta pregunta, sé tant bé com tu que tot això no et deixa ser feliç, probablement et pesa tot, no t' expliques perquè sempre estàs emmurriada, plores a la mínima, i un dolor penetrant i intens envaeix el teu cor cada cop què em veus amb l' Ariadna fent-nos les amiguetes, i moltes coses més que soc incapaç de plasmar en aquesta carta. Tot això no ho dic perquè em cregui més que tu, ni perquè em diverteixi veure-ho, si he encertat les paraules, si he encertat els sentiments, es perquè tot això no em deixa ser feliç, em pesa tot, no m' explico perquè sempre estic emmurriada i ploro per res, una tristesa dolorosa i penetrant m' envaeix el cor cada cop que veig que no t' ha costat gaire reemplaçar-me, jo ho he intentat però no he pogut. No pretenc res amb aquesta carta, només volia que ho sabessis.

Del teu ex aneguet Anna.

No m' ho podia creure! Coneixent l' Anna allò era la seva manera de demanar disculpes, però, tot hi així, no m' acabava de creure que s' hagués decidit a donar el pas i, ara, que recordava la conversació de l' Anna amb el seu xicot, encara menys. Vaig rumiar una estona fins que em vaig decidir, m' alçà del sofà , i m' entaforà aquella jaqueta que pesava tones. Vaig sortir al carrer i em dirigí cap a casa del Josep. Vaig trucar i no va trigar gaire a obrir-me la porta.

-Ei que et porta per aquí?- em va preguntar sorprès, mentre em feia dos petons, ell i jo havíem sigut grans amics.
-Et volia fer una pregunta, Josep.
-Ah, doncs, passa i en parlem si et sembla bé.
-Perfecte, gràcies Josep.
-Gràcies per que? No ets la meva millor amiga?
-Suposo.

Vaig passar i el Josep em va acomodar en una cadira tova al voltant d' una taula rodona, ell va seure en una altra cadira davant meu.

-I, bé, tu diràs noia.
-Mira, et volia preguntar si en saps res d' això?- vaig dir traient-me la carta de la butxaca, li vaig ensenyar.
-Sí, es la carta que l' Anna et va escriure l'altre dia. Jo hi era quan la va fer.
-Ah, moltes gràcies Josep, només era això, he de marxar- ens vam acomiadar amb dos petons i vaig marxar.

Aquest cop no vaig tornar plorant a casa sinó que vaig anar a casa del meu aneguet, vaig trucar al timbre i em va contestar l' Anna li vaig dir que baixés i ho va fer, va obrir la porta i m' hi vaig tirar a sobre abraçant-la.

-Tens raó aneguet, a mi també em passa el mateix- vaig fer traient la carta de la butxaca.

Ara l'Anna somreia i aquest cop va ser ella qui s' em va tirar als braços.
-Mai ens hauríem d'haver separat- va dir.
-Mai - li vaig repetir a cau d' orella.