Mai més deixaria de somiar...

Sols dos més pels carrers del món, sota el blau cel d’una ciutat que fins aleshores sols havia sigut una ciutat més. Parlàvem de qualsevol cosa per evitar silencis incomodes i tractava d’evitar que se’m notés que estava nerviós. De volta en tant em sorprenia a mi mateix mirant els seus ulls, absent de les paraules que en eixe moment pronunciava, i girava ràpidament el cap quan m’adonava.

Paraules que trencaven el silenci d’uns llavis que tant anhelava besar, mirades que treien somriures a un xic que desitjava que aquell dia no acabés mai. Malgrat que ambdós ben bé ho sabíem, semblava tabú anomenar com havíem arribat ahi.

En trobar ràpidament una frase absurda per evitar estar callat tota l’estona i soltar al vent les primeres paraules... em va agafar la mà. Un calfred va recórrer el meu cos i em vaig quedar en blanc. Vaig tractar de continuar amb una frase que ja no sabia ni què deia... en eixe moment em va posar un dit al llavi, amb un gest que m’indicava que no diguera res més. Ens vam quedar en silenci mirant-nos als ulls i, de sobte, em va besar. Seguidament vaig notar les seues mans abraçant-me per l’esquena i, fonent-nos en un mar de carícies, vaig sentir que tan sols existíem nosaltres dos en tot l’univers. Estàvem en un altre món. Va ser aleshores quan vaig adonar-me que... sí, eixe era el món on tantes voltes havia promés portar-me.

Aquella nit, recordant cada segon, amb somriures als llavis i llàgrimes d'emoció en la mirada, em vaig prometre que mai més deixaria de somiar.