mai és massa tard...

és massa tard per tornar a començar...
Que bonic, com sempre amb una tendresa i un sufriment impresionant..
Però el cor és molt fort, el poden apunyalar i apunyalar que tornarà a reconstruir-se... Cuida't!

Ufff, m'he sentit molt, molt, molt identificada amb aquesta poesia, però aquesta eufòria de: "Ja no puc fer res" va desàpareixer i es allò el que m'incita a tirar. També n'he escrit jo una[Esperant a ser publicada] que va d'alguna cosa semblant, l'home que s'esta morint i de sobte pensa que ho ha fet tot malament. Ondia, ara si que ja es massa tard!
Moltes gràcies per teu comentari, per algú que comença es tota una sort que algú llegeixi els seus sentiments. Era l'unic que necessitava.

sou el més valorat i amb una pila de relats, i comentaris arribant a l'extrem de la primera "miliada" o "milena".
Mai és massa tard, t'ho asseguro, i tu ho has de saber del cert. Un punyal clavat, un heroi destronat, sense sang que s'escoli vida avall.
T'admiro, perquè expresses les emocions i els sentiments amb finura quan toca, i colpejes amb força al moment idoni. No m'extranya la munió d'adeptes que reculles per quí. Ara en tens un de més. Però, jo sense saber-ne de poesia, ni comentar-la, ni llegir-la em paro i disfruto amb la de molts relataires com tu.
Haurem d'esperar al resorgir com l'au fènix perquè em toqui a mi aquest massa tard.