Mahatma Gandhi

Mahatma Gandhi

El primer mot “Mahatma” és una paraula que vol dir gran ànima, així el títol, de l’article i del personatge, literalment diu “Gandhi la Gran Ànima”.

S’expliquen d’aquest personatge històries sense fi ni compte, en les que sempre, sempre, queda palès l’amor vers els altres, i la infinita paciència com eina eficaç per aconseguir canvis en el món.

Avui si m’ho permets amic lector te’n explicaré un parell únicament, d’acord ?

Que malgrat la seva bondat i paciència, Gandhi tenia força enemics, no us semblarà gens estrany, oi ?. I que fins i tot algun dels seus propis deixebles per enveja li desitges la mort tampoc, oi ?.

Doncs el mateix deixeble explicava que en una ocasió coneixen el camí que faria el Mahatma , és va situar en un punt alt, i quan li va semblar que amb la seva acció, podria arrossegar i matar al mestre, va deixar caure un gran pedra muntanya avall. El soroll va fer aixecar el cap de la presumpta víctima a temps per a poder veure dues coses :
a)La persona del seu agressor
b)Que la pedra trobava en la seva trajectòria un arbre que en deturar-la li salvava la vida.

Res d’això és va saber mai per boca d’en Gandhi, i dies més tard en trobar-se al deixeble el va saludar – com sempre feia – de forma cordial i afectuosa; l’home li va demanar la raó per la qual ni l’havia denunciat i el rebia ara d’aquella manera, la resposta, ” ni tu ets ja la persona que va deixar caure la roca, ni soc jo el que estava en la trajectòria teòrica de l’objecte” , va fer que l’agressor superes la seva enveja, i esdevingués un dels més fervents seguidors del Mahatma.

En una ocasió els deixebles li van demanar la seva tècnica per a no reaccionar enfront de les agressions ni de les pressions, Gandhi a qui acompanyava com la seva ombra el deixeble que explicava com el va voler matar, van anar fins a un cementiri i un cop allà, va pregar a tots els seus deixeble i seguidors que cridessin tota mena d’insults i menyspreus, durant una bona estona així ho va fer, i en acabar els va pregar, que cridessin ara elogis i fessin escarafalls d’alegria, així hi van fer tots, fins a sentir-se la veu rogallosa.

Un cop asserenats els va fer reflexionar sobre el fet obvi de que cap de les seves cridòries, ni els insults ni els elogis, havien tingut cap reconeixement per part dels morts, sinó únicament la indiferència. Així doncs la indiferència podia ser un bon camí, potser el millor camí, perquè florís la bondat al fons del cor dels homes.

Gandhi s’estimava més una Índia en la que manessin els musulmans, que veure la seva divisió [com definitivament succeiria], en formar-se el Pakistan. L’any 1948 un extremista hindú el va assassinar, poc desprès la divisió que ell no volia és va dur a terme.

Necessitem tant un nou Gandhi, oi ?; d’extremistes en tenim, i masses per cert, oi ?


© Antonio Mora Vergés