L'única vida

La nit és eterna quan s'estima. Els motius poden ser tan dispars com presencia o absència. Aquella matinada Afar contemplava la ciutat dormida des de la finestra de la seua petita habitació, que per a ell era ja massa immensa. Una persona no ocupa gaire lloc, dos creen un món. La nit era tranquil·la i no massa freda. Lisboa era un joc de llums que descansava, inamovible i serena. En alguns moments podia veure la lluna. Fixava el seu esguard en ella com esperant un gest, una resposta, qualsevol cosa que l'indiqués que no estava sol, que algú el mirava o l'escoltava, encara que fos des de tan lluny. No recordava el temps que portava així, sense fer res, simplement presenciant el pas d'una nit rere l'altra, totes iguals, totes obscures.

No recordava el temps que portava sol perquè ja no existien dades. Ell sabia que, si bé intentava negar-ho a si mateix, encara la esperança el feia esperar la seua tornada. I si qualsevol d'eixes nits ella tornés, tot el temps anterior no tindria cap valor. Eixes nits en solitari mai haurien existit, tot començaria de nou al mirar-la de nou a ella, tan poderosa que anul·laria tot el seu passat immediat.

Ella es va marxar un matí assolellat, per això ell ara odiava la llum. Afar dormia de dia, esperava de nit. De vegades escrivia, unes altres plorava, sempre la recordava. Ella, només ella, entre milions de persones, era capaç de manejar la seua vida. Aquesta idea li pareixia absurda, però la càrrega de veritat que l'acompanyava l'inundava el pit i l'impedia respirar. L'esperança de tornar-la a trobar feia que eixa càrrega a les seues entranyes es transformés en aire, llest per a ser expulsat quan els seus llavis pronunciaren de nou aquell preciós nom que el turmentava.


Durant la seua llarga espera veia gent passar. Uns solitaris i borratxos, uns altres de dos en dos agafats de la mà, mussitant coses intel·ligibles però fàcils d'endevinar. Ella mai arribava. Van passar dies, mesos, anys, qui sap. L'ansietat es multiplicava a cada segon, la solitud es feia més i més gran. Eixa magnitud era capaç d'acorralar-lo, de empènyer-lo no només fins a la finestra, sinó també a través d'ella. Però Afar es resistia, s'aferrava amb totes les seus forces al sòl que tan fermament petjava i li demanava a la solitud una oportunitat més. Llavors les garres de la solitud li concedien una treva.

Avui segueix esperant, intentant lluitar cara a cara amb eixa força que desitja empènyer-lo a acabar amb tot. Continua creient que ella el busca i no pensa deixar d'esperar-la. No vol deixar-se vèncer. Si mor sense ella, la mort no serà res, perquè mort es tot el que l'acompanya des de fa temps. Si mor amb ella, resumirà la seua vida en un bes dels seus llavis. No té res a perdre ja, per això continua a la finestra. Vigila els mateixos carrers cada nit, mentre la ciutat descansa. Quan Lisboa desperta, ell s'abandona al somni obrint de tant en tant els ulls per si de cas ella s'enganya i torna de dia.

Qui sap quants carrers, quantes ciutats o quantes finestres contemplen cada dia la mateixa imatge solitària de l'espera. Qui sap quants finals amargs i feliços contempla la lluna des de el seu privilegiat lloc al cel. A ell no l'importa, ni tan sols ho pensa. Afar només espera, creient que allí fora només existeix ella, donant voltes desorientada, pot ser també buscant-lo. Afar només espera el regrés de l'única vida que pot salvar-lo de tanta mort. Afar només espera.