El carrer estarà buit

El carrer estarà buit, potser esperant.
L'asfalt tindrà olor a somni perdut
ara que fins les coses més inversemblants
impacientment només t'esperen a tu.

Ens separa l'orgull, la inútil covardia
que porta a la carència d'arguments,
els meus ulls t'albiren en la llunyària
que és tan sols proximitat que no sents.

Si no estàs escoltant, com parlar?
Si la por em paralitza, com buscar-te?
Totes les cadenes m'estan lligant,
però cap entre jo i el teu present.

Mentre alimente les esperances i utopies,
tu enganyes la incontenible impaciència
d'un cel feble i trist que cau quan passes
deixant un rastre de vella malenconia.

Com tenir-te, si vols ser ombra esquiva,
ignorant que a algú li bastaria només
la teua obscuritat per a il·luminar l'espera
i el buit de cridar-te i no tenir resposta?

El carrer estarà buit i silenciós.
Jo et somniaré en ell, sense temps
ni arguments, paraules o dolor.
Et somniaré amb mi a l'asfalt encès.