Lliure per somniar

Un relat de: Solitud

La tendra brisa li fregava el rostre, acariciant-lo de manera suau, mentre esperava en aquella estació de tren d'una ciutat que no era la seua. No sabia què l'havia portat allí, però la seva decisió era indiscutible i sense cap marxa enrere possible. Per una volta, la primera que recordava en molt de temps, tenia la certesa de no haver de penedir-se mai. Darrere seu quedava la casa, la gent amb qui compartia els dies, el gat, les flors, els carrers plens de records, la felicitat i el dolor.

Tot allò ho sentia ja lluny; sovint tracem fronteres en l'espai i el temps que no es corresponen amb la realitat, sinó amb els sentiments. Comprenia que la seva renúncia significava això: només era deixar enrere coses que no moririen. Podria tornar a elles quan li plagués, perquè encara continuarien allí, immòbils, com esperant-la. Qui es movia era ella. Totes eixes coses sense possibilitat de moviment, aquell lloc on no res canviaria tenia un nom: el seu passat.

Ara el deixava allí, mentre aquell encara cridava per atrapar-la. Es curiós, es deia a sí mateixa, com el passat atrapa a la gent, la manipula, la condiciona i la fa estàtica, l'ompli de por. Ella escapava. El seu passat tenia diversos noms: el del carrer del primer bes, el de l'olor inconfusible e inoblidable de la infantesa, el del primer fracàs, el de la ciutat que havia abandonat, el de l'escola, el d'un amic que ja no estava, el de les cançons i els personatges dels llibres que llegia, el de la solitud interior que encara no sabia explicar i que era l'única cosa que ara, en aquella estació, continuava amb ella.

No sabia per quant de temps ho faria, però se n'anava, estava decidida. I ara, en l'estació, es creuava amb ulls i tots eren els d'ell. Sí, els d'ell...

Ell, que també es quedaria allí, ja lluny, al carrer on ella l'havia esperat tantes vegades amb l'esperança que ompli el pit i fa tremolar les cames. Mai més, lluny d'aquell carrer i aquella espera, havia pogut sentir el mateix. Es preguntava quant de temps podria suportar sense tornar a aquell lloc on havia deixat un somni: aquell que portava el nom d'ell. Quant de temps deixaria allí, abandonat, aquell somni orfe?

El seu tren va arribar. Va pujar amb el rostre ple de llàgrimes. Per un moment va desitjar que aquell tren la portés volant a aquell carrer. Però el tren avançava en direcció contraria, allunyant-la més i més dels somnis, alguns viscuts i altres només imaginats, que des d'allà darrere encara volien encadenar-la.

Avançava... i els seus pensaments també. Ara ja pensava en els carrers que coneixeria en el seu destí, les coses que la sort i la casualitat li regalarien. Pensava en la llibertat que respiraria.

Havia segut al costat d'una finestra i el seu esguard ara es perdia en el paisatge. Tot li semblava nou, una estranya emoció la va envair, com un aire fresc que li passava per la gola i arribava a l'estómac, deixant una sensació de lliurament.

Es va posar uns petits auriculars i va deixar sonar una cançó com a companyia de les seues noves sensacions: "No regrets or promises, the past is gone but you can still be free...if time will set you free. Time now to spread your wings..." La música, el paisatge, els records, la solitud, l'aire fresc, tot l'envaïa. Va somriure dolçament i es va sentir alliberada de qualsevol cadena, com si la velocitat d'aquell tren les hagués tallat totes. De nou era lliure per somniar. Va tocar-se el rostre i es va adonar:

Les llàgrimes s'havien eixugat.




[Milano, 01/04/2005]




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Solitud

Solitud

5 Relats

7 Comentaris

6169 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia: