L'última nit de Peter Pan

Les fades volen marxar sense volar
i els nens es cansen de ser-ho.
Ja ningú vol seguir perdut
Peter ho veu i vol plorar,
però no es sap,
no ho ha aprés de ningu.
Peter sols sap jugar
i cantar.
I no coneix cap joc on es jugui sense voler-ho.
Passeja nerviós, com quan l'impaciencia el captura
però ara Peter no espera res.
O espera que res passi.
Però el que ha de passar arriba
i els nens que ja no volien ser nens
es fan grans i tristos.
Creixen i segueixen creixent,
i els jocs es perden
i s'obliden.
Obliden les bales i els tiradors,
i guixar el terra de mil colors,
seure sota el sol o mullar-se els peus al riu,
les mil persones que han sigut.
Han oblidat agotzonar-se rera les mates del bosc
i fer cabanyes amb branques i pedres.
Han oblidat que els hi agrada recollir petxines
i fer saltar pedres planes sobre les onades del mar.
Obliden abraçar a tothom,
i saludar als desconeguts
També obliden a Peter i els riures.
Però la nit poc a poc cau,
i amb ella la son,
i amb la son el silenci
La Lluna surt,
i amb ella els somnis
i amb els somnis una ombra verda
corre i juga entre els arbres
cada nit
un cop més.