L'última nit amb ell (o sense ell, segons es miri)

La nit era fresca i agradable. En Josep Maria i jo ens vàrem asseure al capdamunt de l'ampla escalinata. A aquelles hores ja no hi quedava ningú pel carrer, i les llums de les finestres s'havien anat apagant. Semblava que la ciutat sencera dormia. I estàvem sols. Sols ell i jo; una soledat compartida.
Perquè en Josep Maria no tenia amics. I des que estava amb ell, jo havia oblidat els meus. Jo sortia de la feina, i esperava que fos prou tard per anar a trobar-me amb ell. Passejàvem, parlàvem, fèiem plans de futur plegats, esgarrapàvem minuts a la son per poder estar junts... només minuts. Sempre el temps...

Aquella nit gairebé no parlàvem. Jo recolzava el cap a la seva espatlla i, de tant en tant, sense que se n'adonés, li mirava la cara. Ell, a voltes tenia la mirada perduda en algun punt indefinit del carrer, a voltes mirava el terra, com interessant-se pels granets de sorra del paviment, a voltes em mirava a mi, i em somreia tristament. Em feia patir. Me l'estimava moltíssim. Era tan i tan tendre, tan vulnerable...
Ens havíem conegut a la biblioteca; a ell també li agradava llegir. De fet, no tenia més distraccions. Ens vàrem enamorar accidentalment..., sí, perquè va suposar un trasbals per tots dos. Ell va deixar de viure la frustració de no tenir, per viure la frustració de no poder..., afegint-hi la nova ansietat, la urgència del primer amor descobert massa tard... I jo... bé, crec que el dia que el vaig veure em devia caure un núvol al damunt, perquè els pensaments se'm van enterbolir, i ja no vaig poder pensar en res més que no fos ell.

A la llum de la lluna, els ulls li brillaven. Massa humits. Jo li acaronava la galta per confortar-lo, li agafava la mà, i el besava tendrament. Encara que aquella situació també em dolia, em sabia més forta, i el que de veritat em feia mal era veure'l sofrir a ell. En moments com aquell, jo sentia com l'amor creixia dintre meu i es feia tan gran que es tornava dolorós. M'omplia el pit gairebé fins a ofegar-me.
Me'l mirava i el trobava bellíssim. Tenia el rostre de l'etern adolescent, i uns ulls clars preciosos. Els cabells eren negres i arrissats, un xic massa afro potser..., definitivament massa, però no semblava importar-li en absolut, i jo hi veia una actitud bohèmia i encantadora. Quant al seu estat d'ànim, era, diguem-ne... imprevisible. Podia il·lusionar-se amb ingènua facilitat, sentir breus moments d'eufòria, arravataments passionals... , i sempre dolç, sempre tendre. Quan el veia gaudir jo em fonia i em catapultava a la felicitat absoluta. Però tot era molt fràgil, i la malenconia l'arrossegava sense remei. Estic segura que tenia ànima de poeta. Llàstima que no intentés escriure el que sentia...perquè al seu interior s'hi endevinava una gran riquesa.

En Josep Maria es va posar dret i em va oferir la mà, jo li vaig agafar i em vaig aixecar també. Junts, vàrem anar baixant les escales a poc a poc. Aquella nit s'acabaria així, com tantes altres, dient-nos adéu i fins demà amb un bes, i fent un esforç (que cada dia es tornava mes feixuc), per aplacar els clams i plors d'un desig que, una vegada i una altra, s'entossudia en no voler tornar a casa sol. La manca d'oportunitats per la intimitat em sabia molt de greu, perquè jo el desitjava, sí, i cóm!, però notava que, per ell, era quelcom més..., per ell representava l'expressió d'un sentiment nou..., una autentica necessitat, i no només física. Fruir del sexe amb ell esdevenia sublim, perquè sentia l'entrega sensual com una ofrena... I l'escassetat d'ocasions per realitzar-nos sexualment el portava a la desesperació. Jo vivia en un pis compartit, no teníem cotxe, i a casa seva... A casa seva hi havia el nostre gran problema, pobra dona.
La mare d'en Josep Maria estava malalta. Patia una d'aquestes malalties incapacitants de difícil pronòstic des de feia anys. I ell es desvivia per cuidar-la. Perquè no tenia ningú més, no tenia pare, ni germans. En Josep Maria havia malmès la seva adolescència i part de la joventut entre les quatre parets d'aquell pis, sense demanar mai cap ajuda, tenint cura de sa mare i treballant en el que podia per tirar endavant. Jo admirava aquesta fortalesa en un ésser tan especial. Ell em deia que li parlava de mi, i que a ella li plaïa i alleujava aquesta relació, perquè des que estàvem junts, veia al seu fill mes relaxat i amb menys cabòries, i l'insistia que sortíssim. Però la trista realitat era que ell treballava per sobreviure, i no la volia deixar sola més hores de les necessàries. Aquest era el motiu que les nostres trobades semblessin clandestines, a hores intempestives, i breus, desoladorament breus.
Amb freqüència, ens vèiem mes enllà del vespre, quan ell ja havia enllestit amb diligència totes les necessitats de la pobra dona; donar-li el sopar, els medicaments, anar al lavabo... en fi, tot això.

En arribar al capdavall de les escales, i davant la imminent separació, la serenitat començava a flaquejar (sempre passava el mateix), i la situació es tornava un pèl tensa. Inevitablement, la meva mirada es dirigia cap amunt, fins a un edifici que sobresortia més enllà dels que eren just al nostre costat. Darrere d'una d'aquelles finestres, dormia la seva mare, i un incòmode sentiment semblant a l'egoisme se m'apoderava. Res d'això em venia de nou.

Ens vàrem abraçar i estrènyer amb força. Ell, com tantes vegades, em va dir "puja!", i jo, com sempre, li vaig dir que no. La seva proposta era senzilla; si la mare encara era desperta, li diria que me la volia presentar, però si ja dormia... El problema era que jo no m'hi veia en cor; un pis petit, amb parets que segurament deixaven sentir fins el més ofegat gemec, la mare malalta allà mateix, i aquest sentiment ambigu envers ella... no, no podia. Ell va enfonsar la seva cara entre els meus cabells i va augmentar la pressió dels nostres cossos fins que la urgència va ser gairebé insuportable. La seva respiració agitada no s'esqueia amb els sospirs pròxims al plor que deixava escapar. Jo sentia com m'encenia per moments quan, amb una gran ostentació de seny i de cordura, el vaig apartar amb suavitat per mirar-lo directament als ulls. Allà hi vaig veure la seva súplica, i jo em vaig sentir defallir. Però no podia ser..., era molt tard, i l'endemà ens havíem de llevar d'hora, i... cóm l'estimava!
Li vaig dir "fins demà, a la mateixa hora", i fent el cor fort, el vaig besar per darrera vegada... (què poc m'imaginava que realment era la darrera vegada!), i em vaig endur cap a casa tota aquella excitació desaprofitada, amb la sensació que tot i l'amor que li professava, resultava impossible no ferir-lo.

Aquella nit va ser una d'aquelles en les que la son no t'aporta descans. I quan ja de matí, alguna cosa em va despertar amb un sobresalt, em sentia confosa i amb el cap espès. Els pensaments s'atropellaven i m'embussaven el cervell; el sol estava alt, per tant era tard; feia tard a la feina!... o potser era festiu? Em costava reconèixer l'habitació... Havia deixat en Josep Maria perquè m'havia de llevar d'hora..., "quin llit tan ample, i hi estic sola... el necessito..." (vaig notar un nus a la gola), "el trobo a faltar, li he de dir... ", tot el que veia m'era familiar, però... "aquest soroll estrident que no em deixa pensar!... és el que m'ha despertat!, ... segur que faig tard... ai, amor, no podem seguir així...", unes cortines blanques...., "i aquest llitet...", aquest llitet...? Em vaig desvetllar de cop. Un bebè plorava! I era el meu fill! Em vaig aixecar precipitadament i vaig córrer a agafar el nen... és clar! No he d'anar a la feina perquè estic de baixa! ...I el seu pare?... Ell sí, és a la feina... En... en... Jaume? Vaig notar cóm em posava a suar... i una desagradable sensació de vertigen m'envaïa de sobte... "Però... però..." No podia recordar què havia passat amb en Josep Maria... , tenia present que ahir mateix estava amb ell, i ara... Evidentment no havia estat ahir... però... quant temps feia...?,...què havia passat entre nosaltres?, ...per què ho vàrem deixar córrer?... M'esforçava a posar en ordre els meus pensaments... "A veure, tranquil·litza't, pensa...!" Amb dificultats vaig anar retrocedint en la meva vida des d'aquell precís moment; ...l'embaràs... , en Jaume... , els anys anteriors vivint junts... , cóm havíem començat... , la meva pròpia adolescència... , amics... , algun altre "novio"... , ... , Res!... Ni rastre d'en Josep Maria! Ara la sensació s'anava assemblant al pànic... "No pot ser!, no pot ser!, no pot ser!..." Els ulls se'm omplien de llàgrimes i el nus de la gola no em deixava empassar... jo l'estimava!..., jo encara l'estimava!... però la meva història amb ell... per increïble que fos, inequívocament, començava i acabava just ahir!

M'havia de rendir a la evidència, la lògica m'ho deia... no el tornaria a veure, mai més, mai, ..."c'est fini". L'havia perdut per sempre. Ni tan sols era ni un record. Només podia haver estat... un somni, i en Josep Maria... en Josep Maria... no existia.
Això era la realitat.

Vaig pensar en ell tot el dia. I els dies següents. I crec, que mai no deixaré de pensar-hi. No existeix. I encara no m'ho puc creure. No em puc creure que un somni pugui arribar a semblar tan real, tan vívid, tan intens... No em puc creure que la meva ment hagi creat, del no res, una persona, amb un nom, una identitat, un físic, un caràcter, un neguit, una problemàtica...
I penso... , i analitzo... Es pot sentir la pèrdua del que no existeix? I si, en realitat, sí que existeix?
Es possible que un home ( posem que es diu... Josep Maria ), en algun lloc, la mateixa nit... hagi somniat amb mi? I que, efectivament, en un hipotètic món oníric, ens haguem conegut?... O l'autèntic Josep Maria, en el seu dia a dia, no en sap res, de mi...? Podria buscar-lo i d'alguna manera... tornar-lo a retrobar? O potser aquest "somni" tan especial... és un record d'una vida passada? No sé què pensar...

Però sigui com sigui, he d'intentar-ho, i amb aquest propòsit, llanço una crida:


"Si algú, que afortunadament està llegint això, se sent identificat amb la persona o amb les circumstàncies que aquí es descriuen, si us plau, li prego que m'ho faci saber... Perquè l'enyoro... "