L’últim bastió

Amb un brusc “dilluns no cal que tornis” la Tanit ha posat un forçat punt i a part a la seva vida laboral. La crisi no indulta la feina ben feta i sovint condemna a qui no es pot permetre la millor defensa.

Al mateix ritme que envia currículums, rep factures i trucades del banc preguntant pels números rojos de vergonya i ràbia que han convertit la seva llibreta d’estalvis, en una bitàcola de deutes anunciant un proper naufragi.

La situació, per tant, l’obliga a posar el fre al seu projecte de vida, o com a mínim, a optar per un traçat amb més revolts i marejos dels esperants. Es veu obligada a renunciar als cappuccinos, a les classes de cant i a canviar les mirades furtives entre desconeguts incloses en una T-10, per les escridassades de taxistes i vianants indignats amb la seva temeritat als pedals i el manillar.

Però sens dubte, el seu sacrifici més gran ha estat haver d’abandonar el seu pis del Raval. L’últim bastió que li quedava de la llibertat conquistada en els darrers anys.

D’un xic però assolellat apartament, a una fosca i asfixiant habitació d’un pis compartit amb personatges de dubtós gust musical i sospitós criteri higiènic.

La situació lluny de millorar, empitjora i si compartir pis ja va ser una renúncia important, ara veu com també haurà de compartir habitació i buscar algun home amb qui dormir i plegar llençols, tot esperant, que la misèria porti a l’estima.