Cercador
L'Ombra del Cogombre
Un relat de: Joan Andreu Molins- Compartir:
Herminio no arribava al metre trenta. La seva mare el parí a Mazatlán, Sinaloa, i havia estat molt famosa com a nana que actuava al circ “Atayde Hermanos”: sortia disfressada de bolet, després desapareixia dins d’una capsa, s’embotia una altra disfressa, es torçava i feia de banana. Coronava l'actuació doblegant-se fins a ficar el cap entre els peus per convertir-se en un cacauet que es desplaçava amunt i avall per la pista, provocant la riota de nens i grans.
El seu fill, malgrat ser una mica més alt, continuava l’ofici i debutà disfressat de xampinyó, però una llei prohibí als circs les actuacions de nans i bèsties.
Aquella mesura humanitària els arruïnà el futur. Herminio, rancuniós i condemnat a l’ostracisme, no tingué més remei que acceptar invitacions a festes de gent poderosa que, moltes vegades, humiliava tant la seva mare com ell mateix amb procacitats esfereïdores.
Quan morí la seva progenitora, continuà actuant en festes desenfrenades que sovint degeneraven en bacanals. En una d’elles, convocada per un narcotraficant, li tragueren la disfressa de xampinyó per empastifar-li la cara amb cocaïna.
—Miri, Don Raúl, ara el nan sembla un pallasso cara blanca.
L’Herminio, que mai no s’havia drogat, estigué a punt de patir una aturada cardiorespiratòria quan un guardaespatlles de Don Raúl es tragué la verga per obligar-lo a fer una fel·lació. Don Raúl estroncà aquella iniciativa dient-li al seu lacai que es llancés a la piscina per apagar-li els fogots.
Aquella mala experiència el corcà per sempre. Després d’allò, es tornà cocaïnòman. Per matar la gana i alimentar el vici, continuà acceptant actuacions que sovint acabaven en humiliants disbauxes, només temperades per un projecte de venjança. Així doncs, es dedicà a recordar tots els malparits que l’havien putejat perquè a cadascun li arribés el seu Sant Martí.
Com que les seves actuacions havien estat molt celebrades, el tornaven a contractar. S’hi presentava disfressat de cogombre, però ara duia una diminuta xeringa d’insulina carregada amb toxina de gripau. Aprofitava el final de la festa, quan tots anaven torrats, per punxar els turmells dels més depravats.
Alguns ni tan sols s’adonaven de la lleu punció, però tots acabaven caient, si no al cap d’unes hores, al dia següent.
Després d’uns quants morts, es començà a sospitar d’Herminio, àlies el Cogombre. Però no fou la policia qui l’aturà, sinó Don Raúl, que, acostumat a detectar les traïcions, el féu despullar. Quan li descobriren la diminuta xeringa, el Cogombre es veié home mort.
Tanmateix, abans que l’agafessin, aconseguí fer un bot i clavar l’agulla a Don Raúl, que abans de morir ordenà que el cremessin.
No se sap ben bé què passà. Alguns diuen que s’escapolí camuflat en la foscor de la nit, d’altres expliquen que el rostiren i se’l menjaren, però el que sí que és cert és que, a partir d’aquell succés, s’escampà una llegenda que s’utilitza per fer que els nens siguin obedients.
A Sinaloa ja no es deia “que vindrà l’home del sac”, sinó “sigues bon nen, perquè, si no, vindrà l’Ombra del Cogombre”.
El seu fill, malgrat ser una mica més alt, continuava l’ofici i debutà disfressat de xampinyó, però una llei prohibí als circs les actuacions de nans i bèsties.
Aquella mesura humanitària els arruïnà el futur. Herminio, rancuniós i condemnat a l’ostracisme, no tingué més remei que acceptar invitacions a festes de gent poderosa que, moltes vegades, humiliava tant la seva mare com ell mateix amb procacitats esfereïdores.
Quan morí la seva progenitora, continuà actuant en festes desenfrenades que sovint degeneraven en bacanals. En una d’elles, convocada per un narcotraficant, li tragueren la disfressa de xampinyó per empastifar-li la cara amb cocaïna.
—Miri, Don Raúl, ara el nan sembla un pallasso cara blanca.
L’Herminio, que mai no s’havia drogat, estigué a punt de patir una aturada cardiorespiratòria quan un guardaespatlles de Don Raúl es tragué la verga per obligar-lo a fer una fel·lació. Don Raúl estroncà aquella iniciativa dient-li al seu lacai que es llancés a la piscina per apagar-li els fogots.
Aquella mala experiència el corcà per sempre. Després d’allò, es tornà cocaïnòman. Per matar la gana i alimentar el vici, continuà acceptant actuacions que sovint acabaven en humiliants disbauxes, només temperades per un projecte de venjança. Així doncs, es dedicà a recordar tots els malparits que l’havien putejat perquè a cadascun li arribés el seu Sant Martí.
Com que les seves actuacions havien estat molt celebrades, el tornaven a contractar. S’hi presentava disfressat de cogombre, però ara duia una diminuta xeringa d’insulina carregada amb toxina de gripau. Aprofitava el final de la festa, quan tots anaven torrats, per punxar els turmells dels més depravats.
Alguns ni tan sols s’adonaven de la lleu punció, però tots acabaven caient, si no al cap d’unes hores, al dia següent.
Després d’uns quants morts, es començà a sospitar d’Herminio, àlies el Cogombre. Però no fou la policia qui l’aturà, sinó Don Raúl, que, acostumat a detectar les traïcions, el féu despullar. Quan li descobriren la diminuta xeringa, el Cogombre es veié home mort.
Tanmateix, abans que l’agafessin, aconseguí fer un bot i clavar l’agulla a Don Raúl, que abans de morir ordenà que el cremessin.
No se sap ben bé què passà. Alguns diuen que s’escapolí camuflat en la foscor de la nit, d’altres expliquen que el rostiren i se’l menjaren, però el que sí que és cert és que, a partir d’aquell succés, s’escampà una llegenda que s’utilitza per fer que els nens siguin obedients.
A Sinaloa ja no es deia “que vindrà l’home del sac”, sinó “sigues bon nen, perquè, si no, vindrà l’Ombra del Cogombre”.