Cercador
Idees d'ultramar
Un relat de: Joan Andreu Molins- Compartir:
I. Nit de vent i sentència
Era difícil dormir amb aquell vent huracanat sabent que l'afusellarien a trenc d'alba. Ramón de Senespleda y Bengoechea ho intentava, convençut que el son era l'únic succedani de llibertat que li quedava.
Encara faltaven sis hores perquè es complís la sentència dictada pel tribunal espanyol de Santiago de Cuba el 22 de novembre de 1871. Malgrat els incidents i les revoltes dels darrers dos dies a tot l'Orient de l'illa, l'execució s'havia de dur a terme en un termini màxim de cinc dies. Ja era el dia 27.
Aquella nit de tempesta, aclaparadora i definitiva, era l'última oportunitat per somiar amb els seus éssers estimats i tocar-los de l'única manera que les circumstàncies li permetien. Després, moriria amb la fortalesa de saber que alguna cosa d'ell restaria, encara que només fos una dada històrica, mereixedora d'una certa immortalitat.
Feia ja vuit anys que ell i Carlos Manuel de Céspedes havien estat els primers a alliberar els vuitanta esclaus que posseïen entre tots dos. Després, altres hisendats de la província d'Orient s'hi sumaren, arrossegats per l'eloqüència impetuosa i el poder econòmic del senyor Ramón, que es convertí en el principal altaveu de les idees liberals que arribaven d'Europa.
Repartits en finques sucreres, agrícoles i ramaderes, els esclaus alliberats continuaren vivint de la mateixa manera. Només uns quants, temorosos que la decisió fos revocada pel govern espanyol, es dispersaren per Camagüey, formant palenques mentre esperaven que la mesura dels seus antics amos fos avalada per Espanya.
II. El delator i la penitència
Tanmateix, el delator ni cobrà ni es penjà. Penedit i avergonyit, cercà alleujament recorrent al perdó mitjançant la confessió. Anà a l'església de Sant Joan Baptista, on un veterà jesuïta navarrès li administrà el sagrament i li imposà una penitència ineludible per esmenar el mal causat.
—La teva cobdícia és tan gran que només pots expiar un pecat tan mesquí amb l'alliberament del senyor Ramón de Senespleda.
Aleshores, el jesuïta féu una pausa i preguntà:
—Saps qui fou Judes?
—El que va vendre Jesús.
—Bé, doncs, si l'hagués salvat, no s'hauria condemnat. A tu et passarà el mateix si no acompleixes la penitència que Déu em mana d'imposar-te: la teva condemna serà eterna.
De jove, el confessor ja tenia notícia de Senespleda. Per mandat de la superioritat, confeccionà una llista d'hisendats sospitosos de pertànyer a la maçoneria, i el nom de Ramón de Senespleda y Bengoechea destacà de seguida. Mogut per un zel pastoral, el visità per reconduir-lo pels camins de l'Església catòlica, apostòlica i romana, però el ric terratinent estigué a punt de persuadir-lo que pengés els hàbits i s'afegís a la seva croada laica.
Aquella trobada, en què sentí Senespleda equiparar els maçons amb els primers cristians i despatxar les tesis evangèliques com a falòrnies útils per explotar la por dels ignorants, li deixà gravades la fermesa fèrria de les seves conviccions i la noblesa amb què les expressava. No el tornà a veure, i les úniques notícies que li arribaven el titllaven de conspirador i de traïdor a la pàtria.
—Per què el delatares? —inquirí el jesuïta.
—El governador va dictar un bàndol que atorgava rang de milícia i una medalla pensionada a qui el capturés o en facilités la captura. Mai no vaig imaginar que l'afusellarien de genolls i de cara a la paret. Tinc gairebé quaranta anys i m'hauria agradat anar a Espanya.
—Però tu ets nat a Cuba i ets un llibert.
Veié que aquelles paraules acabaven de cremar la poca enteresa que li quedava al pecador. Al cap de pocs instants començà a singlotar, se li congestionà el rostre i acabà esclatant en plors. Després d'esperar una estona en silenci perquè les brases del penediment complissin la seva funció, l'absolgué en llatí.
—Ves en pau, però acompleix la penitència.
Jesús Diosdado, el delator penedit, emprengué una croada personal per alliberar-se del pes de la consciència. Tornar a ser el d'abans i dormir tranquil es convertí en una obsessió. Tot just assabentat de la sentència letal, havia anat a confessar-se, ferit per la fletxa del penediment, i ara li quedaven tres dies per esmenar el mal.
No se li acudí res millor que anar al capità de marineria, a qui havia revelat on trobarien Ramón de Senespleda, per anunciar-li que renunciava a la medalla amb pensió, al rang a la milícia i a qualsevol altra prebenda. El capità espanyol rigué i li advertí que, pel seu bé, faria veure que no havia sentit allò que acabava de dir. El seu nomenament es faria efectiu tan bon punt el reu fos executat.
Aleshores, en sentir que un instint d'autodestrucció l'envoltava com una onada de calor, entengué què havia fet Judes i començà a beure rom fins que l'alcohol el féu sentir com una bèstia acorralada per un incendi. Quan en quedava mitja ampolla, féu un últim glop que li infongué valor de màrtir. Amb la mirada entelada, decidí no beure més perquè no se li esvaís del cap aquella idea tan desesperada com redemptora. Desà l'ampolla en un vell sarró que duia travessat i anà a buscar el matxet esmolat que sempre havia fet servir per tallar canya de sucre.
Mai ningú no sabé del cert què passà durant els tres dies que seguiren el 24 de novembre de 1871, tot i que amb el temps alguns erudits cregueren que en lligaven caps.
III. Huracà sobre El Morro
Tot començà amb un vent a ratxes, herald de tempesta. Poc després aparegué el cos esquarterat d'un capità espanyol, famós per la seva xarxa de confidents i per les seves fanfarronades entre les dones, al qual s'atribuïen no pocs fills naturals. Més tard es declararen incendis en poblats d'esclaus alliberats i, de boca en boca, corregué la veu que la marineria espanyola encenia aquelles fogueres en revenja del crim sagnant del seu oficial.
Deu degollats, sis negres i quatre blancs, més un nombre indeterminat de cremats, bastaren per alimentar una espiral de venjances que s'allargà durant dos dies. Tot l'Orient de l'illa es convulsionà i només l'huracà aconseguí temperar aquella rabiosa set de sang, encesa per l'espurna d'un assassinat l'autor del qual s'ignorava.
Jesús Diosdado sabia prou bé que ell havia estat la metxa de tota aquella explosió de passions, però no se'n penedia. Armat amb el seu matxet esmolat, una ampolla d'alcohol de cremar i una altra per beure, quedava estupefacte davant de tot allò que havia desencadenat. Xuclava rom a petits glops, els imprescindibles per conservar la lucidesa i no decaure en el compliment de la seva penitència.
Quan queia rendit en qualsevol racó, sentia la sang que li martellejava les temples. Una vegada i una altra, al compàs dels batecs desbocats, es preguntava per què el manament diví, imposat per boca del seu venerable confessor, exigia l'alliberament ineluctable del senyor Ramón de Senespleda com a únic remei per a l'absolució del seu pecat. Cavil·lava entre glops per persuadir-se que tot allò que feia era el que calia i que l'únic important era la salvació del cos de l'hisendat, que duia annexa la de la seva pròpia ànima.
El dia 26 de novembre de 1871, l'illa fou assotada per un huracà com ni els més vells del lloc no recordaven. Però fins i tot enmig del vendaval fragorós, Jesús Diosdado aprofità per tallar tot allò que es movia.
Ajupit darrere d'un paravent format per troncs gruixuts lligats amb corda de cànem i amb l'ampolla de rom a la mà, llançava crits. El vent els eclipsava i amb prou feines se sentien. Enfollit per l'estrèpit, tallava les branques de palmera que li queien al damunt i tots els qui s'acostaven a la recerca de refugi, fossin negres, mulats o blancs.
La seva única obsessió era anar sembrant el pànic i acostar-se a la presó del Morro. Tot i que ja podia veure les garites que protegien les seves masmorres, no aconseguia avançar. Només quan embeinà la seva enorme faca es decidí a reptar contra un vent en diagonal que l'obligava a aferrar-se a mates i arbustos, mentre els dits se li enfonsaven a la terra argilosa per no recular.
Quan fou al costat del fortí, veié que les espitlleres de defensa estaven abandonades i que els guàrdies devien haver sortit de la intempèrie per refugiar-se en masmorres soterrades sense presos. Empenyé la porta principal, però era tancada, i comprovà que l'havien barrat amb claus i taulons. Suposà que així restaria mentre durés l'huracà monstruós.
Enfosquia, i el vent xocava contra els murs petris de la presó, fent notar-ne la duresa amb xiulets atronadors que tapaven qualsevol altre soroll.
Jesús Diosdado veié que no seria difícil enfilar-se pel mur si ho feia per la banda de sotavent. Abans de l'ascens féu un gran glop de rom, buidà l'ampolla i se'n desembarassà. Encara li'n quedava una altra sense obrir, que encabí dins el sarró, embolicada amb draps humits perquè no es trenqués.
A poc a poc inicià l'ascens per les pedres irregulars que sostenien la presó. Quan estava a uns tres metres i ja gairebé tenia a l'abast una espitllera de defensa per on hauria pogut guaitar, el vent girà de cop. Un torb accelerat el desenganxà de la paret rugosa i el llançà a terra.
Tingué sort de no trencar-se res, malgrat els cops i les esgarrinxades que patí. Tanmateix, com que no trobava cap punt de suport i era a la intempèrie, el vent l'arrossegava i l'allunyava de l'objectiu.
Arrebossat de sorra humida, pogué aferrar-se a la base d'un vell auró que oscil·lava tant com podia per sobreviure. Ja gairebé era de nit. Durant els minuts que romangué abraçat a l'arbre amb braços i cames, encara observà una insòlita sella de muntar que voleiava com un bri de palla. Allargà la mà i, per pur instint, l'agafà sense saber ben bé per què.
Volia beure més rom per emmascarar el dolor de les contusions i vèncer l'huracà, però el vent no li ho permetia. Quan amainà uns instants, aprofità per treure l'ampolla del sarró, mossegar el tap i, sense deixar-lo anar entre les dents perquè no sortís volant, fer un llarg glop. Aleshores Jesús Diosdado s'espolsà com un gos en sortir de l'aigua i començà a cridar com deien que cridaven els posseïts pel dimoni.
Després s'encasquetà la sella de muntar a manera de barret frigi i encarà el vendaval. A poc a poc, clavant el cantell de la muntura a la terra fangosa, mentre es protegia la cara dels impactes amb la sella adobada, anà avançant com un cuc letal.
En arribar a la base de la presó, enmig de la tempesta gegantina, sentí un soroll que no era natural. Eructà per relaxar-se, parà bé l'orella i deduí d'on venia. Més orientat, continuà arrossegant-se a recer del fortí.
Aleshores en veié la causa. L'entrada dels estables tenia una porta ampla amb picaporta que la força del temporal havia mig esbotzat, perquè s'obria i es tancava al caprici de la ventada. Jesús Diosdado sentí que la seva redempció tenia via lliure, que Déu li facilitava el camí i que aviat podria anar al cel si la mort l'atrapava. Llavors empunyà el matxet, llançà un alarit animal i franquejà l'entrada.
—Guàrdies, guàrdies! Porto la sella de muntar d'un oficial.
S'esgargamellava repetint la frase a manera de salconduit, però només la porta i el seu picaporta li respongueren. L'ebrietat i un remolí sobtat de vent canalitzat el feren ensopegar fins que hagué de recolzar-se a la paret per no perdre l'equilibri.
Ningú no aparegué i, panteixant, s'assegué damunt la muntura, brandà el matxet i se sentí com el protagonista d'aquells quadres d'espanyols que havia vist a les cases dels hisendats. Avançà sigil·losament entre sorolls i xiulets del vent, que a ell li sonaven com música celestial.
En acostar-se a una habitació, li arribaren veus. Entre totes, en destacava una de femenina.
—Això us passa per estalviar-vos quinze mil rals. Ara no us queixeu, desgraciats.
—No beguis tant que només ens faltava una borratxa donant pel sac. Calla, si no...
—Si no què...
Un vent eixordador tornà a udolar i li impedí sentir res més. Reculà un pas, pensant com podia haver-hi una dona en aquell indret.
Entre cabòries, veié sortir un guàrdia amb una torxa petita i, per darrere, com un depredador, li tallà el cap amb un cop de matxet precís. Després eructà sonorament mentre l'huracà continuava bufant. De pressa es posà l'uniforme del mort i continuà amb la sella de muntar a ròssec.
Intentava orientar-se per localitzar la masmorra on havia d'ésser el condemnat, però la brea de la torxa, esventada pels corrents d'aire, s'anava consumint. Aleshores observà que del lloc d'on havia sortit el guàrdia apareixia una figura. Era la dona, de formes generoses, que duia una torxa poderosa en una mà i un càntir gros a l'altra. Venia cap a ell i, quan fou a la seva alçada, li barrà el pas.
—Porto la muntura de Ramón de Senespleda i l'ordre del governador per lliurar-l'hi. És la seva darrera voluntat.
—Però tu, qui coi ets? D'on surts amb aquesta casaca tan llardosa...? —li acostà la torxa i preguntà.
—I aquesta sang al coll? No seràs cap malfactor?
—No... Per què em diu això, negra? Jo soc un enviat del senyor governador i he de donar aquesta sella de muntar al condemnat abans que l'afusellin.
La mulata corpulenta il·luminà la muntura i murmurà:
—Devia estimar molt el seu cavall. Pobre home. I no seria millor donar-l'hi al cap de l'escamot d'afusellament? Tots som refugiats a l'estança més segura contra aquest vent infernal.
—No, mamita, se la quedarien. Aquesta sella és molt bona i ha d'arribar a les mans del condemnat abans no el converteixin en pell i ossos.
—També se la quedaran quan sigui mort.
—Per això soc aquí, negra meva, per rescatar-la i tornar-la al senyor governador quan hagin ultimat el reu. Coses de blancs espanyols —digué mentre reprimia un eructe.
—Vas una mica torrat, oi?
—És que és una missió molt difícil, amor meu, i el rom em dona forces per complir-la. Tingui.
Jesús Diosdado en tragué l'ampolla del sarró i la hi passà.
—Quedi-se-la i digui'm on és el condemnat.
—Baixa per aquella escala, la seva cel·la és al fons. T'hi trobaràs el caporal de claus, que ha anat a donar un cop d'ull.
El penitent es palpà les butxaques i trobà una clau grossa. Aleshores cregué, amb absoluta certesa, que Déu guiava els seus passos perquè, quan arribés el moment, pogués morir amb la consciència neta i reposés eternament al seu costat.
—Mamita, li he de demanar un últim obsequi. Deixi el càntir i faci llum, perquè el caporal de claus ja me la va traspassar mentre anava a alleujar-se.
La dona semblà intuir alguna cosa.
—Anem de pressa. Si no els porto el càntir ple d'aigua, sortiran a buscar-me.
L'escala curta desembocava en un soterrani amb dues cambres.
—Crec que és allà.
La mulata era corpulenta, però es movia amb agilitat. Quan Jesús Diosdado mostrà la clau, ella ja tenia la torxa a un pam del pany.
En obrir la porta feixuga, veren Ramón de Senespleda estirat en un catre i amb els ulls oberts. En notar la llum, s'incorporà a poc a poc, amb la rigidesa de qui havia passat la nit dialogant amb la seva pròpia mort.
—Aixequeu-vos, senyor Ramón, i marxem de pressa, perquè el dimoni només restarà quiet mentre duri aquesta tempesta. Aquí li porto qui el substituirà.
Diosdado posà la sella de muntar al centre de la cel·la i hi afegí un vell tamboret i el seu sarró. Després demanà la torxa a la dona i hi calà foc. Quan ja s'endreçaven per sortir, el condemnat s'espavilà. S'incorporà de cop, més de pressa del que hauria calgut esperar d'un home esgotat, i assenyalà amb la mirada cap al llindar.
—Posem el catre a la porta i calem-li foc —digué Senespleda—. Tan bon punt prengui, les flames passaran a les bigues de fusta.
Després corregueren cap a la sortida i llançaren la torxa. Començava a ploure amb més intensitat, però el vent amainava.
La mulata dubtà a quedar-se al recinte, però, entre paraules grolleres i jaculatòries, els seguí.
Continuaren avançant amb l'exclusiva il·luminació dels llamps, que per instants feia de la nit dia.
Ja eren lluny quan veren el fortí del Morro convertit en una llunyana llum de foc que mirava de valer-se de la pluja per continuar existint.
Jesús Diosdado mai no confessà al condemnat qui l'havia manat ni per què ho havia fet. Es limità a dir que era la voluntat de Déu. Tanmateix, Senespleda li contestà que allò era impossible i que algun dia descobriria la causa d'una actitud tan fanatitzada.
A trenc d'alba, s'acomiadaren. La mulata digué que s'endinsaria a l'Occident de l'illa per localitzar uns cosins i cercar-ne l'empara. Jesús Diosdado, després de caure de genolls, s'estirà per cargolar-se com una eruga i quedar profundament adormit. Els esforços del seu alliberat per reanimar-lo foren inútils i l'únic que aconseguiren fou un parell d'eructes entre roncs profunds.
IV. El jesuïta i el matxet
El senyor Ramón de Senespleda continuà conspirant contra Espanya per establir la independència de Cuba i els principis maçònics com a forma de govern. Vivia sense domicili fix i, escarmentat pel tràngol que havia passat, era molt difícil de localitzar.
Passat poc més d'un any, la seva xarxa conspirativa li confirmà que un vell jesuïta volia parlar amb ell abans de tornar a Tudela, la seva ciutat natal. Descartada una enganyifa, Senespleda s'hi reuní.
—Probablement no us en recordareu de mi, tot i que fa anys tinguérem ocasió de conèixer-nos.
L'hisendat tenia bona memòria i identificà perfectament el rostre del visitant, però, desconfiat de tot allò relacionat amb el clergat, es féu l'orni alçant les celles mentre negava amb el cap.
—La setmana vinent disposaré d'una cabina compartida i, al cap de dos mesos, arribaré a Huelva. Des d'allí, un carruatge de quatre cavalls em durà a Navarra, però abans faré aturada a Madrid per presentar un informe i parlar personalment amb el superior de l'Orde.
Ramón de Senespleda el mirava de reüll, amb una expressió estupefacta, fins que el jesuïta digué:
—Abans de partir vull que sapigueu que la mar retornà ofegada la persona que us salvà de l'afusellament.
—No en vaig saber mai més res i, de vegades, penso que va ser un espectre diabòlic qui em va alliberar durant aquella nit de vents infernals.
—No, no fou cap espectre diabòlic. Es deia Jesús Diosdado i finalment, la seva ànima descansa en pau.
—Per què ho va fer?
—Ell fou qui us delatà. Penedit, després de confessar-se, complí la penitència que jo li imposí, que consistia a aconseguir el vostre alliberament. Des que fou conscient del mal que havia causat en alliberar-vos del penal del Morro, el seu únic consol fou el rom i l'aiguardent, fins que fa menys d'una setmana el trobaren ofegat a Camagüey. Diuen que furtà una barqueta de rems i s'endinsà a la mar amb la idea de llevar-se la vida. Abans vingué a veure'm per demanar-me una darrera confessió i em donà això perquè us ho fes arribar.
El vell jesuïta afluixà el nus del cordill que subjectava la tela d'un paquet allargat. En desembolicar-lo, aparegué un ganivet corbat, enfundat en una beina resseca de cuir.
—Era el matxet de Jesús Diosdado. Em digué que aquella nit el Senyor guià el seu braç i li donà una sella de muntar.
Senespleda arrufà el front mentre feia memòria.
—És veritat. Va entrar a la cel·la amb una sella espanyola i hi va calar foc.
—Bé, ja he complert el darrer desig del pobre Diosdado. No us vull pas molestar més.
—És increïble. Només us demano que em contesteu una pregunta.
El clergue es mantingué en silenci i inclinà lleument el cap en senyal d'acceptació.
—Per què li vau imposar una penitència així?
—Hi ha diverses raons, però la principal és que la vostra lluita política és justa. És evident que l'illa de Cuba serà dels cubans, i el nostre Orde procura posar-se al costat de qui sosté la raó moral. Sant Ignasi de Loiola, militar abans que sant, estructurà la Companyia com un cos pràctic i confiava que només la lògica condueix a la justícia.
Féu una pausa mentre inspirava profundament.
—A més, per pragmatisme, no trobí cap manera millor de reparar l'error de Diosdado que obligar-lo a desfer-lo. Per això us havia d'alliberar i, com poguéreu comprovar, s'ho prengué al peu de la lletra.
—Per què es va matar Jesús Diosdado?
—Començava a saber-se que ell havia estat un dels autors dels degollaments de l'huracà, tot i que ningú no sospitava que havia estat el vostre alliberador. Quan no bevia, el remordiment el devorava i acabà obrant com Judes.
—El que es va penjar per remordiment. No entenc com l'Església el va fer sant.
—És que n'hi ha dos. Judes Iscariot fou el qui traí Jesús i està condemnat. Judes Tadeu era el seu cosí, morí martiritzat i se'l considera patró de les causes difícils.
El senyor Ramón exhalà un bufec, torçà el cap i, amb mig somriure, digué:
—Teniu gent a tots els oficis. No m'estranya que hàgiu durat gairebé dos mil anys.
—Molt més que la maçoneria —replicà el religiós, mentre li tornava el somriure.
Quan el jesuïta se n'anà, Ramón de Senespleda y Bengoechea restà tot sol amb el matxet damunt la taula. Se'l lligà al cintó i pensà en Jesús Diosdado, en els degollats durant l'huracà i en l'illa sencera. Aleshores decidí que, mentre fos viu, la seva causa ja mai més no dependria de penitències alienes.
Era difícil dormir amb aquell vent huracanat sabent que l'afusellarien a trenc d'alba. Ramón de Senespleda y Bengoechea ho intentava, convençut que el son era l'únic succedani de llibertat que li quedava.
Encara faltaven sis hores perquè es complís la sentència dictada pel tribunal espanyol de Santiago de Cuba el 22 de novembre de 1871. Malgrat els incidents i les revoltes dels darrers dos dies a tot l'Orient de l'illa, l'execució s'havia de dur a terme en un termini màxim de cinc dies. Ja era el dia 27.
Aquella nit de tempesta, aclaparadora i definitiva, era l'última oportunitat per somiar amb els seus éssers estimats i tocar-los de l'única manera que les circumstàncies li permetien. Després, moriria amb la fortalesa de saber que alguna cosa d'ell restaria, encara que només fos una dada històrica, mereixedora d'una certa immortalitat.
Feia ja vuit anys que ell i Carlos Manuel de Céspedes havien estat els primers a alliberar els vuitanta esclaus que posseïen entre tots dos. Després, altres hisendats de la província d'Orient s'hi sumaren, arrossegats per l'eloqüència impetuosa i el poder econòmic del senyor Ramón, que es convertí en el principal altaveu de les idees liberals que arribaven d'Europa.
Repartits en finques sucreres, agrícoles i ramaderes, els esclaus alliberats continuaren vivint de la mateixa manera. Només uns quants, temorosos que la decisió fos revocada pel govern espanyol, es dispersaren per Camagüey, formant palenques mentre esperaven que la mesura dels seus antics amos fos avalada per Espanya.
II. El delator i la penitència
Tanmateix, el delator ni cobrà ni es penjà. Penedit i avergonyit, cercà alleujament recorrent al perdó mitjançant la confessió. Anà a l'església de Sant Joan Baptista, on un veterà jesuïta navarrès li administrà el sagrament i li imposà una penitència ineludible per esmenar el mal causat.
—La teva cobdícia és tan gran que només pots expiar un pecat tan mesquí amb l'alliberament del senyor Ramón de Senespleda.
Aleshores, el jesuïta féu una pausa i preguntà:
—Saps qui fou Judes?
—El que va vendre Jesús.
—Bé, doncs, si l'hagués salvat, no s'hauria condemnat. A tu et passarà el mateix si no acompleixes la penitència que Déu em mana d'imposar-te: la teva condemna serà eterna.
De jove, el confessor ja tenia notícia de Senespleda. Per mandat de la superioritat, confeccionà una llista d'hisendats sospitosos de pertànyer a la maçoneria, i el nom de Ramón de Senespleda y Bengoechea destacà de seguida. Mogut per un zel pastoral, el visità per reconduir-lo pels camins de l'Església catòlica, apostòlica i romana, però el ric terratinent estigué a punt de persuadir-lo que pengés els hàbits i s'afegís a la seva croada laica.
Aquella trobada, en què sentí Senespleda equiparar els maçons amb els primers cristians i despatxar les tesis evangèliques com a falòrnies útils per explotar la por dels ignorants, li deixà gravades la fermesa fèrria de les seves conviccions i la noblesa amb què les expressava. No el tornà a veure, i les úniques notícies que li arribaven el titllaven de conspirador i de traïdor a la pàtria.
—Per què el delatares? —inquirí el jesuïta.
—El governador va dictar un bàndol que atorgava rang de milícia i una medalla pensionada a qui el capturés o en facilités la captura. Mai no vaig imaginar que l'afusellarien de genolls i de cara a la paret. Tinc gairebé quaranta anys i m'hauria agradat anar a Espanya.
—Però tu ets nat a Cuba i ets un llibert.
Veié que aquelles paraules acabaven de cremar la poca enteresa que li quedava al pecador. Al cap de pocs instants començà a singlotar, se li congestionà el rostre i acabà esclatant en plors. Després d'esperar una estona en silenci perquè les brases del penediment complissin la seva funció, l'absolgué en llatí.
—Ves en pau, però acompleix la penitència.
Jesús Diosdado, el delator penedit, emprengué una croada personal per alliberar-se del pes de la consciència. Tornar a ser el d'abans i dormir tranquil es convertí en una obsessió. Tot just assabentat de la sentència letal, havia anat a confessar-se, ferit per la fletxa del penediment, i ara li quedaven tres dies per esmenar el mal.
No se li acudí res millor que anar al capità de marineria, a qui havia revelat on trobarien Ramón de Senespleda, per anunciar-li que renunciava a la medalla amb pensió, al rang a la milícia i a qualsevol altra prebenda. El capità espanyol rigué i li advertí que, pel seu bé, faria veure que no havia sentit allò que acabava de dir. El seu nomenament es faria efectiu tan bon punt el reu fos executat.
Aleshores, en sentir que un instint d'autodestrucció l'envoltava com una onada de calor, entengué què havia fet Judes i començà a beure rom fins que l'alcohol el féu sentir com una bèstia acorralada per un incendi. Quan en quedava mitja ampolla, féu un últim glop que li infongué valor de màrtir. Amb la mirada entelada, decidí no beure més perquè no se li esvaís del cap aquella idea tan desesperada com redemptora. Desà l'ampolla en un vell sarró que duia travessat i anà a buscar el matxet esmolat que sempre havia fet servir per tallar canya de sucre.
Mai ningú no sabé del cert què passà durant els tres dies que seguiren el 24 de novembre de 1871, tot i que amb el temps alguns erudits cregueren que en lligaven caps.
III. Huracà sobre El Morro
Tot començà amb un vent a ratxes, herald de tempesta. Poc després aparegué el cos esquarterat d'un capità espanyol, famós per la seva xarxa de confidents i per les seves fanfarronades entre les dones, al qual s'atribuïen no pocs fills naturals. Més tard es declararen incendis en poblats d'esclaus alliberats i, de boca en boca, corregué la veu que la marineria espanyola encenia aquelles fogueres en revenja del crim sagnant del seu oficial.
Deu degollats, sis negres i quatre blancs, més un nombre indeterminat de cremats, bastaren per alimentar una espiral de venjances que s'allargà durant dos dies. Tot l'Orient de l'illa es convulsionà i només l'huracà aconseguí temperar aquella rabiosa set de sang, encesa per l'espurna d'un assassinat l'autor del qual s'ignorava.
Jesús Diosdado sabia prou bé que ell havia estat la metxa de tota aquella explosió de passions, però no se'n penedia. Armat amb el seu matxet esmolat, una ampolla d'alcohol de cremar i una altra per beure, quedava estupefacte davant de tot allò que havia desencadenat. Xuclava rom a petits glops, els imprescindibles per conservar la lucidesa i no decaure en el compliment de la seva penitència.
Quan queia rendit en qualsevol racó, sentia la sang que li martellejava les temples. Una vegada i una altra, al compàs dels batecs desbocats, es preguntava per què el manament diví, imposat per boca del seu venerable confessor, exigia l'alliberament ineluctable del senyor Ramón de Senespleda com a únic remei per a l'absolució del seu pecat. Cavil·lava entre glops per persuadir-se que tot allò que feia era el que calia i que l'únic important era la salvació del cos de l'hisendat, que duia annexa la de la seva pròpia ànima.
El dia 26 de novembre de 1871, l'illa fou assotada per un huracà com ni els més vells del lloc no recordaven. Però fins i tot enmig del vendaval fragorós, Jesús Diosdado aprofità per tallar tot allò que es movia.
Ajupit darrere d'un paravent format per troncs gruixuts lligats amb corda de cànem i amb l'ampolla de rom a la mà, llançava crits. El vent els eclipsava i amb prou feines se sentien. Enfollit per l'estrèpit, tallava les branques de palmera que li queien al damunt i tots els qui s'acostaven a la recerca de refugi, fossin negres, mulats o blancs.
La seva única obsessió era anar sembrant el pànic i acostar-se a la presó del Morro. Tot i que ja podia veure les garites que protegien les seves masmorres, no aconseguia avançar. Només quan embeinà la seva enorme faca es decidí a reptar contra un vent en diagonal que l'obligava a aferrar-se a mates i arbustos, mentre els dits se li enfonsaven a la terra argilosa per no recular.
Quan fou al costat del fortí, veié que les espitlleres de defensa estaven abandonades i que els guàrdies devien haver sortit de la intempèrie per refugiar-se en masmorres soterrades sense presos. Empenyé la porta principal, però era tancada, i comprovà que l'havien barrat amb claus i taulons. Suposà que així restaria mentre durés l'huracà monstruós.
Enfosquia, i el vent xocava contra els murs petris de la presó, fent notar-ne la duresa amb xiulets atronadors que tapaven qualsevol altre soroll.
Jesús Diosdado veié que no seria difícil enfilar-se pel mur si ho feia per la banda de sotavent. Abans de l'ascens féu un gran glop de rom, buidà l'ampolla i se'n desembarassà. Encara li'n quedava una altra sense obrir, que encabí dins el sarró, embolicada amb draps humits perquè no es trenqués.
A poc a poc inicià l'ascens per les pedres irregulars que sostenien la presó. Quan estava a uns tres metres i ja gairebé tenia a l'abast una espitllera de defensa per on hauria pogut guaitar, el vent girà de cop. Un torb accelerat el desenganxà de la paret rugosa i el llançà a terra.
Tingué sort de no trencar-se res, malgrat els cops i les esgarrinxades que patí. Tanmateix, com que no trobava cap punt de suport i era a la intempèrie, el vent l'arrossegava i l'allunyava de l'objectiu.
Arrebossat de sorra humida, pogué aferrar-se a la base d'un vell auró que oscil·lava tant com podia per sobreviure. Ja gairebé era de nit. Durant els minuts que romangué abraçat a l'arbre amb braços i cames, encara observà una insòlita sella de muntar que voleiava com un bri de palla. Allargà la mà i, per pur instint, l'agafà sense saber ben bé per què.
Volia beure més rom per emmascarar el dolor de les contusions i vèncer l'huracà, però el vent no li ho permetia. Quan amainà uns instants, aprofità per treure l'ampolla del sarró, mossegar el tap i, sense deixar-lo anar entre les dents perquè no sortís volant, fer un llarg glop. Aleshores Jesús Diosdado s'espolsà com un gos en sortir de l'aigua i començà a cridar com deien que cridaven els posseïts pel dimoni.
Després s'encasquetà la sella de muntar a manera de barret frigi i encarà el vendaval. A poc a poc, clavant el cantell de la muntura a la terra fangosa, mentre es protegia la cara dels impactes amb la sella adobada, anà avançant com un cuc letal.
En arribar a la base de la presó, enmig de la tempesta gegantina, sentí un soroll que no era natural. Eructà per relaxar-se, parà bé l'orella i deduí d'on venia. Més orientat, continuà arrossegant-se a recer del fortí.
Aleshores en veié la causa. L'entrada dels estables tenia una porta ampla amb picaporta que la força del temporal havia mig esbotzat, perquè s'obria i es tancava al caprici de la ventada. Jesús Diosdado sentí que la seva redempció tenia via lliure, que Déu li facilitava el camí i que aviat podria anar al cel si la mort l'atrapava. Llavors empunyà el matxet, llançà un alarit animal i franquejà l'entrada.
—Guàrdies, guàrdies! Porto la sella de muntar d'un oficial.
S'esgargamellava repetint la frase a manera de salconduit, però només la porta i el seu picaporta li respongueren. L'ebrietat i un remolí sobtat de vent canalitzat el feren ensopegar fins que hagué de recolzar-se a la paret per no perdre l'equilibri.
Ningú no aparegué i, panteixant, s'assegué damunt la muntura, brandà el matxet i se sentí com el protagonista d'aquells quadres d'espanyols que havia vist a les cases dels hisendats. Avançà sigil·losament entre sorolls i xiulets del vent, que a ell li sonaven com música celestial.
En acostar-se a una habitació, li arribaren veus. Entre totes, en destacava una de femenina.
—Això us passa per estalviar-vos quinze mil rals. Ara no us queixeu, desgraciats.
—No beguis tant que només ens faltava una borratxa donant pel sac. Calla, si no...
—Si no què...
Un vent eixordador tornà a udolar i li impedí sentir res més. Reculà un pas, pensant com podia haver-hi una dona en aquell indret.
Entre cabòries, veié sortir un guàrdia amb una torxa petita i, per darrere, com un depredador, li tallà el cap amb un cop de matxet precís. Després eructà sonorament mentre l'huracà continuava bufant. De pressa es posà l'uniforme del mort i continuà amb la sella de muntar a ròssec.
Intentava orientar-se per localitzar la masmorra on havia d'ésser el condemnat, però la brea de la torxa, esventada pels corrents d'aire, s'anava consumint. Aleshores observà que del lloc d'on havia sortit el guàrdia apareixia una figura. Era la dona, de formes generoses, que duia una torxa poderosa en una mà i un càntir gros a l'altra. Venia cap a ell i, quan fou a la seva alçada, li barrà el pas.
—Porto la muntura de Ramón de Senespleda i l'ordre del governador per lliurar-l'hi. És la seva darrera voluntat.
—Però tu, qui coi ets? D'on surts amb aquesta casaca tan llardosa...? —li acostà la torxa i preguntà.
—I aquesta sang al coll? No seràs cap malfactor?
—No... Per què em diu això, negra? Jo soc un enviat del senyor governador i he de donar aquesta sella de muntar al condemnat abans que l'afusellin.
La mulata corpulenta il·luminà la muntura i murmurà:
—Devia estimar molt el seu cavall. Pobre home. I no seria millor donar-l'hi al cap de l'escamot d'afusellament? Tots som refugiats a l'estança més segura contra aquest vent infernal.
—No, mamita, se la quedarien. Aquesta sella és molt bona i ha d'arribar a les mans del condemnat abans no el converteixin en pell i ossos.
—També se la quedaran quan sigui mort.
—Per això soc aquí, negra meva, per rescatar-la i tornar-la al senyor governador quan hagin ultimat el reu. Coses de blancs espanyols —digué mentre reprimia un eructe.
—Vas una mica torrat, oi?
—És que és una missió molt difícil, amor meu, i el rom em dona forces per complir-la. Tingui.
Jesús Diosdado en tragué l'ampolla del sarró i la hi passà.
—Quedi-se-la i digui'm on és el condemnat.
—Baixa per aquella escala, la seva cel·la és al fons. T'hi trobaràs el caporal de claus, que ha anat a donar un cop d'ull.
El penitent es palpà les butxaques i trobà una clau grossa. Aleshores cregué, amb absoluta certesa, que Déu guiava els seus passos perquè, quan arribés el moment, pogués morir amb la consciència neta i reposés eternament al seu costat.
—Mamita, li he de demanar un últim obsequi. Deixi el càntir i faci llum, perquè el caporal de claus ja me la va traspassar mentre anava a alleujar-se.
La dona semblà intuir alguna cosa.
—Anem de pressa. Si no els porto el càntir ple d'aigua, sortiran a buscar-me.
L'escala curta desembocava en un soterrani amb dues cambres.
—Crec que és allà.
La mulata era corpulenta, però es movia amb agilitat. Quan Jesús Diosdado mostrà la clau, ella ja tenia la torxa a un pam del pany.
En obrir la porta feixuga, veren Ramón de Senespleda estirat en un catre i amb els ulls oberts. En notar la llum, s'incorporà a poc a poc, amb la rigidesa de qui havia passat la nit dialogant amb la seva pròpia mort.
—Aixequeu-vos, senyor Ramón, i marxem de pressa, perquè el dimoni només restarà quiet mentre duri aquesta tempesta. Aquí li porto qui el substituirà.
Diosdado posà la sella de muntar al centre de la cel·la i hi afegí un vell tamboret i el seu sarró. Després demanà la torxa a la dona i hi calà foc. Quan ja s'endreçaven per sortir, el condemnat s'espavilà. S'incorporà de cop, més de pressa del que hauria calgut esperar d'un home esgotat, i assenyalà amb la mirada cap al llindar.
—Posem el catre a la porta i calem-li foc —digué Senespleda—. Tan bon punt prengui, les flames passaran a les bigues de fusta.
Després corregueren cap a la sortida i llançaren la torxa. Començava a ploure amb més intensitat, però el vent amainava.
La mulata dubtà a quedar-se al recinte, però, entre paraules grolleres i jaculatòries, els seguí.
Continuaren avançant amb l'exclusiva il·luminació dels llamps, que per instants feia de la nit dia.
Ja eren lluny quan veren el fortí del Morro convertit en una llunyana llum de foc que mirava de valer-se de la pluja per continuar existint.
Jesús Diosdado mai no confessà al condemnat qui l'havia manat ni per què ho havia fet. Es limità a dir que era la voluntat de Déu. Tanmateix, Senespleda li contestà que allò era impossible i que algun dia descobriria la causa d'una actitud tan fanatitzada.
A trenc d'alba, s'acomiadaren. La mulata digué que s'endinsaria a l'Occident de l'illa per localitzar uns cosins i cercar-ne l'empara. Jesús Diosdado, després de caure de genolls, s'estirà per cargolar-se com una eruga i quedar profundament adormit. Els esforços del seu alliberat per reanimar-lo foren inútils i l'únic que aconseguiren fou un parell d'eructes entre roncs profunds.
IV. El jesuïta i el matxet
El senyor Ramón de Senespleda continuà conspirant contra Espanya per establir la independència de Cuba i els principis maçònics com a forma de govern. Vivia sense domicili fix i, escarmentat pel tràngol que havia passat, era molt difícil de localitzar.
Passat poc més d'un any, la seva xarxa conspirativa li confirmà que un vell jesuïta volia parlar amb ell abans de tornar a Tudela, la seva ciutat natal. Descartada una enganyifa, Senespleda s'hi reuní.
—Probablement no us en recordareu de mi, tot i que fa anys tinguérem ocasió de conèixer-nos.
L'hisendat tenia bona memòria i identificà perfectament el rostre del visitant, però, desconfiat de tot allò relacionat amb el clergat, es féu l'orni alçant les celles mentre negava amb el cap.
—La setmana vinent disposaré d'una cabina compartida i, al cap de dos mesos, arribaré a Huelva. Des d'allí, un carruatge de quatre cavalls em durà a Navarra, però abans faré aturada a Madrid per presentar un informe i parlar personalment amb el superior de l'Orde.
Ramón de Senespleda el mirava de reüll, amb una expressió estupefacta, fins que el jesuïta digué:
—Abans de partir vull que sapigueu que la mar retornà ofegada la persona que us salvà de l'afusellament.
—No en vaig saber mai més res i, de vegades, penso que va ser un espectre diabòlic qui em va alliberar durant aquella nit de vents infernals.
—No, no fou cap espectre diabòlic. Es deia Jesús Diosdado i finalment, la seva ànima descansa en pau.
—Per què ho va fer?
—Ell fou qui us delatà. Penedit, després de confessar-se, complí la penitència que jo li imposí, que consistia a aconseguir el vostre alliberament. Des que fou conscient del mal que havia causat en alliberar-vos del penal del Morro, el seu únic consol fou el rom i l'aiguardent, fins que fa menys d'una setmana el trobaren ofegat a Camagüey. Diuen que furtà una barqueta de rems i s'endinsà a la mar amb la idea de llevar-se la vida. Abans vingué a veure'm per demanar-me una darrera confessió i em donà això perquè us ho fes arribar.
El vell jesuïta afluixà el nus del cordill que subjectava la tela d'un paquet allargat. En desembolicar-lo, aparegué un ganivet corbat, enfundat en una beina resseca de cuir.
—Era el matxet de Jesús Diosdado. Em digué que aquella nit el Senyor guià el seu braç i li donà una sella de muntar.
Senespleda arrufà el front mentre feia memòria.
—És veritat. Va entrar a la cel·la amb una sella espanyola i hi va calar foc.
—Bé, ja he complert el darrer desig del pobre Diosdado. No us vull pas molestar més.
—És increïble. Només us demano que em contesteu una pregunta.
El clergue es mantingué en silenci i inclinà lleument el cap en senyal d'acceptació.
—Per què li vau imposar una penitència així?
—Hi ha diverses raons, però la principal és que la vostra lluita política és justa. És evident que l'illa de Cuba serà dels cubans, i el nostre Orde procura posar-se al costat de qui sosté la raó moral. Sant Ignasi de Loiola, militar abans que sant, estructurà la Companyia com un cos pràctic i confiava que només la lògica condueix a la justícia.
Féu una pausa mentre inspirava profundament.
—A més, per pragmatisme, no trobí cap manera millor de reparar l'error de Diosdado que obligar-lo a desfer-lo. Per això us havia d'alliberar i, com poguéreu comprovar, s'ho prengué al peu de la lletra.
—Per què es va matar Jesús Diosdado?
—Començava a saber-se que ell havia estat un dels autors dels degollaments de l'huracà, tot i que ningú no sospitava que havia estat el vostre alliberador. Quan no bevia, el remordiment el devorava i acabà obrant com Judes.
—El que es va penjar per remordiment. No entenc com l'Església el va fer sant.
—És que n'hi ha dos. Judes Iscariot fou el qui traí Jesús i està condemnat. Judes Tadeu era el seu cosí, morí martiritzat i se'l considera patró de les causes difícils.
El senyor Ramón exhalà un bufec, torçà el cap i, amb mig somriure, digué:
—Teniu gent a tots els oficis. No m'estranya que hàgiu durat gairebé dos mil anys.
—Molt més que la maçoneria —replicà el religiós, mentre li tornava el somriure.
Quan el jesuïta se n'anà, Ramón de Senespleda y Bengoechea restà tot sol amb el matxet damunt la taula. Se'l lligà al cintó i pensà en Jesús Diosdado, en els degollats durant l'huracà i en l'illa sencera. Aleshores decidí que, mentre fos viu, la seva causa ja mai més no dependria de penitències alienes.