L'OCELL DE FERRO

Un relat de: Enric Vilalta


Hi havia a la Ciutat de Gel, a l’altra banda d’un mar que s’havia mort i que havia tornat a néixer, una nena que es deia Marina, de galtes molsudes i amb uns ulls com dos peixos negres a punt de fer-se un petó. La Marina vivia al mig d’un bosquet oblidat entre grans blocs de pisos, en un vell casal que tothom coneixia com a Malutka, i que defensava heroicament una reixa de tots colors. No recordava el dia que hi havia arribat, ni com, però, des que la neu havia fet desaparèixer els carrers, aquella nena només pensava en descobrir què hi havia més enllà de la tanca. Però, al Malutka, la Marina no hi vivia pas sola. Eren noranta-nou nens més.
Així, no era gens fàcil, el seu propòsit: els vigilaven molt bé. Una vegada, la Marina havia aconseguit arribar, amb el caminador d’un nen misteriosament desaparegut, fins a la porta que la separava de la llibertat. Però, només posar els ditets damunt l’escai granat, la porta s’havia obert de cop, deixant entrar la bufetada d’un vent glaçat i una gran ombra que li havia dit amb veu de tro:
-“On et penses que vas, nena?”
1


Al Malutka, cada dia s’assemblava al d’abans, i al de després també, cosa que agradava prou a la Marina, perquè el convertia en un lloc segur. Però una altra part d’ella es moria per les novetats. Per això, quan va saber que al passadís, davant la finestra del racó, havia aparegut un arbre màgic, va decidir que s’havia d’anar a veure.
L’endemà mateix, amb les farinetes del dinar encara entre cap i coll, la Marina va trobar el moment oportú. Oficialment tocava jugar, però els seus nou companys d’habitació pesaven figues als seus caminadors, orbitant per la gran sala de jocs. Al costat de la porta, l’Olga, la seva cuidadora favorita, també trencava el son en una cadira, amb els braços plegats i la pitrera per coixí.
La Marina va deixar enrere la seva sala, fent lliscar el caminador sobre el terre bufat, per un túnel de llençols que li llepaven la cara. Com sempre que en sortia, no va oblidar la seva boina groga, tot i que aquell maremagum d’estenedors convertia el passadís en un subsistema tropical. I allà, al racó que li havien dit, el va veure: imponent, alt com la finestra, amb aquelles boles brillants i les garlandes més boniques que havia vist mai, si és que mai n’havia vist cap. Coronant-lo , una gran estrella daurada feia caure lluentors en cascada per les branques negres, una vegada i una altra , una vegada i una altra…
S’hi hauria pogut passar la vida, la Marina, contemplant aquella meravella, però, llavors, una veu li va dir:
-T’agrada, el meu arbre?
A fora, damunt la neu resplendent, li va semblar veure algú. O potser era un reflex al vidre del sol que es ponia? En girar-se, la va descobrir al seu costat.
2


Era la dona més bonica que havia vist mai, i de dones sí que n’havia vist moltes, la Marina. Portava un vestit de vellut blau-cel fins als peus, amb uns punys i un coll d’un pelatge blanquíssim. Al cap, un barret rodó, també d’un pèl blanc tan suau que es movia amb un bri d’aire. Però, el que de debò va captivar a la Marina, va ser aquella llarga i gruixuda trena que li baixava, per davant d’una espatlla, gairebé fins al terre.
-Ets una fada?- va preguntar la Marina amb la boca petita.
-Em dic Jana- va respondre ella
-La fada Jana!- va dir fluixet la Marina.
-Què li demanaries, a una fada?- va preguntar la la dona, passant-li la mà per la barbeta.
-Una trena com la teva. Mira, -va dir la Marina treient-se la boina- aquí al clatell encara no m’hi creixen cabells… La Nàstia diu que sense uns cabells bonics no aniré enlloc.
-Però ja creixeran, t’ho asseguro.- va dir la Jana somrient- I qui és, la Nàstia?
-És la meva millor amiga-va dir tota orgullosa la Medina- És molt guapa, també, i té uns cabells molt llargs, i rossos.
-Escolta’m bé- va dir llavors la Jana, ajupint-se davant la Marina- he vingut per dir-te una cosa molt important: ben aviat, quan s’acabi l’any, vindran els teus pares.
- Pares? – va dir la Marina contrariada - L’Olga també ha de cuidar els seus pares, a més de cuidar-nos a nosaltres. Són molt vellets i li donen molta feina, i sempre s’està queixant, sempre s’està queixant! …Són per cuidar, els pares, Jana? Per a què serveixen, els pares?
3


-Ho sabràs quan arribin- va dir-li la Jana- Però, per assegurar-te que són ells, t’hi hauràs de fixar molt bé i no equivocart-te quan els tinguis al davant.
-Jo no els vull pas, uns pares- va replicar la Marina- Jo no vull marxar d’aquí! M’ho passo bé, amb la Nàstia, i l’Olga, i…
-I no t’agradaria saber­ – li va dir la Jana a cau d’orella- què hi ha més enllà de la tanca?
Els ulls de la Marina es van fer rodons.” Com ho sabré, que són ells?”- va dir.
-Vindran al damunt d’un ocell de ferro, i sabran el teu nom abans que ningú els el digui- va dir la Jana tornant-se a aixecar. I, tal com havia arribat, va desaparèixer per la finestra. De nou a fora, encara va dir “fes bondat, Marina”, i se’n va anar, deixant les seves petjades sobre la neu resplendent.

I així va ser com la Marina va començar a visitar en Vladimir. En Vladimir tenia el despatx una mica més enllà de l’arbre màgic, just abans d’arribar a la sala de visites, i era un dels pocs homes que corrien per Malutka, encara que no hi vivia. La primera vegada, a la Marina li va costar una mica de trobar, perquè no havia anat mai tan lluny de la seva sala. Tal com li havia dit la Nàstia, la porta estava ajustada, i se’l sentia remugar des de fora. En treure el nas va veure, a sota d’un potent flexo, un home amb visera i maneguins inclinat damunt la taula, gairebé colgat per les piles de documents que arribaven al sostre. Quan tenia el rampell, en Vladimir repicava algun paper amb un tampó per deixar-lo després estabornit al damunt d’una altra pila. La Nàstia deia que aquell home s’havia tornat boig de tant remenar paperassa, i algú assegurava que tenia a
4


veure amb les desaparicions dels nens. Per això, a la Marina se li va acudir que ell havia de saber què hi havia més enllà de la tanca, i que li convenia no perdre’l de vista. En aquell moment, la vella porta del despatx va cruixir, i en Vladimir va aixecar ràpidament els ulls. La Marina va fugir espantada, fent aixecar les rodes del caminador pels revolts del passadís, emportant-se per davant tants estenedors com trobava. Per sort, va poder arribar a la seva sala, convertida en una gran bola de llençols humits, i es va fer fonedissa entre la indiferència dels seus companys.

Uns dies més tard, un matí que es preveia com qualsevol altre, la Marina seia al seu caminador, meditant entre el son i la vigília les paraules de la fada. Pensar és el que més feia entre àpat i àpat, perquè les joguines que hi havia exposades a la sala de jocs no baixaven mai dels prestatges. De cop, però, la porta de la sala es va obrir amb tanta força que es va estampar a la paret, i més d’una criatura va embrutar el bolquer. Sota cinquanta capes de roba i un barret pelut hi somreia l’ Olga, amb un enorme reproductor de cedés sota el braç. La cuidadora que acabava el torn gairebé la va atropellar en sortir, marxant amb els seus escarafalls passadís enllà.
-Prepareu-vos, nens! Avui és el meu aniversari!-va cridar l’Olga mentre endollava l’aparell.
A la Marina, el ritme que va començar a sortir d’aquell trasto li va entrar per l’estómac, li va anar pujant per l’espinada, i com més s’accelerava, menys es podia resistir a moure’s: un peu primer, una espatlla després, el cap més tard. Va arrancar una frenètica melodia, i els nens van veure, estupefactes, com la seva cuidadora tapava la
5


làmpara de llàgrimes amb un mocador i la feia voltar, convertint la sala en un firmament
que se’ls enduia. A la Marina li semblava que era dintre de l’arbre màgic! Al centre de la pista l’Olga ballava, amb una agilitat sorprenent, aquella música que els perforava el
cervell i que alhora els feia tan feliços. Al seu voltant hi giraven tots els caminadors,
girant també cadascú sobre el seu eix, creant un univers perfecte.
Però la música va parar en sec. Davant del reproductor, amb posat soviètic, hi havia la directora amb l’endoll a la mà. Al seu costat, la cuidadora de l’altre torn somreia complaguda.
-Prepara la Marina, Olga- va dir secament la directora- Té visita.
Al cap de tres minuts i trenta-tres segons, la Marina va sortir disparada de la seva habitació a coll de l’Olga, amb el cap rebotant-li sobre aquella espatlla tan flonja. Li havien posat la roba de les grans ocasions: les mitges blaves que picaven, el jersei de punt blanc i, esclar, la boina groga. L’Olga li havia hagut de canviar el paquet, perquè, després de l’avís, el ventre de la Medina s’havia buidat com si algú n’hagués tibat de cop la cadena. “Tranquila, princesa, no tinguis por, tu tranquil·la, tu tranquil·la!” -cridava tot corrents la dona. La Marina va veure passar fugaçment l’arbre màgic, i després el despatx mig obert d’en Vladimir, fins que la porta de la sala de visites les va aturar. A l’altra banda del vidre glaçat algú s’estava esperant.
Bon dia a tothom!- Va dir l’Olga traient el cap amb el seu millor somriure. Plantada al mig de la sala hi havia la directora, que li va indicar amb un cop de cap que posés la Marina amb els altres nens, damunt la gran catifa. Amb un altre cop de cap,
l’Olga va entendre que havia de desaparèixer.
6


Que petita que se sentia la Marina arran de terra! I per què havia hagut de marxar, l’Olga? Al seu voltant, també sense caminador, hi havia tres nenes més, un nen
que mirava guenyo i algunes joguines escampades. Els coneixia de vista, eren d’altres
sales. La Marina es va aferrar a un osset mig estripat que corria per allà i va començar a mirar al seu voltant.
Al costat de la directora hi havia dues torres humanes amb cara d’haver-se perdut. A la Marina li va sobtar que ell portés pantalons curts, i també uns esclops de goma amb mitjons. La dona portava un impermeable cordat fins a dalt que tampoc no devia abrigar massa. Segurament venien d’un lloc on feia molta calor, i molt llunyà, o almenys això semblava per la cara de cansats que feien. Els hauria portat un ocell de ferro? – rumiava la Marina- I els altres nens, què hi feien, allà?
No, aquells gegants no podien pas ser els seus pares. Si ho fóssin, l’haurien reconeguda. Enlloc d’això, la parella va començar a caminar sense rumb per la catifa, mirant de no trepitjar la canalla. Ella semblava buscar algú, ell aixecava els nens i els sospesava. De cop, el nen va arrancar a plorar a ple pulmó. La directora li va començar a sacsejar mecànicament un sonall al davant, però això no feia més que reactivar el plor. Com que la parella de visitants seguia passejant sense fer-li massa cas, la Marina va intervenir.
-Què et passa?- li va dir- Que t’ho has fet a sobre?
El nen va parar de plorar en sec i es va mirar la Marina de dalt a baix. “Tu deus ser nova, oi?” –va dir- “Amb tantes nenes no hi tinc res a fer” - va continuar- “El que vull és que es fixin en mi, però no en els meus ulls. És que no m’has vist els ulls? Per
7


això ploro. No tanques els ulls, tu, quan plores? Jo ploro cada vegada.”
Abans de poder dir res, unes mans gegants van agafar la Marina per sota les aixelles i la van enlairar fins a trobar-se cara a cara amb l’home dels pantalons curts. De
tan a prop, semblava un monstre de pell lletosa. Amb les ulleres a la punta del nas, anava examinant la Marina escrupolosament, com qui busca les set diferències.
-Que bufona que és!- va dir la seva dona aconstant-s’hi- Com es deu dir? Vaig a preguntar-ho!
-A veure com estem de dents…- va dir llavors ell, tot ficant un dit a la boca de la Marina. No ho hauria d’haver fet, allò. Una arcada imparable va pujar de l’estòmac de la nena, fent sortir a pressió la llet amb farinetes encara per païr. Tot i que l’home va estirar ràpidament els braços, la vomitada ja l’havia recorregut de dalt a baix, gotejant-li sobre els esclops. No els va tornar a veure, la Marina, aquells impostors.


L’endemà del desastre, la Marina va tornar a visitar en Vladimir al seu despatx. Una bona estona abans d’arribar-hi ja se sentia aquell tampó repicant frenèticament i, quan va mirar per l’escletxa de la porta, el va veure molt enfadat. La Marina va agafar amb força l’osset de peluix que encara conservava i va entrar lentament, com una formigueta, fins a posar-se davant la taula. Des del seu lloc estant, l’oficinista boig només li podia veure la boina.
-A la cua!- va cridar en Vladimir abocant-se damunt la nena. La Marina es va girar per mirar darrere seu. No hi havia ningú. Quan es va tornar a girar, en Vladimir
8


havia agafat una carpeta marró que li brandava davant del nas. A la cua, a la cua!!!- insistia. La Marina no entenia res. L’havia d’agafar, la carpeta? Llavors en Vladimir es va aixecar i es va enfilar amb parsimònia a la seva cadira, perdent-se en la foscor de més amunt del flexo. Només se li veien les cames tremoloses, tot i que se’l sentia parlar entre dents. Va tornar a baixar com una tortuga poruga, sense la carpeta, es va espolsar les mans i mirant la Marina encara li va tornar a dir: “a la cua!”

I van anar passant els dies i les bugades, i les farinetes, i la neu que tot ho ensopia. I la Marina va anar entenent el que volia dir en Vladimir: caldria saber esperar. Però ja no quedava gaire temps, el cap d’any s’acostava. Hi havia dies, o estones, en què el record del que li havia dit la fada l’omplia d’una sobtada alegria, i d’altres en què el mateix record la desesperava. I si havia deixat marxar els seus pares? Gairebé sense voler, anava apreciant de nou aquella aclaparadora rutina , per si l’havia d’acompanyar gaire temps més.

Però, un bon dia, en obrir els ulls, la Marina es va trobar de nou a la sala de visites. Eclipsant els llums del sostre, va aparèixer la cara riallera de l’Olga fent-li festes. El plor penetrant que l’havia despertat, i que li resultava tan familiar, era el del nen guenyo, que estava en plena apoteosi. La directora el volia fer callar amb un sonall, hi havia joguines escampades per la catifa, la calma tensa, tot era el mateix que l’altra vegada. Tot, menys una de les altres nenes, que era nova, així com la parella que seia a l’altra punta de la sala. Feien una impressió curiosa, asseguts
9


en cadiretes infantils, amb els genolls tan amunt. Anaven ben vestits, ella s’esforçava en
semblar jove i ell es barallava amb el mòbil. Per a la Marina, era com si algú li volgués donar una altra oportunitat, i no la pensava desaprofitar. Es va col·locar bé la boina i va avançar decidida a trobar-los. Encara que la Marina a penes gatejava. Més aviat arrossegava les cames fent anar els colzes, com si sortís d’una trinxera.
Quan encara no havia recorregut, amb prou feines, uns quants centímetres, la mare en potència es va aixecar i va anar cap a ella. Se la veia decidida, també. Feia bona olor, i com més s’acostava més somreia. Quan la va tenir a tocar, la Marina va aixecar el cap tant com va poder, però ella va passar de llarg per agafar el nen que plorava.
-I a tu què et passa?- li va dir gronxant-lo afectuosament. El nen va afluixar el to del plor i, expert com era, el va mantenir latent una bona estona. Llavors ella el va girar cap a l’home, encara assegut.
-Mira, un nen- li va dir.
La Marina va fer veure que es fixava en un joguet atrotinat que li havia sortit al pas, una mena de casa-piano d’on apareixien animalons per sorpresa. Amb els anys aprendria que d’allò se’n deia dissimular. Però aquelles mascotes estúpides semblava que sortien a riure’s d’ella. Com trobava a faltar l’ós esparrecat! Per això es va tombar de panxa enlaire, per mossegar-se el peüc.
-Hola, Marina- va sentir que algú deia en aquell moment. Era la Jeanine.


10


La Jeanine era una dona alta i forta, encara jove, a qui agradava fer pastissos de poma i àlbums de retalls. El dia que, a la sala de visites, la va agafar a coll , per a la Marina van començar les dues millors setmanes de la seva vida. Cada dia la Jeanine la venia a veure, una estona al matí i una estona a la tarda. No hi estava acostumada, la Marina, a tanta dedicació. Per això, cada cop que la veia entrar per la porta, el primer que feia era mirar si al seu voltant hi havia algú més. Però no, només eren per a ella els
jocs, les bromes, els contes i les rialles. La Jeanine sempre venia acompanyada de la seva mare, el seu fidel retrat anys a venir, que es quedava les dues hores de la visita fent mitja en un racó de la sala. La Marina es preguntava de vegades quan vindria l’home, si és que havia de venir, perquè allò cada cop s’acostava més a una família. Tampoc hi volia pensar massa. Va decidir que la bufanda que feia la mare de la Jeanine era per a ell, i que ja vindria quan estigués acabada. A més, una fada també es pot equivocar, o, si més no, tenir un mal dia.
Però, al cinquè dia de conèixer la Jeanine, durant la visita de la tarda, la porta de la sala es va obrir i va aparèixer la Nàstia a coll de l’Olga. La Marina la va rebre amb un esgarip d’alegria, encara que la Nàstia no semblava tan contenta. “Segur que l’acaben de despertar”, va pensar la Marina. N’estava tan orgullosa, de la seva amiga, i de poder-la ensenyar a la Jeanine!
-Ja veuràs que bé que ens ho passarem- va dir la Marina a la Nàstia- La Jeanine és molt…
-Molt grossa!- va dir la Nàstia mirant-se-la des del terre- Aquesta és la que t’ha de portar més enllà de la tanca?
11


Tot i així, la Nàstia va seguir venint cada dia, i va poder comprovar que la
Jeanine, a part de grossa, era un pou de sorpreses. Amb la roba que es treia quan venia del carrer dibuixava uns curiosos personatges damunt la catifa, que feia moure i parlar per explicar històries inventades. Amb els cabdells de llana de la seva mare improvisava perruques i bigotis de colors, i d’altres vegades els llançava per tombar unes bitlles fetes amb peces de construcció.

El cap d’any s’acostava, i a la Marina cada vegada li preocupava menys que tot allò no acabés de coincidir amb el que li havia anunciat la fada de l’arbre. Qui sap, potser era més preocupant veure fades pels passadissos. Si hagués sabut parlar, ho hauria preguntat a una persona més viscuda, segur que no faria més que confirmar-ho. En tot cas, la Marina ja estava a punt per travessar la tanca de la mà de la Jeanine. I per això dedicava les últimes hores al Malutka a mirar, com si fos la primera vegada, tot allò que segurament no veuria mai més: les ratllades del seu caminador a la sala de jocs, la llum blanca de la neu a les finestres, l’entramat permanent d’estendors, la falda acollidora de l’Olga, i, sobretot, la Nàstia. Li agradava imaginar que anirien plegades al país de la Jeanine, o bé que la Nàstia també trobaria la seva pròpia Jeanine, i que les dues jeanines es coneixerien, i que es telefonarien i quedarien per berenar.

I va arribar el Cap d’Any. Com que era festa grossa a la Ciutat de Gel, al matí al Malutka havien deixat dormir els nens més del compte, i no hi havia hagut visites. I a
12


la tarda, la Marina encara esperava amb més ganes l’arribada de la Jeanine, encaixa-
da al seu caminador. Però semblava que la gran tempesta que s’acostava la feia anar tard. I la va esperar i esperar, mentre la llum anava marxant rere els vidres de la sala de jocs. L’electricitat dels núvols s’encomanava als altres nens, i a l’Olga també, i tots plegats cridaven més del normal.
Quan gairebé ja havia passat el temps de visita, la Marina es va adonar que la Nàstia no hi era, i va entrar, sense que l’Olga la veiés, al dormitori per despertar-la, no volia que la renyéssin. Però al llit de la Nàstia només hi havia el matalàs sense llençols,
d’on la forma del seu cos menut estava a punt de desaparèixer. A fora, la tempesta ja feia tremolar els finestrals .
La Marina va sortir corrents i es va plantar davant l’Olga, que va fer veure que no la veia. La porta de sala era oberta, i la Marina va fugir volant pel passadís, mentre els llums del Malutka lluitaven per no apagar-se. Els llençols estesos semblaven fantasmes, i l’arbre màgic, sense les llumetes, un encaputxat gegant. Va arribar davant la porta d’en Vladimir, i li va semblar que, a dins, algú cantava. La Marina hi va entrar a poc a poc, i el va veure amb el cap i els braços damunt la taula, agafat a una ampolla. Amb un dit acompanyava aquella espantosa cançó que, alguna vegada, ja li havia sentit xiular. Tot el despatx era ple de papers escampats i feia una olor forta. La finestra del fons, fins ara oculta per una espessa cortina, batia com endimoniada. En veure la Marina, en Vladimir es va aixecar com va poder de la cadira. “Bon any!!!” va cridar amb veu rogallosa i aixecant els braços. De cop, la finestra va cedir a la fúria de la tempesta i es va obrir de bat a bat, formant-se un gran remolí de vent, neu i carpetes. Al
13


bell mig, en Vladimir, , cantava fora de sí amb els braços estesos:
-“Bon any, els ocells cauen, bon any, els ocells cauran…”
De sobte, la Marina va saber que havia de pujar a la torre del Malutka sense perdre ni un minut. L’escala de caragol començava just al davant del despatx d’en Vladimir, mig amagada per un de tants estenedors, com li havia explicat un dia la Nàstia. Al peu de l’escala, la Marina va mirar amunt i va empassar saliva en intuir l’enorme foscor que tenia al damunt. Era el moment de començar a caminar.
El primer que havia de fer era sortir del caminador, cosa que va aconseguir ajudant-se amb els braços, on hi tenia tota la força que li faltava a les cames. Agafada al primer barrot de la barana, s’hi va anar enfilant, posant una mà sobre l’altra i així va poder alliberar els peus. Llavors es va deixar lliscar barrot avall fins que va ser de genolls a terre. Posar-se dreta va ser estrany: enlloc de cames semblava tenir dues molles que la feien ballar en totes direccions. Ho hauria trobat divertit, de no tenir tanta pressa. Quan va aconseguir un cert equilibri, va posar la panxa damunt del primer graó, un genoll, i l’altre després. Ja havia pujat el primer graó. Només en faltaven noranta-nou.
Va ser una pujada llarga i penosa, i la tempesta, cada cop més violenta, li anava recordant que, tot i no saber per a què, el temps s’acabava. La Marina anava avançant lentament però metòdica: genoll, panxa i amunt, genoll, panxa i amunt … Per mantenir la moral alta, procurava pensar només en el graó que tenia al davant, però hi havia moments en què perdia tota noció d’on era i de quanta estona feia que pujava. Fins que els llamps que de tant en tant il·luminaven l’últim pis li deixaven veure que cada vegada
14


era més aprop.
En arribar a dalt, la Marina es va estirar uns moments al terre, mentre el seu estómac manxava descontrolat per recuperar l’alè. Al voltant d’aquella sala rodona, els finestrals trontollaven, i, al sostre, una làmpara apagada es gronxava amb el vent que aconseguia entrar. De cop, silenci. La tempesta havia amainat.
La Marina va gatejar fins a la finestra més propera i, agafant-se a l’ampit, es va posar dreta. Amb una mà va fer una rodona transparent al vidre i va enganxar-hi el nas. No es veia absolutament res. El Malutka ja s’havia quedat a les fosques, i la lluna no gosava ni sortir. Llavors, on tenia l’altra mà, va tocar alguna cosa que amb prou feines podia veure. En agafar-ho, va sentir un soroll familiar. S’ho va acostar a la vista i va descobrir una una capsa de llumins feta servir, amb un ocell de ferro de color blau dibuixat en una cara, sota el nom de Rimbek . La Marina la va obrir, va agafar un llumí i el va encendre.
Una llum encegadora va sortir de la torre del Malutka, talment com un far, i es va fer pas entre els núvols negres, descobrint-ne totes les formes i relleus. Lentament, el cel es va anar obrint. Per sobre de l’aigua brillant del mar, la Marina va veure, volant majestuós en cercles, l’ocell de ferro. Va ser un moment, només, perquè de seguida va tombar les ales i va baixar travessant la boira.


L’endemà a la tarda, la Marina va sortir disparada de la seva habitació a coll de l’Olga, amb el cap rebotant-li sobre aquella espatlla tan flonja. Li havien posat la roba
15


de les grans ocasions: les mitges blaves que picaven, el jersei de punt blanc i, esclar, la boina groga. “Tranquila, princesa, no tinguis por, tu tranquil·la, tu tranquil·la!” -cridava tot corrents la dona. La Marina va veure passar fugaçment l’arbre màgic, i després el despatx mig obert d’en Vladimir, fins que la porta de la sala de visites les va aturar. A l’altra banda del vidre glaçat algú s’estava esperant.

















16

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Enric Vilalta

6 Relats

5 Comentaris

5800 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
vilaltapons.enric@gmail.com