L'oblit

Amb les mans rugoses, tremoloses, i el cos lleugerament cot. La mirada trista, llunyana, i envellit pel temps, l'avi camina penosament pel passeig a la vora del riu.
S'atura de tant en tant, els seus ulls miren al seu voltant, per recordar, quantes diades, quantes alegries, records d'infantesa…
Com rodolaven les rialles de boca en boca, mentre aquells cossos petits s'amagaven darrera dels arbres. Les vegades que va passar per aquell passeig amb els seus pares el dia del Ram, els dies de col·legi amb els amics, amb l'Anna quants cops vàrem parlar d'amor asseguts a aquell banc.
Ai! pensa, qui tornes al ahir, quan el meu cos era jove i el meu cervell podia rimar paraules d'amor, qui tornes al ahir quan encara podia sentir, riure, ser feliç al costat de la meva estimada.
Recorda que moltes vegades li han dit que el passat no tornarà mai més i que ha de viure el avui, però quin avui?. El avui d'un cos desgastat, ple de malalties, de deliris, com pot fer un estat així perdre els grats records del ahir.
Un llàgrima tèbia rodola molt lentament, mentre els seus ulls enrogits es tanquen tan sols per uns moments. Desprès continua caminant, a poc a poc, amb l'esperança que els records tornin a ell, i mantenir viva la seva esperança d'un demà no gaire llunyà, al costat del seu amor perdut.