L’Oblit del Cacao

L’Oblit del Cacao
El silenci de l’apartament era intolerable. Cada paret, cada ampolla buida, m’escridassava amb la seva inutilitat. Necessitava aire, necessitava que el món m’insultés en directe.

Però el meu vici era un tirà més efectiu que els meus creditors. L’última capsa de cigarrets, comprada amb una de les meves últimes monedes lamentables, estava buida. Em vaig posar en moviment, no per necessitat, sinó per avorriment, per molestar el món amb la meva presència i recordar-me que encara hi era.

A l’ascensor del meu edifici de luxe — miralls nets, silenci car — em vaig observar amb una minuciositat clínica. Ulls enfonsats però arrogants. Pell cansada, encara exclusiva. Un home que ha perdut tot menys el menyspreu. Vaig somriure. L’única expressió que no m’han pogut embargar.

El carrer. Quin espectacle de mediocritat. Cares inútils que es resignaven a la seva misèria sense ni intentar disfressar-la de spleen, estil o qualsevol cosa que semblés digna. Tot plegat un circ de patètics imitadors de la vida. Vaig caminar amb el posat de qui suporta una tortura pública amb la gràcia que ells mai coneixeran; cada mirada m’insultava, i jo els retornava menyspreu amb interès mesurat.

I llavors la vaig veure. No el que buscava, sinó un establiment que oferia un insult directe a la meva sensibilitat. “Cacao Diví”. Una xocolateria de nou-ricisme insuportable, amb lletres cursives i un excés de fusta noble. Un temple al plaer immediat que jo menyspreava.

Però la meva ment, en la seva metamorfosi orgànica, em va trair. Recordava el gust. No la merda barata del meu apartament, sinó l’aroma densa i fosca que em transportava als lofts de Berlín, quan era un pou sense fons i no un forat sense sortida.

Vaig entrar.

L’Atac dels Sentits
Olor: L’aire em va colpejar. No només cacao torrat, sinó sucre, canyella i, el pitjor de tot, felicitat barata. Una bofetada sensorial. La gent reia, bevia xocolata calenta, i les seves cares il·luminades em donaven una avorrida certesa sobre la misèria de la seva existència simple.

Vista: Darrere del taulell, les trufes. Negres, vermelles, tacades d’or comestible. Una col·lecció que em recordava la meva pròpia, ara reduïda a ampolles buides. Vaig assenyalar un bombó a l’atzar, petit, negre intens, sense sucre. La meva última afirmació de superioritat.

La dependenta, excessivament entusiasta, em va somriure amb un optimisme que semblava una agulla clavada directament al cervell. Els seus ulls brillaven amb una llum que jo no podia suportar; l’energia que irradiava era una ofensa personal.

— Bon dia! — va esclatar ella — . Avui és un dia meravellós! Tot pot millorar!
Vaig bufar-li un moc que gairebé va tacar el taulell.
— El teu dia no m’interessa — vaig dir, fred com el marbre.
Ella va somriure, com si l’odi fos només una opinió.
— No és genial quan tot sembla tan perfecte?
— Patètica — vaig respondre, girant-me cap a les trufes.

Ella va deixar el bombó davant meu; jo el vaig agafar sense mirar-la. El cos encara sabia què fer, malgrat tot.

L’Acte de Consumició
Tacte: La closca era llisa, freda. Perfecta. Quan vaig prémer, el cruixit va ser massa pur per al meu món de cendra. So d’una promesa trencada.

Gust: La cobertura fosca i amarga va ser la primera impressió: terra, misteri, allò que no s’aconsegueix. Sota la closca, praliné suau. Sucre. Dolçor.

Desastre: Dolç i amarg es van fusionar en un sacrilegi. Cap control. La xocolata, en lloc de plaer refinat, es va convertir en el meu forat. La melangia i l’èxtasi d’aquelles nits interminables em van inundar. Suor freda. No era la xocolata, era el record del que havia perdut, fonent-se al paladar. Massa… massa llibertat.

Vaig escopir el tros al terra de fusta, ignorant les mirades.
“Aquesta sèrie, aquesta data, aquest forat de merda… és teu,” vaig dir a la dependenta mentre sortia.
“Jo no accepto les imitacions.”

© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. Aquest text