Lluent estel

Agafo amb força el pinzell i aviat començo a pintar en el llenç. Primer haig de fer el fons. Fosc. Només un color, res més. Podria fer servir un pinzell més gruixut perquè no hi ha manera d’equivocar-me. No ho faig, però. Vull traços prims. Vull trigar. Vull gaudir del moment, sentir. I és de nit, puc fer-ho. L’única llum que entra ve dels finestrals de l’habitació. Fora, la imatge que observo cada vegada que el sol s’amaga i la foscor apareix. Per què l’anomenem foscor si no és total? Encara hi ha la llum dels estels.

En acabar el fons, escullo un altre color. És una mica més clar. Amb cura, vaig traçant corbes a diferents espais, tot deixant buit el centre. Dibuixo formes arrodonides. Intento que semblin suaus, lleugeres, febles, potser. No soc expert. Em costa. Però, a poc a poc, van agafant el significat que vull. Núvols.

Aixeco la mirada cap a la finestra mentre rento el pinzell. S’assembla prou. Puc dir que me n’estic sortint tot i ser un novell. Però no he acabat, ho sé. Res no està assegurat, encara tot pot espatllar-se. Torno a passar la punta del pinzell per un dels gots de pintura. Ara sí, ara toca el color més lluminós. Ja preparat, dibuixo en el centre que havia deixat buit. Una circumferència. La faig difuminada, ocupant molt d’espai; petita, però molt plena: un estel molt lluent, més que qualsevol altre. És el que tinc al davant. És l’estel que amb la seva llum il·lumina tota la meva habitació, que entra pels meus finestrals per molt ben tancats que estiguin.

Brilla massa. Més del que puc suportar. Me n'adono ara. Miro al meu voltant. A la taula hi ha un pot, obert i buit, la tapa està al costat. Els agafo i m’apropo ràpidament a la finestra. Llavors, alço el pot. Espero uns segons, però ja no puc més. Veig que l’estel és dins i el tanco. I en aquell moment és quan, per fi, la seva llum s’apaga.

És quan, per fi, hi ha veritable foscor.