La rosa de l'eternitat

—Crec que ja és hora d'explicar-te aquesta història —l'àvia va assenyalar el tamboret davant seu—. Si us plau, seu i intenta prestar la màxima atenció possible —el to de la seva veu va canviar lleugerament, més pausat, més seriós—. Això que diré ara no és una llegenda qualsevol, és el relat que ha acompanyat el nostre poble des dels seus inicis. Ha passat de generació en generació amb l'objectiu que no quedi com paraules dites en va, amb l'esperança de poder descobrir que no és només una llegenda, sinó que va ser una realitat…

Des d’aquell dia, les paraules que havien sortit de la boca de la meva àvia van clavar-se com punyals a la meva ment. Any rere any la mateixa història em perseguia. “Com que ‘poder descobrir que va ser una realitat’?” Encara recordo el que em vaig preguntar en sentir allò. I sent tan sols un nen, vaig decidir què volia fer amb la meva vida: volia ser jo qui descobrís que aquells fets havien passat. Jo. Ningú més. Costés el que costés.

—Sabies que per aixecar el nostre poble com el coneixem ara, va ser necessària una rosa? L'anomenen la rosa de l'eternitat.

Vaig abaixar el cap davant el que havia dit l'àvia.

—La rosa de l'eternitat… —vaig xiuxiuejar. Cada vegada tenia més dubtes, el meu cervell mai no havia anat tan de pressa. De sobte, vaig apujar la mirada i vaig parlar de manera inconscient—. Per què ‘de l'eternitat’?

Ella, satisfeta amb la meva pregunta, va somriure.

—Això t'ho explicaré més endavant. Poques vegades és bo començar les històries pel final.

Aquest va ser l'inici de la meva necessitat de trobar-la, de trobar aquella rosa. I a mesura que avançava la llegenda, s'anava intensificant més.

—Fa molts i molts anys, el poble i les persones que hi vivien van presenciar una sèrie d’esdeveniments devastadors que van arrencar les vides que hi havien format sense previ avís, com flors arrencades per l’arrel —l’àvia va esperar uns segons abans de continuar. Jo li dedicava atenció total—. Els grans i densos núvols grisos van aparèixer de cop i volta eliminant els raigs de sol que abans il·luminaven els seus dies... La població no va trigar a alarmar-se, però una imparable tempesta aviat arribaria, sense deixar-los ni tan sols respirar. No van poder fer res més que observar per la finestra i resar perquè allò s'aturés.

—Però no va passar —la vaig interrompre.

Va assentir amb una mirada tendra, la que sempre em dedicava, però aquesta vegada, amb un rastre de tristor afegida.

—No va passar. El riu va desbordar. Van veure com tot pel que s'havien deixat l'ànima s’enfonsava. Algunes cases van caure i, amb elles, famílies senceres —vaig veure com prenia un sospir i tancava els ulls momentàniament. Jo m’imaginava l’escena, la veia. I, aleshores, entenia la seva necessitat de prendre's aquells segons—. No van poder sortir durant setmanes. Cada cop menys menjar, més fam. Més de la meitat de la població no va aconseguir sobreviure i una gran part de la que sí que ho va fer havien perdut l’esperança i van marxar cap a altres llocs. Van quedar-s’hi poc més de dues desenes d’habitants. Aquests van lluitar amb la poca força que els quedava per intentar erigir de nou el que la tempesta s’havia emportat, per intentar retornar al poble aquella essència que el caracteritzava i que ells tant havien estimat.

Hi havia una pregunta que no em sortia de la ment i no la vaig amagar:

—Però, tenien prou condicions per sobreviure després del que havia passat?

—No —va negar amb el cap—. No en tenien. Cada dia abandonaven més habitants, alguns no per voluntat pròpia. Però un d'ells, dels que encara resistien, va adonar-se d'una estranyesa que havia aparegut al seu voltant: una rosa havia començat a florir —va passar a parlar amb un somriure—. Va ser més que una rosa. Va donar-los el que els faltava per mantenir-se i continuar amb el propòsit que tenien. Va ser la mostra física que els indicava que allà sí que hi havia vida i, per això, la van cuidar, la van fer créixer alhora que ells reconstruïen el poble. Van trigar anys, gairebé dècades, però ho van aconseguir. Els fonaments que s’havien debilitat tornaven a enfortir-se, les cases que havien estat destrossades van tornar a semblar acollidores, tot i que ja no pertanyien a ningú, i de nou, els carrers et convidaven a passejar-hi. Els colors grisos, que tothom creia que guanyarien la batalla, la van perdre.

Va haver-hi uns segons de silenci.

—I la rosa? Per què ‘de l'eternitat’? —vaig tornar a preguntar.

—La rosa seguia intacta, lluint més que mai. Es diu que els va entregar vida eterna perquè ells poguessin aixecar tot una vegada més. Si no, no haurien sobreviscut, era impossible.

—Van quedar-se aquí, oi?

—Van marxar —vaig mirar-la amb incredulitat—. No podien quedar-se perquè els recordava a totes les persones que no havien pogut sobreviure, persones que ells coneixien i amb les que havien crescut. Van reconstruir el poble abans d'anar-se'n perquè no veien just que l’esforç de tota una població quedés en res, ni que el seu passat fos esborrat d’aquella manera. Però van marxar desitjant que, amb el pas dels anys, el poble es repoblés. I així va ser. Aquí estem ara nosaltres…





Aviat vaig començar amb la recerca de la rosa, la qual no va ser gens fàcil. El primer pas va ser demanar a altres que m'expliquessin la llegenda, vaig pensar que així trobaria si hi havia diferències en la manera en què es transferia. En veure que, sorprenentment, no n’hi havia cap, vaig canviar de mètode. Llavors, vaig intentar comptar totes les roses del poble que veia, indicant-les en un mapa amb un número cadascuna. Només van ser necessaris un parell de dies perquè m’adonés que moriria abans d’acabar el recompte. A més a més, totes semblaven normals, cap no tenia res d’especial. Al final, una mica desanimat, vaig tornar a modificar el mètode, i aquí va arribar l'etapa de descobrir, de llançar-me a l'aventura. Tenia clar que no trobaria res en llocs que ja havia trepitjat abans, així que vaig sortir de les fronteres conegudes per a mi per provar sort. Aquesta vegada sí que vaig triomfar. Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb gent que sabia més d’aquella història que m’havia explicat la meva àvia anys enrere. Van donar-me consells i ànims per, finalment, recomanar-me visitar un lloc que, segons ells, era molt especial i que potser m’ajudaria.

El camí que m’havien indicat seguir va ser llarg i totalment nou per a mi. M’era impossible no mirar d’una banda a l’altra tota l’estona. Vaig pensar que tant de bo hagués passat abans per allà, perquè era bonic, bonic de debò. Era d’aquells camins que pots recórrer mil vegades sense cansar-te mai. La caminada va ser extensa, havia de pujar fins al cim de la muntanya. Vaig arribar-hi amb la intenció de gaudir de les sorprenents vistes que tenia davant meu. I ho vaig fer en silenci durant uns minuts, fins que una dona, bastant jove, va aparèixer donant-me una càlida benvinguda abans de fer-me un parell de preguntes que vaig contestar amb calma. Al final, va indicar-me com arribar al lloc que estava buscant.

Des del principi em va semblar un racó perdut i llunyà, una petita casa que feia servir un grup de persones per reunir-se i parlar sobre la llegenda. Qüestionaven el que ja sabien i aprofundien en el significat de cada paraula, tenien una gran capacitat per endinsar-se i endinsar-te en la història. Vaig creure que de tot plegat podia treure aquella informació que em faltava i que m’era imprescindible. Per aquest motiu, la meva estada s’hi va allargar més del que havia previst inicialment. Em va servir com font d’aprenentatge, però també perquè un fort sentiment comencés a fer-se present dins meu en veure que no era l’únic que buscava respostes, que buscava demostrar que no era només un relat inventat. “La rosa els va entregar vida eterna perquè ells poguessin aixecar tot una vegada més.” Tots els matins em llevava amb aquelles paraules. Si allò era cert, si la rosa et concedia eternitat, jo també volia tenir la possibilitat de sentir-la. Volia que la meva vida fos eterna, diferent a la de la resta.

Vaig conèixer algú que, com jo, buscava la rosa. Vam fer-nos amics sense gaire esforç. Ell era molt amable amb mi, responia tots els dubtes que jo pogués tenir. La veritat és que semblava anar deu passes davant meu i això va anar canviant a poc a poc la meva opinió sobre la situació. Els primers mesos l’admirava. Si jo m’havia esforçat bastant, ell ho havia fet el triple. Si jo tenia una quantitat d’informació considerable, ell en tenia més. Si jo creia que realment anava avançat, ell va arribar per donar-me un gran cop de realitat. Al principi, jo ho veia com un avantatge, però aquella admiració que sentia cap a ell, va anar convertint-se en enveja amb el pas del temps; no podia suportar la idea que ell arribés al meu objectiu abans. Allò em va portar a mantenir-me despert a les nits, esperant que anés a dormir. Quan jo estava segur que no em podia veure, remenava els seus fulls, els seus escrits. Aleshores, vaig adonar-me que moltes de les respostes que ell m’havia donat no eren correctes, se les havia inventat. No em vaig sentir traït perquè, al cap i a la fi, jo vaig fer una acció semblant en marxar d’allà amb les seves coses. Vaig obligar-lo a quedar-se darrere meu, amb res, i jo vaig allunyar-me sense mirar enrere. Però tampoc no em vaig sentir traïdor, perquè ell hauria fet el mateix.

En aquells fulls nous, vaig aconseguir, per primera vegada, una ubicació. Va ser com poder marcar la x en un mapa del tresor que feia molt de temps que guardava. L’emoció va esclatar i sense pensar-m’ho gaire, vaig encaminar-me cap allà. Aquell noi no només anava deu passes davant meu, sinó que estava a un sol pas del final, de tenir la resposta definitiva al seu abast.





Vaig obrir els ulls. La rosa estava allà amb mi, un gran nombre d’arbres l’envoltaven, com guardians que la custodiaven. Els raigs de sol arribaven des de dalt il·luminant tot el petit cercle que hi havia format, sobretot il·luminaven el centre, a la rosa. Vaig aproximar-m’hi a poc a poc, no volia córrer, no després de tot, no calia. Mentre m'apropava, els records amb l’àvia i les converses amb ella van apropiar-se de la meva ment. Vaig desitjar que ella estigués amb mi i pogués gaudir d’aquell moment tant com ho estava fent jo. Era la recompensa a tot el meu esforç. Vaig passar els dits pels suaus pètals vermells, després per les seves afilades fulles verdes i, finalment, vaig tocar les seves espines amb la punta del dit. Punxaven, però no era res que no fos suportable. De veritat que aquella rosa podia donar-me vida eterna? Vaig envoltar la tija amb la meva mà, agafant-la amb força. Quant s’alegrarien els del poble en veure’m arribar-hi amb la rosa? Vaig formar un somriure mentre m’imaginava l’escena i, amb el meu cos ple d’emoció i orgull, vaig estirar de la tija, arrencant la rosa i emportant-me-la. Ara sí que vaig córrer de tornada al poble.

Mentre baixava la muntanya, van començar a caure petites gotes d’aigua, jo continuava apressant-me, no volia esperar més. A mesura que m’apropava al poble, els núvols es feien més grisos i les gotes eren més denses, les espines semblaven punxar-me amb més intensitat, però jo tenia decidit que res no m’aturaria. En travessar l’entrada del poble, vaig veure com tots semblaven inquiets per algun motiu que desconeixia i al qual no vaig donar gaire importància. Vaig posar-me al mig de tothom i, sense paraules, vaig alçar la mà amb què agafava la rosa. La primera reacció de tots va ser obrir els ulls, sorpresos. Volia començar a parlar, però no ho vaig fer, ja que ells van fer-ho abans.

—Què… Què has fet?

Vaig sentir una veu darrere meu i vaig girar-me per contestar amb entusiasme:

—He portat la rosa. La llegenda és certa i jo tindré vida eterna!

Cada vegada plovia més.

—Vols destruir el poble?

Aquella pregunta em va sorprendre. Vaig abaixar el braç que tenia alçat.

—Què…? —la meva veu va sortir fluixa— No! És clar que no!

Vaig mirar el meu voltant, tots semblaven molt enfadats. Van dir-me que jo havia tornat a causar mal al poble, que no me l’estimava, que era un egoista, que m’odiarien, em van maleir de mil maneres diferents. Volien que marxés. I jo, ho vaig fer. Vaig sortir del poble en silenci, amb el cap baix, intentant amagar les llàgrimes que lliscaven per les meves galtes. Encara portava la rosa a la mà, no la vaig deixar. Vaig caminar sense saber a on anar, així durant setmanes, mesos, anys.





Avui dia encara no m'he aturat. Pensava que en algun moment cauria i no podria continuar, que moriria. No ha passat i no puc envellir de cap manera. He aconseguit el meu desig, jo soc etern i la llegenda és certa. Però ara el que desitjo és tornar enrere i tenir en compte les conseqüències d'això, d’això que tant volia. Perquè sí, viuria eternament, però sabent que havia sigut jo qui va enfonsar definitivament el meu poble. La rosa havia fet realitat el que jo desitjava, però en lloc de convertir la meva vida en un somni, la va convertir en un càstig.