LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT

París, juliol de 1789:
Aux armes citoyens!(Armem-nos ciutadans!)
Formez vos bataillons! (Alcem el Sometent!)
Marchons, marchons, (Ardidament, petits I grans,)
Qu'un sang impur abreuve à nos sillons! (Lluitem contra els tirans!)

Allons enfants de la patrie (Tots a les armes, fills del poble)
Le jour de gloire est arrivé! (El jorn de Glòria és arribat!)
Contre nous de la tyrannie (Amb nostra causa justa i noble)
L'étendard sanglant est levé! (Triomfarà la llibertat.)
Entendez-vous dans les campagnes (Lluitem a mort amb l'opressor)
Mugir ces féroces soldats? (Vessant la sang sense dolor,)
Ils viennent jusque dans vos bras (que estem cansats de l'esclavatge!)
Ecorger nos fils, et nos compagnes.

Els carrers de París s'hi respirava un ambient totalment drogat d'eufòria que col·locava a els francesos a que, entre crits i punys alçats assaltessin la Bastilla, la presó que simbolitzava el vell sistema, aquell que tan de fam els hi havia fet passar, ara sols era un cuc al que aixafa.
Els soldats apuntaren al poble exaltat i inclòs a alguns dels seus companys, cossos mortífers caient al pati de la presó.
Les cel·les s'anaven obrint, els presoners s'anaven alliberant, sense saber que passava van continuar amb l'assalt, sols faltava el cap del governador de la Bastilla, el traïdor del marques de Launay.
El seu cap sangonós aparegué clavat en una pica, amb unes lletres ben fortes perquè s'hi pogués llegir el que escrit hi deia: "De Launay, governador de la Bastilla, deslleial i enemic traïdor del poble francés" Les llàgrimes rajaren en tanta força que parlaven, parlaven d'esperança i llibertat.



París, gener de 1793:
Aux armes citoyens!(Armem-nos ciutadans!)
Formez vos bataillons! (Alcem el Sometent!)
Marchons, marchons, (Ardidament, petits I grans,)
Qu'un sang impur abreuve à nos sillons! (Lluitem contra els tirans!)
Nous entrerons dans la carrière (Nosaltres entrem en el camí)
Quand nos aînés n'y seront plus! (Quant ja no existeixin els nostres majors;)
Nous y trouverons leur poussière (Allí trobarem les seves cendres)
Et la trace de leurs vertus. (I la petjada de les seves virtuts.)
Bien moins jaloux de leur cercueil, (No estarem tan gelosos de seguir-los)
Nous aurons le sublime orgueil (Com de participar de la seva tomba;)
De les venger ou de les suivre, (¡ Tindrem el sublim orgull de venjar-los o de seguir-los !)

El so dels timbals prenien força, cada passa que feia el rei, era un cop més fort al timbal, com més s'acostava, més fort era. El rei pujava a la tarima i amb la mirada perduda al que un dia era el seu poble va dir una cosa semblant a " Perdono als meus enemics", però entre el so dels timbals i els crits del poble, sols va sé una frase a l'aire per algú sense cap interès a escoltar-lo.
El botxí feu la seva tradició de tallar els cabells del condemnat i guardarse'ls a la butxaca, quant l'oficial donà la ordre que el botxí continues, amb un obrir i tancar d'ulls Lluís XVI, el que havia sigut el rei sol, ara sols era un cap en cabàs i un cos a la guillotina. El botxí agafà el cap del cabàs i l'aixeca ensenyant-lo a la multitud, el poble a l'auna sols podia dir una frase "Visca la Nació!". La multitud alça la vista amb la mirada al cel net i el sol resplendent i radiant de la Victoria. Sols tenien tres paraules per descriure aquell moment: LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT!

Aux armes citoyens!(Armem-nos ciutadans!)
Formez vos bataillons! (Alcem el Sometent!)
Marchons, marchons, (Ardidament, petits I grans,)
Qu'un sang impur abreuve à nos sillons! (Lluitem contra els tirans!)