Lletra al fill, després del casament

Lletra al fill petit

31 de març de 1995.

Benvolguts fills:
Avui heu arribat a la vostra llar; ja no és la teva casa, Josep Maria, sinó la vostra llar, la llar que d'aquí en més compartireu i serà testimoni de la vostra felicitat, i de tot quant us vagi esdevenint.
És molt important que cada vegada que traspasseu aquesta porta, sentiu que entreu en la vostra casa. Per descomptat als dos els vull com fills. A tu per dret natural, per haver-te engendrat, per haver contribuït, potser no tant com hauria estat el meu desig, a criar-te, a educar-te i a formar-te; i a tu, estimada, per ser com ets, però, amb lògica, potser més encara per ser la persona que va triar el meu fill per a compartir la seva vida, i també com et deia, perquè t'has fet estimar incondicionalment.
No és fàcil la convivència plena en el matrimoni; no és lo mateix que quan s'està de nuvis , sigui en la moderna o en l'antiga concepció. Sou dues persones de diferent extracció ambiental, cultural, costumista, criteris, etc. i el primordial i el més important és acomodar-vos a la vostra manera d'ésser i als vostres costums. Cosa difícil en veritat, però quan com en el vostre cas, ja teniu el principal ingredient en abundància, que és l'amor, tota la resta és més fàcil; amb bones dosis de comprensió, tolerància, paciència, i per sobretot tenir sempre present que la vostra meta principal ha de ser, i sé que ho és, l'ésser feliços per a tota la vida, constituir el que vosaltres i tots nosaltres desitgem: una parella feliç!. I això heu d'aconseguir-ho a pesar de tots els inconvenients que puguin presentar-se, i a pesar de qualsevol que d'una manera o una altra pogués enterbolir la vostra relació.
I que consti que en aquest qualsevol entrem tots nosaltres, els vostres majors, iguals o menors. Primer sou vosaltres!. No us parlo de l'amor i respecte que deveu als vostres majors, perquè sé que els dos els sentiu en abundància i generositat.
Vosaltres sou d'important. Ja no sou uns jovenets als quals cal ensenyar totes les coses; i jo potser no estigui capacitat per a fer-vos aquestes reflexions, però per això em baso en el gran amor que vos tinc, i l'experiència que proporciona la vida transcorreguda, encara que no sé si la meva és la més apropiada per a prendre d'exemple. Però sí puc pensar bé en vosaltres, i vos ho puc transmetre en l'esperança que us serveixi d'alguna cosa positiva. No permeteu que un òbol es converteixi en una muntanya que és difícil de remoure.
Sigueu sempre sincers l'un amb l'altre, en lo positiu i en lo negatiu; les diferències, raonades, poden desaparèixer, però els enganys i mentides s'engrandeixen sols i poden arribar a aixafar-vos.
Sigueu complaents i pacients amb nosaltres, els vostres pares, doncs podeu tenir la seguretat que en tots els casos, ens guia el gran afecte que us tenim; de vegades l'excés del mateix pot dur-nos a fer o dir coses que vos poden semblar inconvenients. En aquest cas, digueu-nos-ho amb comprensió, i que no hi hagi res que pugui dificultar la relació pares-fills, que és la més sagrada que hi ha en la vida familiar.
Ameu-vos molt i per sempre! Que les vostres alegries puguin ser les nostres. No permeteu que haguem de sofrir per les vostres desventures. Sé que mai arribarà aquest cas, perquè sé que vos voleu molt i entre els dos heu d'afermar aquest bufó amor, estrenyent-lo i enfortint-lo cada dia més. Begueu poc a poc cada dia d'aquella aigua endolcida pel vostre amor, i feu que poc a poc vos duri tota la vida, que ja sabeu quan llarga i bella vos la desitgem de tot cor.
Una forta abraçada del vostre pare,
Josep