Cel

Quanta pau en les teves vesprades
invitant al descans, després del atrafegat dia.
Envejo als teus molts habitants
de tantes races i colors,
alegres, triadors, suaus en els seus vols,
ferotges altres, atacant furiosos
a les seves indefenses víctimes.

Envejo la seva llibertat, la seva carència de límits
i de tu, lo que temo, son tes furioses turmentes,
tes tempestats, tes pedregades,
tes ventades depredades.
Així com m'embalessen
les teves calmes i serenes tardors
tes nits estrellades,
la lluna capritxosa
objecte de tants somnis,
musa de tantes poesies;
mut testimoni de tants amors
a la seva pàl·lida llum declarats,
mantó acollidor dels murmuris dels enamorats

Lloc de cita eterna de tots nosaltres,
esperança de retrobada
dels nostres amors perduts.
Etern descans de nostres ànimes.
Podrem, des d'allà
en eixes desconegudes latituds
seguir sent muts espectadors
de la creixença i desenvolupament
dels nostres sèmens sembrats?

Es l'esperança d'aquests possibles,
lo que pot suavitzar
el desconegut fons buit
al que anirem a caure
en el nostre pas a l'infinit

Josep Turull Bargués
maig del 2000.