Llenya al foc

Imagina’t que has tacat els pantalons de regla. Que has anat al paqui de confiança i no t’ha deixat entrar al bany. Tens un compromís important. No tens cotxe i només hi ha un Decatló al costat. Decideixes entrar i, després de molt dubtar, et compres unes malles negres. En altres ocasions, mai et vestiries tan informal però es que és una situació límit. Entres al bany per posar-te aquell tros de tela que t’ha costat deu euros i, mentre estàs mig despullada, et sona el telèfon. Una veu d’home et reclama: que si no vens, que tothom t’està esperant. Buides la copa menstrual a la pica del lavabo de minusvàlids, et rentes les mans i et mires les bosses de sota els ulls. Mòbil o cocaïna?
Després de mirar deu vídeos de gossos amb monopatí i un d’un mico tocant la flauta, et rentes les mans i decideixes sortir de la bombolla de pixats. Ara, com a mínim ja tornes a ser mitja persona.
Deu minuts més tard, et trobes envoltada d’una vintena d’homes emmurriats—recorda que fa vint minuts que t’esperen—, que et miren com les malles se t’arrapen al cul.
A la sala fa calor. L’ambient està carregat de testosterona i fa olor a vedell d’un any. Camines cap a l’altell. Les aixelles et regalimen, et pesen els braços i, en pujar els graons, se t’escapen unes gotes de pipí. Ajustes el micròfon i treus un paper arrugat de l’americana que vas heretar de la teva germana, la que estava grassa i ara va al gimnàs.
No et presentes i vas directa al gra.
—La situació és crítica senyors, després de moltes negociacions amb el govern, el final de la pagesia així com la concebem a dia d’avui sembla inevitable...
No et deixen acabar la frase perquè comencen a xerrar entre ells. Els deixes que parlin mentre penses que faràs per sopar. Estàs tan out que, quan dius:
—Calma, calma. D’un en un.
Ja fa estona que ningú xerra.
Senyales una mà alçada que apunta a l’únic florescent ple de mosques que “il·lumina” la sala. Un homenet baix i sec et mira les espatlles, després el coll.
—D’això, mossa. N’estàs segura del que dius?
—Sou una colla de venuts...
No ho saps, però el que crida és el Pere del Casó, el que va invertir tots els estalvis per comprar aquell John Deere de 100 cavalls que has vist aparcat davant del local. Però clar, a tu això t’importa ben poc, perquè ni tan sols saps distingir uns arreus d’un cultivador.
El pagès del costat l’agafa per les espatlles. Tranquil Pere, tranquil ara ja no s’hi pot fer res.
—Repeteixo que hem fet tot el que hem pogut —dius estirant tan com pots les comissures dels llavis.
A la sala hi impera un rebombori creixent. Mires al teu voltant buscant una sortida d’aire fred, un petit bri d’esperança per les teves aixelles, però només veus una mar d’homes esverats que miren a terra quan es parlen entre ells.
De seguida et crida l’atenció un home que no parla amb ningú. Sembla que t’estigui mirant. Te’l mires. T’és molt familiar. De que el deus conèixer? Potser li has tramitat la DUN o la DAN. Sí, segurament deu ser això.
Llavors passa una cosa increïble. Amb un moviment entrenat, l’home es treu la gorra i les ulleres de sol deixant al descobert la cara més coneguda de tot Catalunya després del Foraster.
—Bona nit, soc Carles...
Un grapat de pagesos s’apleguen al seu voltant com llenya al foc. El mires i penses que ara segur que plegaràs tard.
—Ordre, si us plau. Ordre! Deixem que parli.
Més rebombori. Caos general. Comentaris llençats a l’aire. Enceneu-li el foc que sinó no parla. Riures histèrics.
—Prou!
Crides. El Carles Porta aprofita l’ocasió per avançar fins al teu costat. Intueixes que està assaborint aquell moment de glòria i penses que gaudiria fins i tot en l’enterrament de la seva mare.
De cop, acabes de tenir una idea brillant. Potser el Porta serà el teu bitllet de sortida d’aquest niu de vespes. Decideixes jugar-t’ho tot a una sola carta.
—Us havia promès que posaria llum a la foscor i aquí el teniu senyors, ni més ni menys que Carles Porta, perquè digueu que des del sindicat no...
Ell sap que tu no l’has convidat, però, com que no és idiota, també sap que és l’única oportunitat per tornar a pantalla després d’haver avorrit a mig Catalunya amb cinquanta capítols de Tor.
—Quin misteri vols resoldre? Si ja sabem qui ha matat la pagesia, eh! Vinga, va digues! —l’increpa un pagès desdentat.
—Ha ha ha. Molt bona! —rius amb l’afegitó de dos roncs que podrien ser els d’un senglar.
Per sort, el Carles sembla tenir un rusc de cera a les orelles i fa cas omís als comentaris esmolats que llancen els pagesos entre dents a falta d’un bon cop de falç.
Amb un somriure mal dissimulat, li cedeixes la paraula i t’excuses dient que vas a fer una trucada important. Deu segons després ja ets fora xuclant tot el líquid afruitat del vapejador. Dins teu un vall de paraules comença la gresca: impostora, estafadora, xucladora de bitllets.
Prou!
Comences a furgar les butxaques de la jaqueta buscant un mocador i, oh! Trobes un grapat de cacauets que d’acord, potser estan una mica remollits, però què collons.
Crec-crec. Crec-crec.
Llegeixes un WhatsApp de la teva mare preguntat que com ha anat. Bufes i guardes el mòbil a la butxaca del pantaló, ai no, que no en tens. Merda!
Tornes a entrar a la sala. Canvi radical d’escena. Ara tothom està aplaudint, més aplaudiments. Ovacions. Veus el Pere del Cassó plorant, de joia?
No entens res. Mires el Carles Porta, el veus somrient i amb les espatlles molt obertes. Saps que t’has perdut una part important del discurs.
Veus que la gent surt de la sala a empentes i s’enfila als tractors mal aparcats davant del local. Foc als papers!
Mires el rellotge. Falta poc per les deu. Encara no saps què coi ha dit el Porta, però tothom sembla tenir molt clar què fer. T’hi acostes per intentar preguntar-li, però està massa ocupat amb un grup d’homes que li xiuxiuegen a l’orella amb reverència. No tens ni idea de com ha girat la truita, però tampoc tens ganes d’esbrinar-ho.
Cansada d’esperar i de que ningú s’hagi adonat de la teva presència, vas cap a casa arrossegant els peus. L’has cagat? O has triomfat? Qui sap. Com a mínim esperes arribar a temps per veure-ho a la tele.
Aquest serà el primer capítol de molts que vindran.