Llengua descoberta (VI)

La porta es va obrir amb una empenta fluixa i les meues fosses nasals em culparen d'haver-hi anat, però jo no responia. No era possible allò amb què m'havia trobat. Al meu davant s'obria un menjador d'una casa, amb sofà, televisió, taules i cadires.

Vaig fer un recorregut ràpid per la casa, tenia por que em trobaren a faltar al poblat i, a més, volia contar què estaven fent les femelles Umpes a casa de la metgessa. Totes les finestres estaven tapades amb taulons de fusta i la porta també. No vaig poder vore res de l'exterior, no sabia en quina ciutat em trobava, ja que si la memòria no em fallava, feia més de cinquanta anys que aquella zona estava deshabitada.

El camí de tornada va ser molt més fàcil, i en arribar a la cruïlla vaig agafar el camí que duia a casa de la metgessa. El camí tornava a ser estret i vaig passar-lo ajupit. Vaig comprovar que em sagnava la mà en arribar a l'eixida del túnel.

L'eixida estava situada estratègicament al dormitori. Des d'allà podia observar què feien les Umpes sense que ningú no em descobrira. Així que vaig asseure en una pedra que feia de tauleta de nit i vaig observar amb la gravadora al costat de la boca. Havia de parlar fluixet si no volia que es percataren de la meua presència.

"La cuina està plena d'Umpes que van donant coses a la metgessa. La metgessa està al davant del foc amb un pal i va torrant tot allò que li donen. Quan ja està torradet, la metgessa ho passa a una altra Umpa que s'encarrega de passar-ho a unes altres perquè aquestes ho posen en diferents fulles. Les fulles fan la funció del que nosaltres coneixem com a plats. Una Umpa acaba d'entrar el que sembla un pardal mort. Totes les altres la miren estranyades i li criden. Discuteixen i l'Umpa del pardal es posa a plorar, o això sembla. La metgessa perd els nervis i fot fora de casa tothom menys l'Umpa del pardal. Conversen. La metgessa s'aixeca i agafa el pardal que una Umpa en plena discussió havia llançat a un racó de la cova tot llevant-lo de les mans a l'altra Umpa. El punxa amb el pal i el rosteix. Se'l mengen. L'Umpa del pardal ix de casa i tornen a entrar totes les altres. No s'adonen que el pardal ja no està i continuen amb la feina d'abans. Queden pocs insectes per torrar i una cinquantena de fulles col·locades al terra estan farcidetes d'ells. S'han acabat els insectes. Cada Umpa agafa un plat i ix de casa. La metgessa ix la darrera perquè ha d'apagar el foc amb sorra. Ja està fet el sopar".

Després d'un temps raonable vaig eixir de la cova, vaig comprovar que no hi havia ningú que em poguera veure eixir d'allà, no haguera sabut com explicar-ho. Per sort, tots estaven ja al voltant de la foguera quan jo baixava cap avall. En arribar allà, el batlle va aixecar-se per rebre'm amb una abraçada i convidar-me a sopar amb ells. No vaig poder dir que no, però sols vaig tastar uns quants insectes, preferia veure què passava de lluny.