Comèdies

No em fan por, els cementeris. Al del poble, solc venir-hi cada nit, després de sopar. Tot sol, sense cap llum a la carretera tret de la lluna, que tampoc m'hi acompanya sempre. Alguns diuen que sóc un xic raret -amb totes les conseqüències-, alguns altres que sóc autista i avant; però a mi tot això em sona a tòpic. No, ells no coneixen el món així com és, viuen en una ficció conscient que els fa tastar únicament allò que ells creuen la realitat. Una realitat d'olor a plàstic i de tacte gotelejat que imaginen certa, però no és culpa seua; no tenen la culpa de no haver evolucionat com toca, de no haver abastat el graó següent. L'espècie amb ells s'ha quedat anacrònica. La vida no és això, ni així. Però més trist encara és que el teatre siga per evitar assimilar una mort indefugible.

Moriré, i què? Sé què em passarà, conec el procés perfectament. M'he preocupat d'estudiar-ho ara que encara em queda temps. Temps per a què? Per a viure. Així, clar i ras. No vull res més, ni un sostre de per vida, ni un parell de xiquets, ni una dona exuberant a qui lluir. Res. He d'aprendre a viure amb la càrrega que m'ha tocat; a mi i a qualsevol altre home: una vida curta i una mort segura. La vida sempre és curta, sempre. I la mort, la mort ens és vital, sense ella no existiríem; la necessitem per fregar l'espècimen perfecte.

És per això que hi vinc cada nit; m'assec enfront del darrer mort a qui han enterrat, rese dos parenostres i m'aixeque de cop: la làpida m'espera impacient. En cinc minuts em trobe amb la fusta relluent del taüt, i també el trac. Mire el mort tota la nit, el mire cada nit. Veig com es descompon lentament, sota l'esguard innocent d'aquell que intenta conéixer més del que cap altra persona sap, d'aquell que vol tenir una raó per viure i per saber-se mort i ple de cucs. I després de veure tants morts, molts d'ells familiars, ja no tem la de la dalla. Fins i tot ens hem fet amants: ja se sap, és la sort de l'enterramorts.