Llengua descoberta (IV)

Des que havia arribat al caminet que duia al poblat, una estranya olor a pudent m'envoltava. Al principi m'agafaven ganes de vomitar, però m'hi vaig acostumar. El més estrany de tot és que no hi havia cap lloc pel poble, ni a prop, que poguera soltar aquella desagradable olor. Això em va desconcertar.

Portava allà més de dos mesos i en tot aquell temps sols havia pogut esbrinar com es deia hola. La convivència era molt difícil, però a poc a poc m'hi anava acostumant. Aquell estrany lloc m'agradava. Era tan diferent al meu món que vaig rebre tot el que em venia d'aquest amb molt de plaer. Vaig acostumar-me a menjar insectes torrats, a veure solament aigua i a viure totalment aïllat de la resta de la humanitat. Em sentia part d'ells. El més difícil era entendre'ns, però a mesura que passava el temps improvisàrem una mena de sistema gestual que ens permetia comunicar-nos mínimament.

Durant la meua estada mai no havia vist cap altre humà que provinguera del mateix món que jo. Érem ells i jo. Estava sol coneixent-los, i cada cop m'agradava més la seua filosofia de vida. Eren amables i simpàtics i tenien repartides totes les tasques. El fet de no poder parlar amb ningú va fer que enregistrara tot un seguit de cintes amb la gravadora que m'havia emportat. Cada nit, quan ningú no em veia, abans de dormir en aquell llit de fulles, contava tot el que m'havia passat aquell dia i tot allò que sentia. Era una bona teràpia per evitar tornar-se boig. L'havia recomanada a molts pacients quan encara exercia.

Tot va canviar, però, la nit més calurosa i més pudenta de totes les que vaig passar amb els Umpes. Portava allà si fa no fa cinc mesos. Els Umpes sempre es tancaven a casa quan el sol es ponia i no tornaven a eixir fins que no era ben de dia. Tot i això, aquella pudenta i calurosa nit, ningú no va deixar els carrers quan es va fer de nit.

No sabia què anaven a fer, així que vaig decidir asseure'm a la branca d'un arbre i observar tot el que passava al meu voltant mentre ho retrasmetia a la gravadora. Allò era una festa grossa, o això semblava.

"Els Umpes hui no s'han tancat a casa just quan s'ha post el sol, continuen als carrers. A les seues cares gairebé inexpressives note una lleu mostra de felicitat. Sé que hui passarà quelcom gran. Em trobe just enfront d'un cercle improvisat amb pedres on tot un seguit d'Umpes fan cua per tirar una rama d'arbre. Mentre els Umpes s'encarreguen d'amanir el foc, les Umpes s'encarreguen del menjar. Des d'ací puc vore com un cúmul de dones s'amunteguen al davant de la porta de la metgessa. D'allà ix un espés fum negre que demostra que estan cuinant".

Em vaig acostar a casa de la metgessa, ja que els homes ja havien acabat de fer una muntanya de fusta, i des de l'arbre no podia veure què feien exactament les dones. De camí, vaig trobar-me amb l'Umpa amb qui vivia, era una mena de sacerdot a qui tots veneraven, era una mena de guia, era un ‘aghsor'. Era el que nosaltres anomenem vulgarment: batlle. Duia un pal a la mà encés, em va explicar com bonament va poder que era per encendre la fogata del poble. Estava emocionat. Vaig fer que sí amb el cap i vaig continuar pujant. Era cert que la gent irradiava una felicitat i una il·lusió ben inusual en ells. Per fi vaig arribar a casa de la metgessa, però no vaig entrar fins que unes Umpes no em deixaren en pau. Venien a dir-me, mitjançant senyals, que no podia passar perquè allò que estaven fent era una sorpresa. Vaig fer-los entendre que no entraria, que anava un moment a casa perquè havia oblidat una cosa. S'ho van creure.