Llengua descoberta (II)

Havia arribat el dia, així que sense pensar-m'ho, vaig fer la maleta i vaig baixar al carrer. Com sempre, estava buit, no hi havia ningú passejant. Mai no hi havia ningú, potser perquè no m'agradava aquella vida vaig decidir mudar-me a un altre lloc. Vaig traure les claus del cotxe, vaig obrir-lo i vaig entrar. En engegar el cotxe, sonà la música de Ventolada, un grup que m'agradava de veritat.

Vaig començar el viatge. Vaig passar la ciutat on vivia. Encara em quedaven unes quantes hores de viatge i començava a tenir fam, així que vaig fer una parada a la benzinera més propera i després de repostar, vaig entrar i vaig comprar un parell d'entrepans. La carretera m'esperava.

Per fi vaig arribar a la muntanya on vivien els Umpes. Just a la meitat de la muntanya, vaig haver d'aturar el cotxe perquè el camí s'estretia i el cotxe no podia passar. No hi havia cap arbre en aquella ditxosa muntanya. Vaig aturar-me en una planura que es retrobava amb la muntanya mitjançant aquell caminet estret i, a primera vista, ben fotut.

A la planura vaig trobar-me, per a la meua sorpresa, amb un altre cotxe. Em va estranyar que cap altra persona volguera visitar aquell poblat. Apropant-me al cotxe vaig adonar-me que tenia un rètol de la televisió local. Potser havien anat a gravar el poblat. La sorpresa me la vaig emportar quan vaig veure, al darrere del cotxe, dos homes asseguts prenent el sol, i just al mig dels dos hi havia una taula amb un parell de cerveses.

Quan els periodistes van veure'm assomar el cap pel darrere del cotxe, van fer un bot perquè no s'esperaven cap visita. Un dels periodistes estava gros i no tenia cap pèl, devia tenir uns cinquanta anys; mentre que l'altre era més jovenet, potser no feia ni els vint-i-cinc anys. El més jove, en veure'm, va aixecar-se i va obrir el maleter del cotxe d'on va traure la càmera. Anaven a entrevistar-me, ja que van suposar que anava a quedar-me a aquell poblat. Duia la maleta a la mà.

L'entrevista va ser d'allò més surrealista. Sols resava perquè no digueren que jo era un dels habitants d'aquell poblat que havia decidit emigrar. L'home gros i calb va preguntar-me què feia allà. "Realment m'encurioseix d'allò més aquesta gent".

Vaig deixar els periodistes enrere i amb la maleta a la mà dreta vaig enfilar el caminet que arribava al poble. El camí no estava gaire transitat, es notava perquè la brossa s'acumulava i dificultava molt el pas.

Dues hores després vaig arribar al poble. Estava suat de dalt a baix i ple d'arraps. Res no era com havia imaginat. No hi havia cases, el poblat estava construït entre tres muntanyes i sols es veien alguns forats en aquestes, en la part més baixa. Els carrers eren de sorra i no hi havia cap font ni cap bar ni cap botiga. Res de res. La gent vivia en coves. No hi havia res, era un erm.

Totes les meues il·lusions van desfer-se en veure aquell panorama, però no pensava fer-me enrere. Hi havia quelcom que m'empenyia a seguir endavant. Seria el primer humanòide que conviuria amb ells. El primer que traspassaria la frontera entre el nostre món i el seu món. Així que vaig empassar saliva, vaig aixecar el cap i vaig dirigir-me cap al poble. No hi havia ningú als carrers, ni tan sevol se sentia cap murmuri llunyà de gent que parlava.