Llarga adolescència

Jacint Albó va acabar la seva adolescència als quaranta anys.

Mai va saber per que va durar tant. Potser es devia al fet de que va viure cent vint-i-cinc anys, i quan dic viure vull dir viure: Amb els cinc sentits i algún de més...

Va despertar de sobte. La seva família el va ajudar molt:

El somni del que de sobte va despertat havia estat el d'un mon de milionaris, suposadament filantròpics, gent de bona família. Industrials i terratinents, gent Catòlica, però no babaus. Mestres de capitalisme. La família base de la societat...anònima.

Organitzada amb criteris d'eficiència i santedat: Treballar, estalviar, ben menjar i no cardar. Be tan sols en festes santificades i per finalitats reproductives.

El part: La des-capitalització de la empresa familiar(emportant-se el pare els diners i propietats que poguessin rescabalar qualsevol deutor) després d'haver-se vist obligat a mal engegar a tots els treballadors. L'últim ell mateix. d'esprés de ben utilitzat, s'havia vist abandonat a l'estacada. Sense necessitat d'acomiadament ni recurs a l'atur (noi, els negocis son així: Un se'n va amb els diners, altres amb l'experiència)

Es va quedar com administrador únic d'un munt de deutes, odiat pels germans, que li desplaçaven així l'odi innombrable al Pare patró, que s'enduia els diners de la empresa i la "fidelitat", es a dir, la total submissió, de la mare i la resta de germans. Tots sis comprats per futures prebendes i atemorits per ser desheretats uns en benefici d'altres. Encara que la sòlida salut del patriarca feia probable la seva supervivència sobre qualsevol, sotmès al seu domini.

Llegat de la por i la misèria moral d'una llarga tradició d'ancestral: Despotisme, patriarcalisme, misèria, crueltat i abusos generalitzats mal dissimulats, amb pretesa pietat religiosa i nobles ideals que no mes eren deliris de grandesa, per tal de sublimar una llarga història de cobdícia i dominació: Jo ho vaig haver de patir i ara et toca a tu; fill desagraït que no més has vingut a fotre als teus pobres pares que prou misèries han hagut d'aguantar.


Va ser als quaranta anys doncs que finalment madurà. Com diu el poeta: "De sobte, un se'n adona: Envellir, morir, constitueix l'únic argument de la trama"

Amb dos fills petits i una dona malacostumada que mai havia conegut el valor real de la feina o el diner. Va creure embogir i morir. Però com l'ocell que comença a volar quan es llançat al buid. Aixecà naturalment el vol. Com la natura que mor cada hivern per néixer a la primavera.

No dic renéixer, no. Dic néixer. Del no rés. d'allò que no hi ha, quan s'ha acabat el bròquil.

Diuen els antropòlegs que a la mes remota antiguitat no
n' hi havia pas, d'adolescència. No es gastaven collonades. No s'havian creat encara tants "valors" amb els que barallar-se-hi.

No hi havien tantes variables d'acceptació i/o marginació. Ni tan sols per un mateix: L'Ego era més senzill, es portava poc i amb naturalitat. No hi havia reis mags. I els altres eren dèspotes però amb menys poder real. De l'amor, la mort i el sexe no s'escrivia, gairebé ni se'n parlava. Es feia.

De necessitats se'n creaven ben poques. Els homínids harmonitzaven amb la natura un 100%, o posem-hi un 98%. No es per dir que qualsevol temps passat fora millor, no. Sobreviure era molt dur. De fet diuen que la espècie va quedar per sota del nombre mínim de membres que la ciència d'avui considera el nivell d'extinció. (com s'ho devien fer ?...si amb l'evolució , absolutament totes les espècies son avui en vies d'extinció. La dels humans inclosa?)

Resumint: No hi havia adolescència. O s'era infant o s'era home.

Hem avançat força. Si aconseguim aturar la pròpia autodestrucció. Fins i tot podríem arribar a ser persones. Sense adolescències traumàtiques ni hòsties, o al menys no tan llargues com la d'en Jacint Albó. Que va ser adolescent fins els quaranta anys i escaig.