Llàgrimes

Són verds. Barregen tonalitats diferents que es concentren en un groc intens. No n'apartes la mirada, i proves d'endinsar-t'hi. Hi busques pistes, algun indici del que has de fer. Et relaxes. Et fa mal el llavi inferior - sempre te'l mossegues quan estàs nerviós. En una situació normal et plantejaries si ho ha notat, perquè et preocupes per la teva imatge, pero ara ni se't passa pel cap.

T'havies distret per un instant. És el moment que havies estat esperant de feia molt de temps. Sense adonar-te'n, el teu cervell fa un zapping de records. Amb els ulls fixos encara, tens temps per pensar en com de curiós és quan et ve un record al cap: no veus res, però tot i així l'escena és clara i pots distingir tots els moments que han marcat aquesta història des del seu començament.

La vas conèixer sense proposar-t'ho. Un dia com un altre - et sona a alò de "el dia menys pensat", i somrius. No va ser a una festa, ni t'hi vas presentar a la discoteca, ni a la platja un dia que mostraves un cos espectacular -que no tens-, ni li van caure els papers a la biblioteca i vas recullir-los-hi... De fet, no us van presentar: Va arribar a la teva vida i vas parlar-hi a poc a poc, amb una pluja fina. De fet, sempre has estat tímid.

Poc a poc, no saps com, hi parlaves més sovint. Eren converses sense malicia, sense cap intenció secundària, sense seducció. Només ho feies per la simpatia i la frescor que emanaven de la seva cara, pel benestar que et reportava i també, i en gran part, per aquell somriure que t'hipnotitzava. Però no, en cap moment no et vas plantejar que t'agradés, d'estimarla, o el fet d'estar boig per ella.

Ara, però, no t'ho pots treure del cap. Esperes trobar-te-la allà on vas, penses en ella a les nits, a cada cosa que et passa penses "¡Ai, quina gràcia -o alegria, o pena, o sorpresa, o tristor o interés- que tindrà quan ho sàpiga!". T'imagines multitud de situacions que vols que visqueu plegats, com ara passejades per la plajta en un dia assolejat, per una platja verge plena de palmeres i amb l'aigua transparent; passar una tarda a uns gronxadors i recordar quan ereu petits; anar al teatre; al cinema; a descobir restaurants petits i desconeguts per tots dos i la majoria de la gent; somies amb excursions a la muntanya i amb viatges a llocs tan diversos i diferents com París, Moscou o l'Índia. Vols tenir un munt de bromes amb ella que només vosaltres dos enteneu. I et cau la baba quan t'imagines anant amb ella pel carrer, agafats de la mà.

Esbufegues. Apartes la mirada dels seus ulls, tot i que tens la sensació que et segueixen quan ho fas. Fites tots els punts de la seva cara: el seu cabell llis, escalat, d'un color que no té un nom específic, o que si més no coneguis, però no t'importa; els seus llavis, que et criden, rosats i no massa gruixuts; les dents blanques i alineades; el nas, ni ganxut, ni massa llarg, ni massa petit, ni molt ample... simplement preciós; unes galtes rosades, que s'apugen quan somriu i et deleixes per acaronar i petonejar; la seva imatge, en general, que és veu cuidada però, alhora, molt natural.

T'ha costat molt arribar fins aquí. No ha estat fàcil apropar-t'hi i dir-li-ho. Ara admires els qui són capaços de, cada cadia a qualsevol lloc del món, enamorar una noia i demanar-li de sortir amb ells. T'ho has hagut de preparar, buscar el lloc i l'hora adients, t'has comprat roba per estrenar-la, posades les lentilles i passat deu minuts per pentinar-te.

I ara, just abans de parlar-hi, de dir-li allò tan important, et diu que té pressa. Això et descol·loca, tira per terra tota la preparació que havies fet. I et quedes així, un altre cop, mirant els seus ulls, embadalit, en blanc. Ella no et destorba amb un "Va, digues!" o un "què vols?". No diu res, només espera amb el somriure que fa sempre que et veu o que hi parles. El somriure et relaxa i et desperta. Totes dues coses alhora. Només tens temps per a dir una paraula, no et surt res més, i ho fas sense pensar.

"T'estimo"

Les vostres accions són les mateixes. Els vostres ulls s'obren inmediatament, tant per la sorpresa per l'expressió que ha sortit de la teva boca com pel temps que feia que esperaveu aquest moment.

Et somriu, encara més. Els ulls, verds, que barregen tonalitats diferents que es concentren en un groc intens, brillen amb intensitat. Tot tu tremoles, comences a mesurar l'abast de les teves paraules, però penses que està tot fet i que tampoc no has dit res que no sentissis.

T'agafa les mans, se t'atansa i et fa un petó als llavis, un petó curt i suau. T'omple una sensació plaer, pessigolletes que comencen als llavis i van a parar a tots els racons del teu cos. És una sensació com mai no l'havies tinguda. Tens un calfred. Se t'apropa a cau d'orella i, tot abraçant-te, et diu que ara té pressa, però que sí, que t'estima, que quedareu demà, que aquesta nit et trucarà o t'enviarà un missatge, com feu sempre des de fa uns mesos.

En vols més, ho necessites, però la veus marxar. No saps si estar feliç per la victòria o trist perquè marxa. No saps que fer, i tornes al teu estat d'embadaliment crònic. Bufa el vent, i et notes els llavis humits.

No és saliva. És la teva pell, que plora d'alegria. N'estàs segur.