Cercador
Entre poc i massa
Un relat de: Company de Camí- Compartir:
I
Matí normal. Esmorzar normal. Partit normal. Dinar normal. Tallat normal. Passeig normal. Sopar normal. Birres normals. Local normal.
Quelcom se surt de lo normal. Entra una noia guai. Te la mires, com sempre. És preciosa, i penses “ummmmm”. Amb moltes emes. “mmmmmmmmm”. L’hi donen més interés.
“ummmmm” penses. Te la mires amb desig. Comentes amb el Martí com de bona està.
- Joder, què bona que està.
- És la Joana. Vols que te la presenti?
Tu ets un tio normal. Vergonyós, però normal. Grassonet, però normal. No, no, no ets grassonet. No estàs prim, d’acord, però no ets grassonet. Abans estaves molt bo, molaves molt i tal…Ara has perdut, però encara moles.
- Sí, presenta-me-la.
El Martí s’hi apropa. De què collons la deu conéixer, aquest tio? La pica a l’esquena, ella es gira i somriu en veure’l. Ostia, quin somriure. Sembla preocupar-se realment per ell mentre li pregunta com està i altres temes de rigor. El Martí va una mica pet, i deu haver estat molt directe, perquè ella ja t’està mirant.
- Joana, Joan. Joan, Joana. Una bona amiga. El meu millor amic.
Ostia ostia ostia. Sembles el maleït Xavi Masdéu. És massa per tu. Quins cabells, quins ulls, quina careta, quins pits, quin culet. Com vesteix, quin estil. Com sigui simpàtica…
- El famós Joan! Com siguis la meitat de catxondo del que m’han explicat, ens caurem prou bé!
I brindeu amb una birra. I comences a flipar-te, pensant en futurs i en plans. I encara no has parlat amb ella. No pots dir-li “I com tu siguis la meitat de simpàtica com de buenorra, em portaràs de cap”. Així que rius i dius “bé, veurem què s’hi pot fer, no?”
Té alguna cosa que la fa especial. Deu ser una aura, un misteri, un halo, deu ser que mou molt el cap, la manera de parlar, o que riu molt. T’ha atrapat. Però veus que ets molt normal. Tu ets molt normal, mentre ella és molt guai, molt cool, parla de concerts de grups estranys que no coneixes, comenta amb emoció llibres d’autors que et sonen, i porta una càmera a sobre amb unes fotos de paisatges quotidians, amb fotos d’aquelles petites coses que et posen la pell de gallina. Tu ets normal, molt normal, massa normal.
Així que, per primer cop a la teva vida, per una xurri qualsevol (ep, qualsevol no, la més guai que mai has conegut). Així que, per primer cop a la teva vida, per la xurri més guai que mai has conegut, engegues a rodar la força de voluntat.
Punt intermig entre I i II
Agafes la guitarra de ta germana, vas a internet i busques cursos per aprendre-a tocar. Mires pel·licules de cinema independent. Busques grups de música guais, enxufes nit i dia IcatFm i Tarda tardà. A l’Spotify vas mirant grups relacionats amb els grups guais. Mires quins han estat els cartells dels darrers 5 FIBs i Primavera Sounds. Inverteixes hores de son en veure Friends, The Soprano, Lost i qualsevol sèrie que existeixi al món. Llegeixes Kafka, els premis literaris, els clàssics i els best-sellers. Escrius, et compres una càmera rèflex i vas pel món buscant moments per fotografiar. Vas al teatre i al cinema, comences a beure gin-tònics i vins. Veus documentals i compres revistes amb documentals i reportatges.
I el físic. Ui el físic. T’obligues a matricular-te al gimnàs de sota casa teva. Hi vas cada dia. 20 minuts de cinta, 15 minuts de rem, peses i més peses. 20 minuts al rocòdrom, 50 dominades i 200 abdominals. Abandones el barber de tota la vida i el deixes per un homosexual cool que descobreix com de bé et queden els cabells rapats a nivells curtíssims a canvi del triple de diners que et cobrava el barber. Compres pantalons estrets, camises de quadres, ulleres de pasta i et deixes barba de 2 dies.Compres Converse i Diesel de tormell alt. Moles.
Ostia. Moles molt. Però molt eh! Tens cultura general, has estudiat el llenguatge no verbal, trucs de màgia, saps frases ocurrents, acudits hil·larants. Estàs boníssim. Ets guai. Molt guai.
III
Et desperta el teu Iphone4. Esmorzes un iogurt amb cereals ecològics, suc de taronja natural i cafè de comerç just. Vas a fer submarinisme a una cala que vas descobrir fa poc mentre remaves els teus 10km de cada setmana. Avui que no hi són els teus pares et fas sushi a casa, ben talladet, amb salmó noruec encarregat, i tonyina japonesa. De postres, practiques amb el tiramisú, que encara no et surt rodó. Avui sí, avui t’hi has lluït! Aprofites per fer una bacaina al sofà, adormint-te a mig documental sobre la 1a guerra mundial (la 2a està massa vista, i qualsevol freak en coneix la història). Et desperta el Bruno, i marxeu cap a Mont-roig, a fer una mica d’escalada. Et surten unes fotos de puta mare, i aconsegueixes pujar per fi aquella via que se’t resistia. A la nit vas al bar de sempre, amb els amics de sempre. Veieu com guanya el Barça, un altre 5-0 contra un equip que en realitat és bo però queda empetitit per la superioritat blau-grana. Quan l’àrbitre xiula el final del partit, t’avances als col·legues i els convides als entrepans, les braves i les olives, que és el teu aniversari.
I aneu al local de sempre, un local normal, amb gent normal. Perquè tot i ser tan guai, et sents molt a gust amb la gent normal. De fet, això forma part de ser guai, també.
Entreu i jugueu al futbolin. Guanyes un, dos, tres partits. Jugues darrera i no hi ha manera que et marquin. Jugues davant i fas bicicletes, enganyes el porter… Ets imparable. Fas un parell de cerveses, balles amb ganes les cançons de moda i els clàssics que punxa el dj. Demanes una cançó i, quan la posa, la gent es torna boja.
S’obre la porta. La Joana. Feia temps que no la veies. Vesteix bé, és mona. Té prou conversa. És prou guai. Inconscientment, et surt un “umm”.
“Umm”
Ep, ep ep. Un moment.
“Umm”
Només dues emes.
Ets guai. Molt guai. Massa guai. Massa guai. Massa.
Que s’esforci ella.
I encara no ho saps,però sempre estaràs sol.
Merda.
Matí normal. Esmorzar normal. Partit normal. Dinar normal. Tallat normal. Passeig normal. Sopar normal. Birres normals. Local normal.
Quelcom se surt de lo normal. Entra una noia guai. Te la mires, com sempre. És preciosa, i penses “ummmmm”. Amb moltes emes. “mmmmmmmmm”. L’hi donen més interés.
“ummmmm” penses. Te la mires amb desig. Comentes amb el Martí com de bona està.
- Joder, què bona que està.
- És la Joana. Vols que te la presenti?
Tu ets un tio normal. Vergonyós, però normal. Grassonet, però normal. No, no, no ets grassonet. No estàs prim, d’acord, però no ets grassonet. Abans estaves molt bo, molaves molt i tal…Ara has perdut, però encara moles.
- Sí, presenta-me-la.
El Martí s’hi apropa. De què collons la deu conéixer, aquest tio? La pica a l’esquena, ella es gira i somriu en veure’l. Ostia, quin somriure. Sembla preocupar-se realment per ell mentre li pregunta com està i altres temes de rigor. El Martí va una mica pet, i deu haver estat molt directe, perquè ella ja t’està mirant.
- Joana, Joan. Joan, Joana. Una bona amiga. El meu millor amic.
Ostia ostia ostia. Sembles el maleït Xavi Masdéu. És massa per tu. Quins cabells, quins ulls, quina careta, quins pits, quin culet. Com vesteix, quin estil. Com sigui simpàtica…
- El famós Joan! Com siguis la meitat de catxondo del que m’han explicat, ens caurem prou bé!
I brindeu amb una birra. I comences a flipar-te, pensant en futurs i en plans. I encara no has parlat amb ella. No pots dir-li “I com tu siguis la meitat de simpàtica com de buenorra, em portaràs de cap”. Així que rius i dius “bé, veurem què s’hi pot fer, no?”
Té alguna cosa que la fa especial. Deu ser una aura, un misteri, un halo, deu ser que mou molt el cap, la manera de parlar, o que riu molt. T’ha atrapat. Però veus que ets molt normal. Tu ets molt normal, mentre ella és molt guai, molt cool, parla de concerts de grups estranys que no coneixes, comenta amb emoció llibres d’autors que et sonen, i porta una càmera a sobre amb unes fotos de paisatges quotidians, amb fotos d’aquelles petites coses que et posen la pell de gallina. Tu ets normal, molt normal, massa normal.
Així que, per primer cop a la teva vida, per una xurri qualsevol (ep, qualsevol no, la més guai que mai has conegut). Així que, per primer cop a la teva vida, per la xurri més guai que mai has conegut, engegues a rodar la força de voluntat.
Punt intermig entre I i II
Agafes la guitarra de ta germana, vas a internet i busques cursos per aprendre-a tocar. Mires pel·licules de cinema independent. Busques grups de música guais, enxufes nit i dia IcatFm i Tarda tardà. A l’Spotify vas mirant grups relacionats amb els grups guais. Mires quins han estat els cartells dels darrers 5 FIBs i Primavera Sounds. Inverteixes hores de son en veure Friends, The Soprano, Lost i qualsevol sèrie que existeixi al món. Llegeixes Kafka, els premis literaris, els clàssics i els best-sellers. Escrius, et compres una càmera rèflex i vas pel món buscant moments per fotografiar. Vas al teatre i al cinema, comences a beure gin-tònics i vins. Veus documentals i compres revistes amb documentals i reportatges.
I el físic. Ui el físic. T’obligues a matricular-te al gimnàs de sota casa teva. Hi vas cada dia. 20 minuts de cinta, 15 minuts de rem, peses i més peses. 20 minuts al rocòdrom, 50 dominades i 200 abdominals. Abandones el barber de tota la vida i el deixes per un homosexual cool que descobreix com de bé et queden els cabells rapats a nivells curtíssims a canvi del triple de diners que et cobrava el barber. Compres pantalons estrets, camises de quadres, ulleres de pasta i et deixes barba de 2 dies.Compres Converse i Diesel de tormell alt. Moles.
Ostia. Moles molt. Però molt eh! Tens cultura general, has estudiat el llenguatge no verbal, trucs de màgia, saps frases ocurrents, acudits hil·larants. Estàs boníssim. Ets guai. Molt guai.
III
Et desperta el teu Iphone4. Esmorzes un iogurt amb cereals ecològics, suc de taronja natural i cafè de comerç just. Vas a fer submarinisme a una cala que vas descobrir fa poc mentre remaves els teus 10km de cada setmana. Avui que no hi són els teus pares et fas sushi a casa, ben talladet, amb salmó noruec encarregat, i tonyina japonesa. De postres, practiques amb el tiramisú, que encara no et surt rodó. Avui sí, avui t’hi has lluït! Aprofites per fer una bacaina al sofà, adormint-te a mig documental sobre la 1a guerra mundial (la 2a està massa vista, i qualsevol freak en coneix la història). Et desperta el Bruno, i marxeu cap a Mont-roig, a fer una mica d’escalada. Et surten unes fotos de puta mare, i aconsegueixes pujar per fi aquella via que se’t resistia. A la nit vas al bar de sempre, amb els amics de sempre. Veieu com guanya el Barça, un altre 5-0 contra un equip que en realitat és bo però queda empetitit per la superioritat blau-grana. Quan l’àrbitre xiula el final del partit, t’avances als col·legues i els convides als entrepans, les braves i les olives, que és el teu aniversari.
I aneu al local de sempre, un local normal, amb gent normal. Perquè tot i ser tan guai, et sents molt a gust amb la gent normal. De fet, això forma part de ser guai, també.
Entreu i jugueu al futbolin. Guanyes un, dos, tres partits. Jugues darrera i no hi ha manera que et marquin. Jugues davant i fas bicicletes, enganyes el porter… Ets imparable. Fas un parell de cerveses, balles amb ganes les cançons de moda i els clàssics que punxa el dj. Demanes una cançó i, quan la posa, la gent es torna boja.
S’obre la porta. La Joana. Feia temps que no la veies. Vesteix bé, és mona. Té prou conversa. És prou guai. Inconscientment, et surt un “umm”.
“Umm”
Ep, ep ep. Un moment.
“Umm”
Només dues emes.
Ets guai. Molt guai. Massa guai. Massa guai. Massa.
Que s’esforci ella.
I encara no ho saps,però sempre estaràs sol.
Merda.
