L’inici de tot

Carrer Entença, 155. Barcelona.
Dos quarts i cinc de nou.
El sol fa estona que llueix, però no en sento l’escalf. Aquest matí, no.
Tot ha anat molt ràpid des que vaig rebre la trucada de la Policia Nacional, no he tingut temps de pensar-hi gaire fins ara. És en aquest precís instant en què, peu plantada davant la porta, s’encavalquen els pensaments. Són tèrbols, desordenats. Em fan mal i no els puc silenciar.
He d’entrar. És l’hora i no vull semblar angoixada, però aquella porta gran i vella m’atemoreix. Em paralitza.
La idea de fugir apareix i desapareix mentre intento reunir el valor per entrar i fer el que no hi ha més remei de fer. Deixo passar uns segons més i empenyo la porta. A l’interior no hi veig ningú, tan sols un pati mal empedrat i delimitat per unes parets brutes i molt malmeses. Segueixo caminant en línia recta, molt recta. Sembla que al fons hi ha dies portes i una mena de finestra com les de l’estació d’autobusos de Lleida.
Les portes estan tancades i no hi ha cap timbre. M’apropo a la finestra, el sol es reflexa al vidre i fins que no soc gairebé a tocar-lo no veig si hi ha algú a l’altra banda. Hi ha una dona grassa, amb veu i expressió aspra.
- Bon dia. Tinc vis-a-vis familiar amb el meu germà. Fa dos dies que és aquí en presó preventiva.
Em demana el carnet d’identitat i se’l queda. Tot seguit s’obre la porta de l’esquerra i un home de mitjana edat n’indica que m’hi apropi.
- Seu i ja t’avisaran.
Escolto la xerrameca sense mirar a ningú. Tan sols veig sabates velles, trencades i brutes, i els turmells no gaire més nets. No voldria escoltar-los però parlen a crits; sembla que s’hi senten còmodes. En canvi jo, encara no em puc creure que estigui aquí.
No és fins dos quarts d’onze que em trobo amb el meu germà en una petita sala. Hi ha un sofà blau, on m’hi he assegut per esperar-lo, després de deixar totes les meves pertinences, el cinturó i els cordons. També he passat pel detector de metalls i una funcionària m’ha mirat les butxaques i l’interior de la boca.
El funcionari que acompanya el meu germà em mira com tan sovint ho fa el meu marit.
Per fi callen els meus pensaments, tan sols un pren força.
Ell és a la presó, ho sap, sent els barrots i sap que en sortirà.
Avui he vist els meus barrots.
És un dia de merda.
És l’inici de tot.