L'infermer. (Venjança)

S'exclamava de l'infermer que li feia empassar-se gelatines amb sal; i en sentir-lo queixar-se, tothom posava aquella cara de desesperació de quan s'escolta un boig que no té remei. I és clar, ell estava en un psiquàtric; i era la paraula de l'infermer contra la seva.
Però l'home, malgrat la seva avançada edat i la neurosi obsessiva que l'havia enclaustrat en aquella presó, sabia que no estava boig; potser un xic obsessionat per les matemàtiques. Bé... bastant obsessionat... fins al punt d'haver perseguit amb un bastó els infants que es trobava pel carrer, preguntant-los les taules de multiplicar i estossinant-los quan se'l miraven amb expressió d'al·lucinats.
I l'infermer se li acostava quan era al llit, i, tant sí com no, li posava lavatives de vinagre. I quan se'l trobava a soles per algun passadís, li tibava el nas i se li'n reia com un dimoni. I de matinada, li punxava els peus amb una agulla de cosir. I l'home, per més que explicava i explicava a la directora del centre, no era capaç d'aconseguir res més que mirades d'esgotament, d'aquelles que es dirigeixen als trastocats.
Un dia, l'infermer se li acostà, el conduí amb la cadira de rodes fins a la sala de cures, i li explicà molt a poc a poc que calia treure-li un queixal, i que a la seva edat convenia no fer servir anestèsia. El pobre home quedà afònic de tant esgaripar.
Després, l'infermer es rentà les mans, es tombà, i li preguntà si no se'n recordava d'ell. L'home va fer que no. L'infermer li explicà que havia estat alumne seu, feia molt de temps, i que encara li feien mal les orelles de les estibades. Després li plantà un document davant del rostre.
-És l'informe de la teva mort -li digué l'infermer -. Posa: "Dessagnat per autolesionar-se el rostre amb una fulla d'afaitar".
-Quina fulla d'afaitar? -li preguntà el vell, tremolant.
L'infermer, somrient, li ensenyà un rectangle metàl·lic i petit. Després, enllestí la feina.