L'IMMIGRACIÓ

Catalunya es una país petit i la població pròpia, vull dir els que som catalans o els que si consideren, malauradament son molts els nascuts aquí que no tenen cap respecte per la nostra terra, fins a l’extrem de que ni tan siquiera volen parlar la nostra llengua, ara, això no treu que no vulguin gaudir dels mateixos privilegis que nosaltres i que son els primers en defensar lo seu. No els hi podem negar els seus drets, a l’hora de guanyar-se el pa, son els més treballadors.
La població catalana en conjunt, va envellint. Neixen criatures, sortosament moltes, però cada cop hi ha més persones grans.
La majoria de les parelles d’avui no passen dels dos fills, com a molt tres, apart de la gran quantitat de jovent que per un motiu o per un altre, també va envellint sense deixar descendència.
Tot això comporta que com més va, més necessitem la sanitat. Com més grans ens fem, més va minvant la nostra salut. Ens fan falta metges i hospitals i per descomptat, també ens falta professorat. Això et porta a pensar que si només fóssim els d’aquí, segurament en tindríem prou amb el que ara ja disposem i possiblement hi hauria feina per tothom.
Ara, hem d’acceptar que ens trobem amb una altra manera d’haver d’enfocar la nostra vida.
Ha vingut moltíssima gent estrangera a la que hem d’acollir, dic “hem”, la nostra disposició no es del cent per cent, tot i que comprenem que marxen del seu país per intentar trobar un millor sistema de vida, fins i tot més d’un, una dignitat que no té en el seu lloc d’origen.
No podem negar que tots som prou egoistes del que tenim i més d’una vegada hem deixat anar comentaris poc positius.
En el meu cas, me’n adono que si em paro a reflexionar, m’ho prenc d’una altra manera i li veig tota la part positiva que se’m acut ara, quan es tracta d’un pensament ràpid i espontani, es quan crec que em surt el que veritablement penso.
Som nosaltres mateixos els que involuntàriament, creem l’instin de xenofòbia en els nostres petits. Abans de donar la nostra benvinguda als forans, ens ve al cap l’efecte de que ens estan invadint, vinguin de on vinguin, el nombre de persones de fora cada cop es més nombrós, tot i que diuen que ara sembla que ha parat i alguns han decidit tornar a marxar cap a casa seva, la vida aquí tampoc els hi es fàcil.
Tancant el meu anàlisis reflexiu, penso que aporten sang nova a la nostra terra i que si volem que Catalunya es mantingui viva i jove, ens fan molta falta, son ells els que ens van posant la injecció necessària per poder-ho aconseguir.
I apart de tot, no oblidem que també son molts els que intenten integrar-se totalment a la nostra terra. Molts consideren que els seus fills han nascut a Catalunya i tot i que provenen de molt lluny, el seu país i LA SEVA LLENGUA es la de aquí.
Seria bo que tots plegats intentéssim pensar que son persones com nosaltres i que hauríem de intentar comprendre que per ells tampoc es cap goig haver d’abandonar els seus costums, les seves famílies i... la seva terra.