L'home vestit de negre

Un relat de: Bolet

Aquell matí sortia tranquil·lament de casa per fer un tomb per Via Júlia i mirar botigues i potser em trobava amb algun antic company d'institut i podríem fer petar la xerrada. Vaig sortir al carrer i ja vaig notar alguna cosa estranya, era bon matí i hi havia molta gent però pressentia alguna cosa. Continuo uns carrers més endavant i em giro ràpidament cap enrere, no hi havia ningú, "al·lucinacions meves" vaig pensar. Vaig entrar a la papereria del costat de casa per comprar una llibreta, darrerament escrivia molt i la darrera se m'estava acabant. Compro una llibreteta petita i li pago a la dependenta, aquesta em torna el canvi i em quedo tafanejant una estona les postals, els ninos i els llibres que tenen pels aparadors i les prestatgeries. Avorrit de l'ambient ofegant d'una papereria plena decideixo tornar el meu recorregut més tranquil·lament i gaudint del paisatge. "Altre cop aquesta presència" vaig pensar de seguida, i efectivament notava alguna cosa que no encaixava, hi havia algú al meu voltant que ja l'havia vist quan havia sortit de casa i no sabia dir qui era de tota la gentada que passava pel carrer en aquells moments. M'afanyo i faig més via a l'hora de caminar, se m'acudeix que si canvio una mica el pas se'm passaran les paranoies que tenia.

Avorrit de caminar arribo fins al parc de les fonts, la canalla jugava en els gronxadors nous que havien instal·lat pel mig, cada cop més complexos. El primer cop que els vaig veure em va sobtar aquella mena de gimnàs per infants tot ple de tubs i tota mena d'invents per fer esport. Pujo dos carrers però abans passo per l'estanc, entro i la dependenta llatinoamericana m'atén per vendre'm un paquet de tabac. Continuo el meu trajecte amb una petita ajuda en forma de fum que ajuda a fer-me oblidar els petits detalls sense importància que de vegades ens ensenya la vida. Pujat els dos carrers del parc arribo al meu antic col·legi de quan era un pèsol, em vénen petits records d'infantesa: la mala llet de la portera, la meva primera xicota, els berenars al banc amb els amics, els meus primers dibuixos, etc. M'assec a un banc de davant l'escola i em quedo fixament mirant el pati i l'edifici on he passat tantes estones... "no ha canviat gens" penso. Entre la nostàlgia i la felicitat del moment noto que tinc algú al darrere que m'està vigilant silenciosament, tinc por i començo a espantar-me. Giro lleugerament el cap enrere i miro de reüll, efectivament hi havia algú espiant-me. Un llampec de rauxa recorre el meu cos i fujo corrents, "què fas tros d'ase? -penso-, així s'adonarà que estàs acollonit". Avanço dos carrers i quan topo amb la botiga d'animals on normalment comprava el menjar per a la meva tortuga giro cap a l'esquerra per baixar el carrer i tornar a Via Júlia. Mentre baixo no ho puc evitar i giro el cap a la dreta quan arribo al carrer on vivia la meva tieta Elvira, "tants records tinc d'aquella casa, amb ella i els meus cosins". Nostàlgia i por envaïen alhora el meu cos, un cop trepitjada l'avinguda venia el torn de la incertesa que també volia ser present al meu cos.

"Qui podia ser aquell que m'estava perseguint? Crec que anava vestit de negre, m'estan buscant per cap motiu?". Atemorit continuo caminant però amb una mica de pressa cap a la plaça Llucmajor tot passant per les botigues de mòbils, electrodomèstics i perruqueries de tota mena. Un cop arribo a la plaça m'aturo. No entenia què estava passant, no entenia res de tot allò, però ara sí sabia qui era el culpable de la meva por. Abaixo el cap al terra i miro una silueta negra semblant al meu contorn, miro la gent del meu voltant i m'adono que tots en tenien una d'igual, tots hem tingut sempre aquest espectre perseguint-nos. Mai m'havien explicat què era un ombra i vaig haver de tornar a casa perquè m'ho expliquessin amb pèls i senyals allò que no em van explicar mai de petit perquè se'ls va oblidar. Què hi farem! Així són els meus pares! Poc parladors i molt despistats!

Comentaris

  • si es que...[Ofensiu]
    sucdetaronja | 05-04-2007

    mai estem sols

  • Roget | 04-04-2007 | Valoració: 9

    Amb tanta nostàlgia i tants records em pensava que aqueixa ombra negra era el temps, sempre al darrere nostre. Però eixa ombra que ens seguix m'ha desfet la teoria.