L'home que no havia fet res

L’home que no havia fet res caminava sol un dia de setembre, passejant la seva mediocritat pels carrers de l’Eixample. Mirava el cel, rondinava i maleïa la història que no li havia brindat l’oportunitat de jugar un gran paper, que li havia reservat el personatge d’un Capitan Spaventa a una burda imitació d’una Commedia dell'arte on tots eren Zannis.

L’home que no havia fet res no en tenia prou amb el fet que els seus rivals fossin igual o de vegades més mesquins que ell, ni tenia prou amb el títol, els contactes i el sou. La seva família i la vàlua que ell mateix es pressuposava li exigien anar més enllà, convertir-se en Pare de la Pàtria, en heroi o en màrtir.

Capficat en les seves cabòries, sense veure els carrers de la ciutat, ni els rodamons als caixers, ni les àvies buscant menjar als contenidors va anar voltant. Quan arribava a la plaça Universitat, pujant pel carrer de Pelai, va trigar en adonar-se que un milió i mig de ciutadans apareixien per la Gran Via exigint llibertat i fent agitar banderes. Llavors l’home que no havia fet res va considerar que havia arribat el seu moment d’entrar a la història.

Però diuen les males llengües que en realitat l’home que no havia fet res ni tan sols va estar allà. Això no ho sabrem, però el que si que es cert és que l’home que no havia fet res en realitat si que havia fet moltes coses, com fer trontollar la sanitat i l’educació pública.