L'home i els viatges d'anada

L’home té por a conduir sol, per això quan no li queda cap més remei que agafar el cotxe procura que algú l’acompanyi. Sobretot tem els viatges d’anada, aquells que l’allunyen de la llar; els de tornada, en canvi, són sempre més fàcils.
L’angoixen especialment els semàfors i els embussos. Els primers, però, els va suportant com pot: cantusseja una canço, mormola una pregària per tal que s’engegi d’una vegada el llum verd o mou impacient mans i peus. I llavors —el temps batega lent però el moment arriba—, potser per les seves accions o potser per l’automatisme cec de la tecnologia, el semàfor canvia i li dona pas.
Els embussos, per contra, són reacis i malcarats. De res serveixen ni cançons, ni pregàries ni moviments de mans i peus. Fins i tot són immunes al moviments desacompassats i frenètics de mans, peus i cap acompanyats de pregàries xisclades. L’home tem que algun dia perdrà el cap en un embús i fara un disbarat com ara agredir aquell conductor que no para de tocar el claxon, despullar-se i enfilar-se al sostre del cotxe o prémer l’accelerador i arremetre contra els vehicles que li impedeixen el pas.
Un dia, en un viatge d’anada cap a un balneari que li han recomanat per fer una cura de repòs, sol ja que no ha trobat qui l’acompanyi, es troba un embús monstruós. S’atabala, es neguiteja, sua, té la boca seca, li tremolen les mans, el cor batega embogit, no pot respirar. No pot més, s’adona que està a punt de tornar-se boig, que esclatarà, que cridarà fins a embogir o que farà alguna barbaritat. Llavors s’escapa, surt esperitat del cotxe, camina apressat i ofegant-se un parell de carrers fins a un encreuament sense embús i agafa un taxi que el retorna a casa.
Al cap de no res el truca la policia per informar-lo que han trobat el seu cotxe, obert, en marxa i buit al mig d’un embús provocat en bona part pel vehicle abandonat. Ell assegura que no sap res de l’assumpte i penja el telèfon.
Després es tanca amb pany i clau, abaixa les persianes i deixa de contestar a les trucades, insistents, del telèfon. Les hores i els dies següents els viu a les fosques, no s’atreveix a obrir els llums de la casa.
Al cap de dos dies se li acaben els queviures frescos, a la setmana els congelats; transcorren encara tres dies més abans no acumula prou valor o gana o desesperació per sortir de casa i anar corrent a la fleca de la cantonada i comprar una barra de pa. Com que després de l’escapada no passa res d’especial va recuperant a poc a poc la confiança i va reprenent els costums i les rutines d’abans. Amb el pas de les setmanes fins i tot s’inventa la història, totalment inversemblant, d’un robatori i s’atreveix a presentar-se al dipòsit per recuperar el seu cotxe.
I així, amb el temps, arriba a recuperar la seva vida de sempre; ara bé, ja mai més no s’atreveix a agafar sol el cotxe per fer un viatge d’anada.