Acomboiat

En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma? Un esperit del més enllà? Un àngel benefactor o un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d'un ésser d'una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l'acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l'escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L'acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L'atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara algunes més: Algú més s'adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanaran proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d'emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim... Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s'han esmorteït. Cansament, tedi, avorriment és el que a hores d'ara li provoca la invisible companyia que a tothora l'acompanya.