L'HEURA DE MONTSERRAT

L'HEURA DE MONTSERRAT

Heura, tu eres tendre i verda
i t'arrencaren els meus dits
d'entremig de les roques:esberlaves
la terra vers la llum,
esquitxada de rou emmirallant
el teu fullam,
i la saba et donava vida igual
que les artèries nodreixen de sang
el cos humà.
Aquella mà intrusa
s'he t'endugué al jardí de casa.
No et viurà -deia aquella veu
muda- i em repetia -no et viurà -
l'has robada del cim del Montserrat!

I va arrelar.I els raigs de sol,
la lluna i l'aigua li donaven vida.
Les tiges s'aferraven com tentacles,
per murs i branques de rosers i pins,
desafiant tempestes.
Cada jorn ella amb molta força
i vigor creixia...
Un matí l'eina esmolada li tallà
el tronc de soca-rel

...
Mentre, del cim del Montserrat
cremava la muntanya,
deixant-la despullada
dels matisats verds,el vermell i groc,
era foc que es filtrava
per l'entranya d'aquell indret, paratge
desolat d'ira i aflicció.
I quan tot Catalunya
plorava entre les cendres,
en aquell bassal de llàgrimes,

tornà a brostar un nou paisatge.
Les rels de Catalunya mai no moren,
tenen molt bona saba.
Com la meva heura que un bon dia
tornà a arrelar i es deslliurà
de la daga assassina!