L'estrany

Un relat de: Nemui

Era una nit totalment negra. Ni un sol estel brillava en aquell fosc tapís de vellut. La lluna apareixia i desapareixia darrera la tupida munió de núvols empesos pel fort vent.

Asseguda rere la finestra, entelant els vidres amb el meu alè humit, vaig veure una ombra que es movia furtivament entre els núvols, i vaig veure que es tractava d'un noi embolcallat en una gran capa fosca que onejava amb violència. Una esgarrifança va recórrer el meu cos: vaig sentir por.

Els seus profunds ulls verds es van fixar en els meus i, com atreta per un gran imant, vaig anar cap a les escales per a baixar al jardí. Aquells ulls m'eren familiars.

Vaig sortir-hi, tal com els seus ulls m'havien manat. El fort vent que xisclava embogit em va bufetejar, fent-me caure. I aquell estrany, sense jo poder dir paraula, em va embolicar en la seva capa, mentre jo ofegava un crit de pànic: de sobte, em trobava dins una mena de triangle de vidre, suspès enmig de l'espai. A partir d'aquest moment, res del que vaig veure va semblar tenir sentit.

Uns fins grans de sorra van caure sobre el meu cap, i en mirar cap a dalt, vaig veure horroritzada que em trobava dins un gran rellotge de sorra que deixava que la meva vida s'escolés al mateix temps que aquesta.

Em vaig veure asseguda en la foscor, plorant, amb l'angoixant seguretat que sempre seria infeliç i, mentre plorava, els meus cabells creixien i creixien tornant-se blancs, la meva pell es va començar a marcir com una flor quan s'asseca.

I la sorra queia cada vegada més de pressa. Jo vaig intentar aixecar-me, però les meves cames eren massa velles per a poder sostenir-me; volia trencar les parets d'aquella presó que m'estava matant, però els meus punys eren massa dèbils per a poder colpejar-les. Només podia mirar les estrelles, que no eren res més que els ulls verds de l'estrany, mentre reia, i reia, i reia...

La sorra no trigaria gaire en cobrirme. En un últim intent desesperat, vaig intentar posar-me de peu, però vaig caure, veient com l'últim gra de sorra queia sobre meu. L'irònic riure de l'estrany va ser l'única cosa que vaig sentir abans que les ombres m'envoltessin de nou...
L'aire fred de la nit va ser el que em va despertar. Em trobava estesa al terra de l'habitació, sobre una capa fosca: la capa de l'estrany.

Aleshores, vaig recordar tot el que m'havia passat i, mentre la finestra colpejava amb fúria contra la paret, no vaig tenir dubte, la cosa no era tan complicada com això, i vaig entendre el que l'estrany volia que sapigués: que mai em podré deslliurar d'ell, que mai seré feliç si no ho vol, que puc morir en quan ell ho desitgi... perquè ell és la meva vida.


Comentaris

  • M'has deixat...[Ofensiu]
    PAULA_93 | 17-07-2007 | Valoració: 10

    ...sense paraules, amb la boca oberta i amb el cap fet un garbuix d'idees.

    Brutal, el relat és brutal...

    Petons**
    Ens veiem per aquest món de lletres**

    P@UL@_#13

  • no calen comentaris[Ofensiu]
    Rogal Mar | 17-07-2007 | Valoració: 10

    no calen comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Nemui

3 Relats

4 Comentaris

3347 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor