Les roques de l'espigó

Un relat de: Nemui

Plou. Les ferides del capvespre s'han convertit en llàgrimes sobre el port de Vilanova en somriure els primers estels. El seu somriure fa mal; en els meus ulls també apareixen llàgrimes.

Estic sola, caminant entre les barques. No hi ha ningú. El trist repicar de les llàgrimes del cel és l'únic so que se sent; l'embravit mar, amb al seva brisa, em transporta a llocs on vius en un núvol que fa olor a sal, a l'oli de les barques, als peixos que surten a la superfície sense saber que aquí fora tot és un garbuix de confusió que no es desentranya mai.

Camino i camino amb els ulls tancats, sentint com l'aigua m'acarona la cara, confonent-se amb les llàgrimes que fugen de la meva soledat.

De sobte, sobre les roques de l'espigó, com l'esquelet d'algun prehistòric animal, s'alça un gronxador. És un gronxador qualsevol, amb les anelles que el sostenen cobertes d'òxid i el seient pintat d'un verd oblidat entre el rovell. Amb el llarg vestit enganxat a les cames, m'hi apropo, i l'acarono sentitn com grinyola en moure's. Hi pujo. Ja no hi ha a l'espigó res més que un vell gronxador envoltat per un espès teló de pluja i una noia solitària dins la nit del port.

Començo a gronxar-me: endavant, endarrere, endavant, endarrere... El grinyol del gronxador és incessant, hipnòtic; la pluja, cada vegada més violenta. Tanco els ulls: estic sobre unes roques que semeln estar suspeses sobre una embogida catifa d'escuma blanca, els cabells enganxats a la cara, el vestit embolicant-me com si volgués separar-me de la pluja. Sento com els meus llavis van corbant-se lentament en un somriure, que les úniques llàgrimes que recorren el meu rostre són les diminutes gotes de la pluja. Amb aquest sentiment de llibertat dins el meu pit, obro a poc a poc els ulls...

I, com en una pel·lícula muda, un garbuix d'imatges es confonen davant meu. No se'n treu res en clar, és com si algú hagués obert el cabàs dels meus pensaments i els hagués escampat als quatre vents. Es mouen a una velocitat vertiginosa, fent que una sensació de buidor -com la que se sent en muntar-te en una atracció realment forta- ompli el meu estómac. El gronxador contina endavant i endarrere, endavant i endarrere, apropant-se i allunyant-se d'aquell terrabastall.

Miro l'embogit espectacle com hitpnotitzada. A poc a poc, entremig dels milers de llocs i persones que apareixen i desapareixen, es va formant una silueta. S'apropa ràpidament, com un fantasma, fins que es fa totalment visible: és un noi ros, amb uns ulls verds que es claven en els meus, com intentant parlar-me. Jo no puc fer més que apropar-me i allunyar-me d'aquest noi misteriós, sense poder parlar-li, sense poder escoltar-lo. La seva mirada és cada vegada més intensa, em fa mal, m'espanta; i sento la necessitat de besar-lo. Però intentar-ho és com nedar contracorrent: no tens prou forces per arribar-hi.

Aleshores, el gronxador va agafant més impuls, però quan estic a punt de besar-lo, la imatge dibuixada per l'aigua desapareix, i jo surto disparada cap endavant, i tot es torna negre...

Un raig de sol és l'única cosa que veig en despertar totalment seca dins la petita barca pesquera, mentre entrem al port.

Pensant en si realment havia viscut aquella confusió o si només havia sigut un malson, em poso de peu sobre el bassal que s'ha format sobre el terra de fusta, notant com se'm dilaten les pupil·les de terror: entre la boira matinal del port, es veu EL gronxador que, com l'esquelet d'algun prehistòric animal, s'alça sobre les roques de l'espigó.

Comentaris

  • si que en saps[Ofensiu]
    Rogal Mar | 17-07-2007 | Valoració: 10

    com que un que ja he coementat m'ha agradat, ara comento aquest, es una font de sentiments imprecionants lo que els teus relats fant venir, una dolça melodia amb el vent de fons, i una arpa pinçada suament.

l´Autor

Nemui

3 Relats

4 Comentaris

3492 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor