L’estiu dels petits prodigis

Ho veieu? Una flor només necessita aigua per florir. Els vells inventors ens instruïen amb una tija de violeta a les mans. Els meus germans s’ho miraven atònits. Un dels inventors tenia bigoti blanc i duia una cantimplora. L’altre era calb i arrugat i amb prou feines enraonava. Només aguantava pacientment una bossa amb llavors. Ja havia caigut la tarda i alguna àliga xisclava en aquells paratges rocallosos.

L’inventor del bigoti va vessar un rajolinet d’aigua sobre la violeta poncella, la va fregar contra el palmell de la mà i el prodigi es va acomplir: el capoll va començar a florir i a florir fins que va tenir ben bé un pam de pètals. Després els inventors van fer descloure clavells i margarides amb la mateixa increïble rapidesa, i ens van ensenyar molts més enginys que no recordo, perquè ja han passat molts anys. Cap al tard, quan els pares ens van venir a buscar, els vells inventors ja s’havien esvaït. Vés a saber si portaven els seu secrets ambulants cap a d’altres contrades.

Aquella tarda la vam passar en bicicleta. Feia feredat veure aquelles llacunes negres i aquells paisatges minerals tan buits de vida i de vegetació. En la nostra imaginació infantil era com si trepitgéssim els camins de la lluna, àrids i inabastables. Algú va fer un senyal. Hi havia un estimball que ens obligava a aturar-nos. Vam deixar les bicicletes i vam continuar a peu, ben afermats a les roques per no caure. L’excursió ens va deixar exhaustos i tothom va dormir com un tronc tret de mi, que vaig aprofitar la fosca íntima de la nit per sortir del refugi.

Encara no era trenc d’alba, sinó l’últim sospir de la nit, quan tot el paisatge rocallós, amb els seus congostos i les seves prominències, amb els seus camins i els seus precipicis, va començar a emergir sota una resplandor blavissa, tan fina i clarivident com la del fons del mar. Vaig veure una formiga sortint de sota terra amb urgència, com si esperés un esdeveniment. L’insecte es va detenir per mirar fixament l’estel del matí. En la llunyania, un astronauta s’enfilava al cel per robar aquella última llumenera del firmament nocturn, que jugava a fer de sol amb la trapelleria d'un nen matiner que es posa les sabates del seu pare.

I em vaig quedar adormit amb una fonda olor de flors, com si els vells inventors haguessin vingut amb els seus jardins acabats o com si ja m’hagués mort i ensumés la fragància dels sants.