L'estació

Sona el nom a l'estació; mitja vida entre andana i andana. Suor. Incomoditat. Nerviosisme. Allà, enmig de la gentada que va i bé, que sempre torna com les onades del mar, et perds. Cares que has oblidat abans de veure, ulls que miren al buit, més enllà, una mica més enllà de la realitat. Milers de somnis de sabates que tracen camins a la foscor, colors apagats com la realitat dels insectes soterranis. Hombres anònimes que tornen d'anar i tornar, van per tornar a anar, després, un altre cop. Res de nou.

I tu, allà enmig, amb les mans fent llaços a l'aire, amb l'aire lligan-te les mans amb llaços. Portes una maleta que pesa, però pesa més saber que demà tornaràs a dur-la a sobre i mai marxarà. Tu et quedaràs carregant-la amunt i avall, com els somnis, deixant un rastre per les vies d'ideals i idees i amors imposibles. Llençaràs la ment per la finestra quan el bagó surti a la llum, crearàs paracaigudes d'aire que creuaran el cel de mitja tarda. Volaràs amb ales de plàstic quan cloguis els ulls i creguis que no ets allà, que vas lluny, on els bitllets de tren no et duen mai. Suspires. Busques alguna cosa que tampoct'esforces a recordar; sempre oblidant, sempre perdent la memoria a cada instant. Vius descentrada i distant, antre tanta gent i tant separada. Mires l'hora i el monitor alternativament.

Esperes.

Què esperes?

Busques i no troves, comptes segons, comptes hores, comptes les vegades que has comptat ja. Plores, per dins plores i no ho fas perquè no tens per què. Plores perquè no tens per què, pero no, no plores. Crits mossegats a la gola, silencis que s'esforçen a fer-se notar, a no sentir-se perduts entre el soroll del món que dona voltes i voltes. I tu allà, parada, sense canviar res, sense deixar marca. No goses mouret't per si et cau aquell últim sentiment que et penja d'un fil, allò que et fa continuar caminant. A vegades rumies si cal seguir caminant. Malabars, fas malabars amb les penes per creure que no en tens tantes, que, en realitat, ets tot lo feliç que pots. Calla, que ja no et creus ni les teves propies mentides. Suspires, anuncien el tren.

Mires altre cop el monitor amb un nom nou, una via diferent. Lluny, aquest lloc sona a lluny, tant que no saps exactament on cau. Una idea creua la ment com l'ultim raig de la tarda que s'escola per alguna porta oferta d'allà: i si marxéssis? Agafa-ho tot i corre. Fuig, busca una altra cosa. Compra un bitllet que mai hauries pres, seu al tren i que et dugui on vulgui. Fins on arrivis, que més dona? Podries trencar, podries fer tot allò que no fas quan, encadenada, segueixes el ramat. Elecció, si o no.

Dubtes. Mires arreu, la motxilla, les coses del dia a dia, les cues, les presses, la pena, els deures, els desigs, les mossegades de llavi cuan vols i no pots, els malentesos, els mals rotllos, tot allò que portes a sobre i et pesa. Et pesa quan et lleves, sobre els ulls, et tapa les orelles, t'esmorteix el pensament, relenteix les teves mans i els teus passos, t'apreta la gola, et fa escupir suspirs com paraules, cus somriures d'amagat, t'aixeca la mirada al cel en aquell moment on se't creuen els cables i només vols volar. I quan te'n vas a dormir, seguéix allà, esperant.

Espera, espera, espera…

Prens la motxilla. Camines a poc a poc. Baixes les escales, mires cap al tren. T'apartes el cabell de la cara. T'estas dreta, amb la desició entre les mans, amb el reflex als ulls. El comboi s'atura devant teu, et mires a les portes que s'obre, puges i seus. Mires per la finestra, penses en el demà.

Demà… aquell tren que m'esperava, encara hi serà?