L'esquerda

Fugia de la meva rutina, de les meves albades dins d'aquell pis gris, de l'oficina i tota la paperaza amontegada sobre la taula, del meu cotxe, sempre averiant-se en el pitjor moment i dels meus veins que a sobre, disfrutaben fent safareig de la meva monótona vida. Savia de que fugia però no on anava. Malgrat tota aquesta insubmissió estava enamorat de les meves cadenes perque elles m'asseguraven una vida sense sorpreses, i em va costar molt alçar el vol i no tornar mai més, i m'entristia saber que tot allò que em molestava potser ja no ho tornaria a fer mai, així que vaig estar una setmana somrient durant l'embús de cada matí, somrient quan el meu cap no em donava festa, somrient quan al meu llit inmens hi anava a dormir sol i somrient, quan l'alarma del forn, del microondes i el telèfon jugaven a fer-me para boig.

Vaig pujar a les golfes a buscar un conjunt de maletes molt antigues, marronoses però molt espaioses on m'hi cabria tot el que necesitaria, les vaig baixar i les vaig estendre sobre el llit. Se m'havia pasta pel cap de fer una llista i organitzar tot allò que m'havia d'endur, però subtilment, el meu esperit bohemi, que aleshores s'estava desenvolupant, em va sugerir ser espontani i vaig optar per entaforar-ho tot amb suma delicadeza. Quan les bosses van estar plenes, les cremalleres van recorre el seu habitual camí i les vaig deixar a l'entrada, jus al costat de la porta.

A la mare ja li agradava la vida que portava, ella ve d'una familia hipócrita de mena per a qui les aparences és el més important, tots els de la seva branca, jo inclòs, sóm iguals, autòmates que anem cada dia a treballar acumulant una fortuna en bitllets, cotxes, apartaments i que quan arrivem a casa, la façana del luxe aconsegueix disimular un trist panorama, en canvi, el pare, el dimoni el tingui en la seva glòria, era un home veritable, que sempre em deia que la millor vitamina prové d'un somriure i que ens va abandonar a la mare i a mi, i que va acabar de viure la vida en solitari fins fa tres anys, que s'en va cansar. Vaig decidir que dinaria un dia amb tots ells perque potser algun dia me n'enpenediria de no haver-ho fet, així que vam compartir, a la seva manera, un ànec al forn que la tieta havia fet, sense estalviar-se les seves discusions estúpides sobre quina part coresponia a cadascú i sobre que si les tovalles podien haver estat uens altres.
No s'ho creien. No s'adonaven que em podien perdre, que jo me n'anava, que venia a dir adéu. Al final ho vaig deixar estar tal i com estava, ara ja no canviaria a ningú. Vaig fer dos petons a tothom i vaig desitjar que el tiet es millorés, encara que després d'un atac de cor, ell era el que el tenia millor, els dels demés eren corruptes i engaviats.

Malgrat la seva perpètua buidor, el pis, ara ho estava més que mai; els prestatges, els calaixos i les taules eren deserts de fusta. Vaig recorrer cada estança sabent que seria l'última vegada que la trepitjaria, però quan vaig arrivar al dormitori no m'en vaig poder estar de sentir llàstima de mi mateix i de ocm havia malgastat allò que només se t'entrega una vegada, veient aquell llit, aborrit de portar sempre els mateixos llençols i el meu armari sense tota aquella roba que em feia d'embolcall.
Després d'aquesta ruta turística per una casa que no semblava meva, finalment vaig anar a parar al revedor, on hi tenia les maletes. Allà m'hi vaig trobar el mirall; el mirall que em reflexava quan sortia cada matí ben pentinat i amb una corbata impecable i que em tornava a reflexar cada nit, quan obria la porta reventat i amb la camisa arrugada. Ara, al mirall, hi veia un home amb un rostre esperançador, que trencava amb tot i que ho deixava tot, un home que a partir d'avui volaria lliure i que el món li ensenyaria el millor o el pitjor de si mateix, tant li era. Aquell home era jo.

La porta es va tancar i ja no vaig tornar mai més.