Sirena

Ella, anònima, que anònimament passeja la platja. Té els ulls grans acompanyats del color del mar. Fa anys que per aquests ulls no en bessa ni una sola llàgrima i per això va tant sovint a l'oceà.
No és gaire alta però el cabell si que el té llarg. Ensorra els peus en la sorra, i quan els té ben bruts, els acosta a l'aigua i se'ls mulla fins els turmells. Ella si que és ben bé una ànima en pena.
Mica en mica s'allunya marea enllà esquivant escumes i males passades. Des d'on jo sóc, sembla que res li és fàcil.

Deixa caure els braços com si li pesessin ben poc però no els mou ni els gronxa pas mentre camina. Ara li veig el coll; un coll esbelt i prim que resseguint-lo amb la mirada em porta a una barbeta rodona i delicada sota d'una llavis vermellosos per culpa de la sal, molsuts i d'aparença carnosa, vibrant...

Arrossega els peus cada vegada més lentament. El vent, que li va en contra, li marca fidelment les formes sota del vestit. És una dona bella. Es desfà la cua que li lligava el cabell i cada vegada sembla més part del mar que no pas de la platja.

Ella, anònima, que anònimament, es converteix en sirena quan es pon el sol.