L’ESPANTAOCELLS

Térmens, agost 1937

Hola Julià,

No sé quan t’arribarà aquesta carta... Espero i desitjo que estiguis bé, que no t’hagi ferit cap bala, cap morter o cap bomba.
Nosaltres seguim refugiats en aquella masia als afores de Térmens. No pateixis que tots estem bé.

Germanet meu, et trobo molt a faltar, amb tu al meu costat no hagués passat pas “allò”. M’ho he pensat molt abans d’escriure’t i contar-t’ho però és que no ho entenc, li dono voltes i més voltes i segueixo sense trobar-hi cap explicació. Els homes que jo coneixia fins ara, no eren uns bèsties...

Havia anat a rentar roba al riu, mentre la mare cuidava dels padrins i preparava el dinar. Un banquet, recordo perfectament el dinar d’aquell dia. Sopes de pa amb dos ous esclafats! Una sopa de timó amb dos ous! Tot i així tenia mal cos, les entranyes no em deixaven “vitar”, les cames em tremolaven, tenia els llavis inflats i mossegats. El braser ardent que tenia entre les cuixes m’arravatava llàgrimes que dissimulava amb les sopes, dient que cremaven molt.
Ai, Julià! Tu què ets home, com és que podeu fer tant de mal? Jura’m que tu no ho faràs mai. Tu ets dolç i divertit, i els teus petons al meu front tenen olor de timó i de tabac de pipa...

Eren quatre. Vestien com els nostres, van sortir de darrera uns matolls amb els fusells, les seves cantimplores, bruts, barbuts i apedaçats. Els vaig saludar i els vaig preguntar si et coneixien. Llavors va ser quan vaig veure aquella cosa que tenien dins de la mirada, dins d’aquells ulls... Tot va passar molt ràpid i molt lent. No vaig cridar, no podia! No ho entenia! Què feien? Què m’estaven fent?

Em van tirar a terra! Em van aixecar el vestit. Aquell vestit verd amb topets blancs que tan m’agradava... Em van trencar les calcetes. Les seves mans i les seves boques em tocaven pertot arreu! I no ho entenia! Una ma de ferro m’oprimia el pit i tot just podia respirar. Però això no és tot. Eren quatre a sobre meu i es disputaven el meu cos de nena... Només tinc catorze anys, Julià!

Un per un em van rebentar amb allò que els homes teniu entre les cames, allò que en dieu “collons”, amb allò van estripar la meva flor, aquella flor que tu em deies que algun dia un noi ben plantat sabria fer vibrar.
Mentre anaven estripant-me, em deien unes paraules grolleres, brutes, bavejaven, esbufegaven, mossegaven, buscaven, remenaven amb brutalitat i desig.
No sabia que es pogués aguantar tant dolor. Que un home tingués tants fluids pudents. Em van fer tastar els seus sexes... Un per dalt, l’altre per baix... ja m’entens, oi? No en tenien mai prou...

Quan van estar saciats, van marxar com havien vingut. Jo no em podia moure. Semblava un espantaocells trencat... Vaig perdre el coneixement...

Al despertar-me, amb el cos bleït, aquell regust amarg, aquells pels a la boca, aquella cosa enganxosa i empastifosa que tenia entre les cuixes, amb els cabells plens de sorra i pedres de riu clavades per tot arreu, em vaig arrossegar fins a l’aigua i em vaig estirar tota. Llavors em vaig rentar com vaig poder amb el sabó que portava per rentar la roba.
Vaig rentar la roba mentre el sol em secava els cabells i el vestit. Me’ls vaig allisar i pentinar amb les mans tremoloses...

Déu del cel com pesava aquella cistella amb la bugada molla!

Vaig tornar cap a la masia. Era hora de dinar. La mare estava trista i cansada, els padrins tenien gana i el pare també...
Ha passat una setmana i ningú no m’ha notat res. Ja en tenen prou de pena i de tristor. Això serà el meu secret, bé el nostre secret.

Torna aviat, germanet.
Petons.
Maria.