L'escala

Un relat de: Pràporsxik
Allà, a la llunyania es distingia una petita llum verdosa, i en apropar-se va veure el fetus d'aquell estrany amfibi. Li cremaven els ulls però no va poder apartar-hi la vista, ni tan sols se li va passar pel cap tocar-lo, aquell verd intens era el color més inestable i críptic que havia vist mai, senzillament aquella situació l'horroritzava. Els suaus moviments del jove ésser l'ajudaven a desfer-se de la tendra membrana que l'envoltava, en suspensió, dins del buit. Gràcies a la llum escopida pel cos i la translucidesa del material orgànic que es trobava al sobre, es podien observar, amb relativa nitidesa, totes i cadascuna de les mocions del cos. Les escanyolides extremitats efectuaven moviments retorsius, curts, ràpids. La tensió del recobriment augmentava per moments, i es notava als diversos plecs, que patien silenciosament. Amb unes cames que deixaven ben clara la forma dels ossos que amagaven, la bèstia s'ajupia i s'alçava, respecte ell, recolzant-se amb l'única protecció que li quedava per damunt de la pell, no hi havia cap més referència allà.
Ja era prop, tant com per arribar al focus de llum animal -o això li semblava- només allargant el braç, només tenia un. Pujar li va costar ben car, i no fou tan sols un braç el que va pagar per anar-hi. Tenia clar que perdria el que fora, com a qualsevol engranatge de la cadena, ara li tocava a ell. La cadena evocada es lubrificava esporàdicament, però esdevenien efectives, i just quan tot allò pareixia fer figa. Els rovells i el soroll esmolat desapareixien de cop i volta en adreçar la direcció de la maquina i aplicar-li el tractament adequat. Les peces escollides recollien les dosis d'energia necessàries per activar el moviment rotatiu, quan aquestes treballaven, tot començava de nou.
Amb açò, la bèstia comença a obrir l'orifici oral, amb una lentitud extrema, semblava que aquest esser no sofria les vicissituds del temps. Ell es limita a la contemplació, aturat, en shock. Tot i que la por li empenyia els ossos en sentit contrari, la remor del seny guanyava la partida, avant, apropant-se a allò que desconeixia. Cada cop més prop apreciava amb més nitidesa les múltiples arrugues d'aquella pell aparentment aspra, de lluny semblava llisa. Un alè concentrat i irritant el va fer estremir-se per un moment, però res de retrocedir, contemplava l'avanç com l'objectiu últim, amb tot el que açò suposa, sense metes, sense límits, i com única satisfacció la de la correcció de l'errada. Va haver de corregir el camí cap a la llum algunes vegades, no tot era com semblava.
La mida de la boca anava creixent de manera inapreciable per a l'observador, s'allargava a la vegada que s'obria, aquesta s'assemblava molt a la d'anatomia humana, unes vint dents, amb llengua completament immòbil. Va concebre que ja era hora de jugar paper, havia d'actuar. Encara que havia estat movent-se sense aturar-se, en constant acció, ara el pas era superior, s'endinsaria en ell, la situació va designar aquesta opció com inevitable. Així que quan les variables esdevingueren òptimes i sense pensar-s'ho es va encarar, i amb la pretensió de ser embolcallat pels incisius del portador de llum, va prendre consciencia per avançar, creuar l'orifici delimitat per les mandíbules, endinsar-s'hi.
El que des dels exteriors era una boca, des d'a prop no ho era, de nou enganyat per les aparences i rodejat de tremolors, l'instant el va dur al passat, ja va viure la immersió al buit, era de nou al punt inicial, després de tota l'angoixa. La raó li va oferir que abandonara, però, va veure una tèrbola llum ataronjada, intensa i enlluernadora.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pràporsxik

Pràporsxik

3 Relats

2 Comentaris

1819 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00