La filla assassina que mata amb la mirada.

Un relat de: Pràporsxik
I

Li va arrancar la destral del crani, la seua faç dibuixava uns gestos agressius. Tot i la ràbia que l'atrapava, va mantenir la calma, no va fer d'aquell garatge una piscina de sang per poc. Amb l'eina a la ma esquerra i una respiració accelerada, va obrir la porta dels vehicles, la llum del sol començà a il·luminar-lo. Era migdia, la sang dels pantalons militars es va eixugar ràpidament amb la calor, deixant darrere una obscura taca i endurint la tela. Soltà l'arma a la gespa d'enfront de la casa, no hi havia cap perill, la família d'aquell fill de puta estava de viatge. La policia estaria ja de camí per l'avís d'algun veí impertinent i els estalviaria aquella gloriosa estampa. Encara que la gent veiera els seus actes com vertaderes barbaritats, res li parava els peus. Va complir set anys entre reixes per homicidi a un familiar, sempre li va semblar que la seua germana es passava amb el volum mentre escoltava música.

II

Sense més, es trobava a casa, res a fer, es posà una pel·lícula i, inclús, es va fer roses, al micro. Aficionat al bricolatge, una vegada conclòs el film americà i amb la testosterona pels núvols, es va dirigir al garatge, on tenia un petit taller. Una casa gran, amb una estranya combinació mobiliària, tot tenia un toc antic, una fusta amb tonalitats rosenques que contrastava amb la decoració del menjador. Aquest semblava una fotuda nau espacial, molt blanc, i amb mobles que ningú sabia molt bé per a que servien, si eren seients o només estants. La televisió es trobava penjada a la paret, amb un sofà blanc de pell enfront. També disposava d'un moble on s'acumulaven les revistes, totes americanes, de historia i divulgació científica. El toc modern li'l donava la il·luminació, en encendre els llums la vora del sostre s'activava per tota l'habitació, mullant les parets de claror.
Però el que s'encenia ara era la bombeta que penjava del sostre, recolzada per un prim fil. L'impregnà l'olor a humitat, però abans de que pogués pegar la típica inspecció a la cadira de platja que estava muntant, la seua última visió va ser l'ombra del seu assassí, un tall de destral s'estacà al seu crani. Les seues últimes sensacions foren el tacte calent de la sang pel front i el murmureig del seu agressor, mentre li rodava els testicles.

III

“Alçat, ja és de dia” foren les primeres paraules que va escoltar aquella matinada, mentre la seua puta preferida li pegava galtadetes vivificadores.
-Avui m'estalviaré despertar-te llepant-te-la, em deus encara 70, més els 40 d'anit, 120, que per cert, et portares molt bé. - Li va dir la dona, mentre és posava una brusa blanca, i ell és fregava els ulls.
-Ha ha, mal parida, saps que vaig curt de pasta i baveje amb qualsevol forat que em posen davant. Sóc dels que es cansa ràpid de les dones, però, a tu duc vora 20 anys follant-te i continues tenint-me enamorat. El dia que menys t'ho esperes et trobaràs encadenada al meu llit, sense més opció que la de ser la meua fotuda gossa. - Contestà ell, amb les últimes paraules tallades per l'aigua que li esguitava la cara, expulsant qualsevol resta de les secrecions facials nocturnes.
-Una amenaça més! L'apunte, les llegiré totes al teu 'enterro', si m'escoltes des de l'altra vida segur que m'ho agraeixes. -Amb una rialla taciturna- Conforme et vas fent 'uelo' vas guanyant originalitat. - Pujant-se les bragues i buscant els pantalons- I això dels 20 anys? Et duc cobrats uns 12! quina joventut més desaprofitada...
-Pècora... com quedares amb Sebastià?
-Res, una faeneta 'pa' uns amics. Es veu que estaven farts de les putes sidoses de carretera. -I mentre es passava l'ultim botó del pantaló.- Bé, Patrici, ves 'aspai'. -Es va acomiadar amb un bes sobre la barba serrada d'ell, que li deixava aquella picoreta que tant li agradava als llavis.
Vinga, fins altra.

La portada va ser sorda, al seu loft -com li agradava cridar a aquell pis mil·limètric- la reverberació era inexistent. Sol de nou.
Coneixia l'Àgata des de ben menut, havia sigut una companya de classe durant molts anys, fins el batxillerat, on començà la seua peculiar amistat sexual. Mai havien tingut una relació profunda, tenien sexe esporàdicament, però ni ell coneixia molt d'ella ni viceversa. Tot i això ell se l'estimava... I ací és on trenquem amb el tòpic! L'estimava com objecte sexual, preferia tirar-se-la a menejar-se-la, res més, per a ell no era més que el subjecte del seu propi plaer, i per això pot semblar a l'escrit posteriorment que el text continga traces d'allò que diuen amor, però no, no vaig a narrar-vos nyonyeries.

Ara havia de carregar-se a aquell maricó del carrer La Pau, Sebastià li va aconseguir les claus de la porta de darrere sa casa, donava al garatge, allí li rebentaria el cap sense pietat. Tampoc necessitava precaucions, si el prenia la policia acabaria a la presó. Encara que, al seu entendre, no era massa diferent la seua vida a la d'un presidiari qualsevol, ell vivia en un lloc no molt més gran que una cel·la. Reemplaçaria a l'Àgata per la seua mà dreta, i és desfaria de la llibertat de fer el que volguera, però també ho faria dels lligams que l'obligaven a fer feines subalternes o furtar per fer vida. Al seu entendre.. Compensava.
Aniria amb bici al seu destí, no tenia vehicle ni el necessitava, l'últim cop que va conduir fou quatre anys enrere, un cotxe furtat, cap persecució. Al segon cantó que va doblar no controlà l'embrague i estampà la maquina al mur d'una casa. Eren les tres i mitja de la vesprada d'un calorós diumenge d'estiu, el sol metrallava el carrer violentament, desert. Res més que abandonar l'objecte del robatori i tornar al cau.
Començà el pedaleig.

Àgata

Espatarrada com mai ho havia estat, només feia que mirar el sostre, blanc, i de quan en quan algú intentava tranquil·litzar-la, sense cap efecte. El dolor li abrasava el ventre, mentre un grapat de dimonis es cernien sobre els seus ronyons. I cridava, i cridava. Els cabells ja els tenia totalment mullats per la suor, premia amb força la mà d'una infermera desconeguda, ningú no l'havia acompanyat al seu primer part. Escoltava la matèria visceral caure a plom sobre el poal i, més que això, era la situació la que li provocava nàusees i repetits vòmits. Mai havia suportat els hospitals, ni els metges, ni les infermeres. Eixa aura benevolent, eixe somriure infundat o l'antipatia esporàdica la irritaven. Sempre havia pensat que a aquest sector els treballadors anaven de 'guays' i això la fastiguejava. Però, no li quedava més remei que submergir-se a aquell pantà de bates verdes -o blanques- i d'olor a tercera edat i alcohol.

-Ja és fora.- Va dir un metge, ella a estes altures tenia la vista enfosquida.
Escoltà una forta palmada i l'esclat del plor del recent nascut. Amb això un estremidor calfred li va recórrer el cos, sabia el motiu, però la va sorprendre, ja s'havia fet la idea de que només viuria amb la seua filla unes hores, no podia mantindre un infant amb la seua situació, tant econòmica com social. Ho va concebre com la primera mostra d'allò que anomenaven sentiments, Patrici ja li va fer una llarga explicació, sempre li deia que era la persona més freda que havia conegut mai.

IV
Després d'assassinar al seu blanc, d'eixir de sa casa, i de soltar la destral a la gespa de l'entrada, Patrici es va quedar congelat, atònit. De sobte aparegué aquell opressor nus sobre la seua gola, no el deixava reaccionar, estava pàl·lid. Amb l'escena en la que es trobava, es generà, en front seu, com sortit de ningun lloc, un cotxe de policia, amb els dos corresponents cops de porta que el segueixen.
-Queda vostè detingut pel nom de la llei (i bla bla bla, segur que s'ho sabeu millor que jo i esteu cansats d'escoltar-ho a les pelis)- Sense més.
Amb això, un dels polis li va cobrir el cap amb la mà i el va introduir al cotxe. Acceleraren direcció comissaria.

Sebastià

El portó es tancà arrastrant el complet silenci, només s'escoltava el so a plàstic de les sabates noves del Patrici, engalanat per l'ocasió -dins del que podia suportar-, venia a veure al Moc. Només es deia així al cap de la gent que el coneixia des de que feia males cares quan li plantaven un plat de bullit al davant. I tots sabien que açò no havia de materialitzar-se mai, ho havien de pensar i prou si no volien acabar el dia amb un tret de pistola al front. A ell no li agradava revelar que de petit es menjava els mocs amb la mateixa ansia amb la que ho feia amb la mortadel·la, i era perillós.
I quan Patrici es disposà a posar el primer peu sobre l'esglaó de l'escala:
-Bandoler, 'ma' que t'agrada fer-me esperar...- Mentre baixava ràpidament amb uns botets peculiars, amb els genolls oberts.
-Saps que no et falle, capoll, per molt que no t'ho meresques- Mirant-se les sabates noves.
Quan Sebastià arribà a la planta baixa Patrici va notar un contacte gelat a l'esquena, que travessava la camisa, i el va fer estremir. Era un canó d'una arma (no espereu que el protagonista es sorprenga o el Sebastià l'amenace murmurant-li a l'orella, el nostre amfitrió sempre havia sigut un covard, i amb la vida i l'”ofici” que portava, rebia qualsevol visita amb una arma a la mà dreta, tot el món que es disposava a visitar-lo sabia de quin peu coixejava).
-M'agradava més quan tenies als teus esbirros dalt l'escala apuntant a l'invitat, açò és massa sec, no creus?-
-Necessite que em fages un dels teus favors, oblidat de coses de drogues, ni rotllos amb 'xungos' amb el cap emboirat...- Va contestar de sobte mentre es dirigien cap al menjador.-
-Eh, eh, eh, para't. Açò va excessivament ràpid , on queden els nostres whiskys de calentament? Així jo no em pose a la feina, vaig a pegar una miradeta al minibar, amb el teu permís.- I es va dirigir directe on es trobaven les begudes alcohòliques, sense esperar resposta.

El menjador no era gran, el Sebastià dedicava les zones espaioses per a l'oci, de fet tenia una pista de birles al soterrani i una sala de jocs amb diversos billars, futbolins, i inclús uns quants forats de minigolf. -Bé, vaig a botar-me la descripció conyàs, no patiu, que se que voleu saber ràpid com acaba el folló este- La feina que li va manar Sebastià li va semblar interessant al nostre depravat. Tot es resumeix en que l'amfitrió anava escàs de pasta, així que va apreciar la font de diners més pròxima i efectiva, la família. Sa tia era viuda, amb només un fill, odiava a la seua nora, i el Sebastià era el seu nebot preferit... S'ho imagineu? La tasca estava clara, Patrici s'havia de carregar a la tia del Moc, però abans havia de fer desaparèixer del mapa el seu cosí, amb un marge d'error menut per a que a la vella no li donara temps a refer el testament, on Sebastià estava inclòs. -Ara ja sabeu el perquè de l'assassinat del principi del relat, va millor la cosa-.

Mireia

Ella era una xica normal, vivia amb els seus pares, amb disset anys que tenia estudiava batxillerat. No li va voler dir res als seus pares de les coses estranyes que li van estar passant des de feia dos mesos enrere. Tan tímida amb els desconeguts, però per contra amb els amics es transformava, i era com li agradava ser, potser l'ambient hostil de la seua infància la va marcar per tota la vida. Era adoptada, se'n va adonar als onze anys, per una equivocació dels seus pares, qui sap si fora per ells quan li ho desvetllarien. Tampoc va ser un cop dur per a ella, ni molt menys, quasi que s'ho esperava. Això de no tindré fotos de ben menuda sempre li havia paregut curiós, i incús alguna de les seues amigues li ho va preguntar feia temps, per allò de que li faltava semblança amb els pares.
Tornant a allò de dos mesos enrere, l'assetjaven. No era res físic, però es notava perseguida. L'havia agregat un desconegut a les xarxes socials amb motiu de contactar amb ella, un home que no concordava per a res amb la seua edat, o al menys així l'havien educat. El perseguidor va intentar que es trobaren un parell de vegades, volia veure-la amb l'excusa de tindre un tema important del que parlar-li. Tot açò va provocar en ella un menyspreu profund, no volia ni imaginar-se que volia el pertorbat aquell d'ella.

El súmmum del panorama arribà quan, tornant de l'institut, se'l trobà eixint d'un garatge, amb una destral sagnant a la mà dreta, i els pantalons mullats de sang.
El Patrici li clavà l'ull fixament, i ella li aguantà la mirada lo poc que va poder, llençà un crit sord al vent, i va sortir de l'escena tan ràpid com va poder, amb la motxilla fent-li tombs.

Patrici

Encara tenia les mans calentes per la tensió i la sang, i allà la va veure. Era l'últim moment en el que desitjava trobar-se-la, però així actuen les vicissituds de la sort, clavant punyals per l'esquena sense que t'ho esperes. La calor del moment li va desaparèixer de sobte, es posà pàl·lid, sense poder continuar amb el pla acordat amb Sebastià, el cosí era mort, quedava sa tia. Ara res li importava, hi hagué contacte visual, aquella jove era l'únic que estimava, el seu punt dèbil, la seva espineta. I amb tot, la imatge d'ell la va fer córrer carrer avall, mentre al Patrici, a l'altra banda de la vorera, se li constrenyia la gola i el seu pit s'emplenava de dolors aguts i constants. “Té tots els ulls de l'Àgata” va pensar, i entrant al cotxe de policia fou la primera vegada que va plorar, i ningú s'en va adonar del seu plor sec.

No es perdonaria mai el fet de fer-li mal a la seua pròpia filla, i així se'l trobaren, tombat al terra, rodejat per un bassal de sang, sense parpellejar, sense alenar, mirant fixament el sostre de la seua cel·la. Com últim record, l'esbós del rostre d'ella, la Mireia, la seua filla, llençant un crit sord al vent, acollonada de veure al seu pare ple de sang a l'altra banda del carrer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pràporsxik

Pràporsxik

3 Relats

2 Comentaris

1832 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00