Les regles del joc

L’arribada de la Montse a l'oficina per completar tres-centes hores de pràctiques al departament de finances va suposar per en Pere un respir, una entrada d'aire fresc a una cambra amb l'ambient massa carregat d'egos i orgulls anquilosats. I ella, amb la seva espontaneïtat juvenil -si arribava al vint anys, ja era molt-, somreia i relativitzava qüestions de tota mena, i ell, en Pere, s'hi sumava divertit al diàleg de la noia, sentint-se traslladat a temps passats, quan ell mateix en tenia vint anys. Aquestes converses eren petits oasis per a ell, doncs l'entorn laboral a on es movia era feixuc; més que treballar amb els altres, el que es feia allí era treballar contra els altres, i, d'això, en Pere estava convençut.
-Per què estudies? T'agrada el món de les finances? -preguntà una tarda, quan un sol roig dibuixat en el llindar de l’horitzó es deixava veure des de l'altre costat dels vidres d'una finestra.
La Montse se'l va mirar estranyada, com si la pregunta no tingués cap sentit, i amb un sospir exagerat, respongué:
-Necessito aprendre un ofici, no puc esperar a que els calers em caiguin del cel. I Estudio finances com podria estudiar qualsevol altre cosa. Si m'agrada? ...no mata, la veritat, però, és el que hi ha.
En Pere mostrà un somriure tort i fals que inquietà a la noia; sense dir res, només amb el seu gest, ell qüestionava descaradament la resposta de la Montse, com si les raons donades per ella foren de pega, insubstancials i previsibles. El telèfon a la taula començà a sonar insistentment llavors, però en Pere l'ignorà, perquè ell tenia ara una altre prioritat, com una inesperada necessitat de fer un gir prohibit, anar en contra direcció, amb el risc que sempre comporta això. La Montse es mirà amb els seus ulls blaus i diàfans el telèfon i arronsà les espatlles, preguntant-se perquè en Pere no hi responia.
-Tú has vist la gent que treballa aquí, oi? -preguntà en Pere, amb to confidencial.
-Sí, l'he vist, és clar, com vols que no? -Respongué confosa.
En Pere es recolzà a la cadira que grinyolà i digué amb veu tova:
-Fixa't, la majoria de la gent que treballa aquí és com la que hi ha arreu, de fet no hi ha gaire diferència. T'estic parlant, vull que et quedi clar, d'una majoria, doncs aquesta és la mostra representativa que m'interessa tractar, deixa’m de banda les excepcions, et sembla bé?
-Ella dubtà un moment, però finalment assentí, perquè les paraules d'en Pere la tenien intrigada.
-Doncs bé, aquesta majoria de que et parlo, no és viva en el sentit estricte de la paraula, en realitat és morta però amb el cor encara bategant. Sí, no facis aquesta cara, és així. El que dic és que la seva ànima és morta perquè és deixa arrossegar per una mentida imposada com a veritat. I vet aquí que, d'aquesta manera, aquesta majoria viu una agonia diària previsible i avorrida amb un objectiu semblant al teu. Què et sembla?
-Em sembla que estàs com una cabra, això és el que em sembla. Ara bé, ja que has començat amb aquest assumpte, diguem si us plau, quina és la mentida imposada com a veritat?
En Pere anava a respondre quan una mena de bordegàs alt, prim, desmanyotat i llefiscós entrà al despatx i posà al munt de la taula d'en Pere uns papers plens de xifres.
-Necessito que em donis les dades de l'any passat, és molt urgent i important, m'ho ha demanat el director -digué el bordegàs, repicant amb el seu dit índex el papers farcits de números.
Hi ha moments que tot es pot capgirar, fins i tot la vida previsible d'un home de quaranta anys que ha viscut sempre sota la dictadura de la normalitat. I en aquest punt de canvi s'hi va trobar ell quan el bordegàs començà a insistir en la urgència de l'assumpte. Un acte de rebel•lió aflorí d'allí a on s'havia anat coent durant anys i panys, i en Pere, com si tingués ben apressa la lliçó, respongué:
-Si no t'importa, primer acabaré un assumpte amb la Montse, doncs és de vital importància, però, fins i tot et diré més, si no marxes ara mateix d'aquí, potser tu mai arribis a lliurar aquestes dades tan importants al teu estimat director, i que no t'estranyi que digui “teu”, perquè fa cosa d'uns segons que ja no és el meu, m'has entès?
El bordegàs marxà del despatx amarat de suor fred mentre recriminava amb paraules gruixudes el comportament d'en Pere al mateix temps que la Montse, com diria ella, al•lucinava amb el que acabava de veure.
-Què et passa? T'has begut l'enteniment? -preguntà la noia.
Potser sí -començà en Pere, amb la tranquil•litat que et dona fer el que vols-, així que et recomano que marxis i em deixis sol, doncs he fer certes coses.
-Això sí que no. Encara espero la resposta.
-Tens raó, a veure, centrem-nos, la mentida imposada com a veritat no és més que una: em de seguir les regles del joc. I en el meu cas, he passat masses anys obeint-les. Després de molt temps de donar-li voltes, ara mateix acabo de decidir-lo definitivament; no les penso seguir més.
El sol s'havia amagat i a l'altre banda dels vidres de la finestra la foscor anava guanyant a la llum. Ella es quedà en silenci, pensant què voldria dir allò de no seguir més les regles del joc.
Obrí un calaix i la Montse quedà glaçada quan veié que en Pere treia d'allí una pistola que lluïa amb els llums del despatx. La tremolor de la por li recorregué tot el cos i la deixà garratibada, ben bé semblava ara una estàtua de pedra.
-Què... què vols fer amb aquesta pistola, Pere?
Somrient a l'hora que es posava unes ulleres de sol a on la Montse es veié reflectida amb el seu posat d'incredulitat, respongué:
-Vaig a per els pistrincs, noia. No són molts els que hi han a la caixa, però tot és començar, oi? Si me'n surto avui, ja t'aniré explicant com em va. És una manera molt dràstica de no seguir les regles del joc, veritat? Ho sé, però ves per on que ara mateix em sento millor que mai, i només per això, ja val la pena. I ara t'haig de deixar que, com pots veure, tinc coses a fer i no em puc adormir als llorers.
-Pere, Pere...estàs pitjor del que m'havia imaginat, saps?
I sortí del despatx mentre la Montse, horroritzada, se'l mirà sense afegir ni un mot més. Llavors un silenci espès i tens va rodejar-la. S'assegué a la cadira d'en Pere que grinyolà de nou i pensà que potser tot plegat es tractava d'una broma pesada, d'una anada d'olla del col•lega, però el tret que la va fer aixecà de cop de la cadira va ser definitiu i la noia conclogué encertadament: «en Pere ha trencat les regles del joc.»