El bar de la Lily Monster

Em deixo portar massa vegades per la meva imaginació, i això no pot ser, ho reconec, no és bo. Veureu, us ho dic per una petita anècdota que em va passar no fa gaire. Visc a un petit poble que està encaixat a una vall molt a prop de Barcelona. Una dada peculiar a tenir en compte referida al meu poble és la següent: la densitat de bars que hi ha per metre quadrat al municipi es una cosa espectacular, creieu-me, passeu un dia i ho comproveu vosaltres mateixos, no us enganyo. Doncs bé, de tots aquests bars, hi ha un que el tinc vist des de que era un marrec i, cal dir-ho també, d’això ja fa molts anys, que el temps passa volant, companys. Per què em fixo en aquest bar? En essència per dos motius ben concrets: el primer, perquè la mestressa sempre m’ha cridat la atenció amb el seu aspecte de Lily Monster -recordeu la antiga sèrie de TV “la família Monster”? Doncs em refereixo a la vampiresa- i el segon, per l’ambient sòrdid del local, immers en una perpètua penombra amb dos o tres clients recolçats a la barra amb cares esquerdades i ulls plorosos observant el carrer.
Us puc ben dir que des de que era un mocós, durant tots aquests anys, aquest bar no ha canviat en absolut; la vampiresa segueix al capdavant del seu negoci amb el mateix aspecte de sempre -sembla que no li passin els anys per a ella- i amb els dos o tres clients que es mantenen recolzats en la barra com corbs negres en un penya-segat. Jo no sóc gaire d’anar als bars, però de tant en tant vaig a prendre alguna cosa amb el meu oncle a can Quelet, així m’assabento fàcilment de les últimes novetats del municipi -es molt millor que llegir l’agenda del ajuntament-. I no fa gaire vaig anar-hi i, allí, mentre em prenia un “quinto” parava l’orella per escoltar la conversa del meu oncle amb uns coneguts seus sobre el bar de la vampiressa. Van dir moltes coses, però el que em va cridar l’atenció va ser quan van garlà que aquella bruixa -la Lily Monster- segurament manegava algun assumpte fosc i que el seu bar era, amb tota seguretat, un lloc a on es traficava amb substàncies il·legals. No em va semblar esbojarrat el comentari; al cap i a la fi, era impossible que algú pogués viure d’aquell bar amb la seva escassa clientela la qual es passava la major part del temps contemplant el carrer des de la barra amb rostres aspres i ulls humits.
D’aquesta manera, escoltant aquella conversa, s’hem va ficar al cap que al bar de la Lily Monster es traficava amb drogues, fins que pocs dies després, un dijous al capvespre, quan tornava de la feina, vaig quedar totalment convençut de que allí hi havia marro al veure les patrulles de policia amb els seus llums enlluernadors aturats davant del bar en qüestió. No em vaig aturar, no m’agraden aquests tipus de merder, però, això sí, quan vaig arribar a casa vaig trucar al meu oncle i li vaig dir: «…doncs mira, al bar de la Lily Monster la bòfia ja hi està,…ho acabo de veure…sí, segur que els han enxampat amb droga, al final la merda sempre acaba surant, oi?…» I em vaig quedar tan ample quan vaig penjar el telèfon, amb un somriure de galta a galta de badoc. Un parell d’hores després em ficava al llit, estava satisfet podríem dir, em semblava que ara vivia en un poble més segur després de l’actuació de la policia al bar de la vampiressa. Vaig dormir aquella nit com un tronc.
Al dia següent em vaig aixecar amb ganes de xerrera, així que vaig decidir fer el tallat a can Quelet abans de marxar a la feina, i d’aquesta manera, aprofitar per escoltar el detall de l’actuació policíaca al bar de la Lily Monster -em preguntava quants quilos de cocaïna hi havien trobat.- Quan vaig arribar-hi em vaig trobar amb l’oncle jugant al dòmino amb els seus amics -cal dir que estan jubilats i es poden permetre aquests luxes un divendres al matí- I encara no havia tastat el tallat quan l’oncle em deia que de drogues res, que la policia va haver d’anar perquè un client havia estirat la pota als lavabos. S’hem va quedar la cara de tòtil sense saber que dir, imagineu-vos, la pel·lícula que m’havia muntat no tenia ni cap ni peus, i, renoi! Jo me l’havia cregut! Ja us ho he dit al principi, em deixo portar massa vegades per la meva imaginació, i això, sense cap tipus de dubte, no pot ser bo, en absolut!